La matinada del 20 de gener de 1938, diversos hidroavions alemanys He-59 s’aproximaven a Figueres. Eren part de la AS/88 de la Legió Còndor i provenien de Mallorca. Un cop van situar-se sobre la ciutat, hi deixaren caure les seves bombes. Era el primer bombardeig aeri que patia la ciutat de Figueres durant la Guerra Civil i el preludi d’un any de destrucció indiscriminada per part de les aviacions italiana i alemanya, aliades del bàndol franquista.
A les acaballes de la guerra, i després de sofrir més de vint bombardejos, la ciutat va convertir-se una de les més castigades de tot el país, patint un total de 291 morts, tot i que alguns autors eleven aquesta xifra fins als quatre-cents. Això converteix Figueres en la segona ciutat catalana amb més morts per les bombes llançades pel bàndol feixista, només per darrere de Barcelona i seguida per Granollers. A més, els bombardejos van deixar un 24% dels edificis de la ciutat destruïts, la majoria habitatges particulars, tot i que també fàbriques i infraestructures importants com l’Hospital de Caritat.
Aquest mes es compleixen vuitanta anys del llançament d’aquelles primeres bombes sobre la capital de l’Alt Empordà i l’efemèride arriba en un moment en què estan apareixent diverses iniciatives per recuperar la memòria dels bombardeigs a la ciutat: llibres, exposicions, visites guiades, l’obertura del refugi antiaeri de la plaça del Gra… Però també quan moltes ciutats es troben immerses en processos per exigir una reparació pels danys causats per l’aviació feixista –sobretot la italiana, que mai s’ha disculpat formalment-, així com de revisió de l’impacte que va tenir el franquisme i la repressió sobre la societat durant la dictadura. Recuperar, interpretar i difondre aquesta memòria és clau per dimensionar la gravetat de les tragèdies personals de les veïnes de Figueres durant la guerra i el franquisme. I, abans no sigui massa tard, cal posar tots els recursos necessaris, també des de la institució, perquè aquesta vivència no es perdi.
“ALES NEGRES SOBRE FIGUERES”, AQUELL 20 DE GENER DE 1938
Va ser a les sis menys deu minuts del matí del 20 de gener de 1938. Era un dijous, dia de mercat, així que la ciutat començava a emplenar-se amb el característic trànsit d’aquells jorns i és que, llavors, les parades començaven a muntar-se a les quatre de la matinada. Segons Josep Maria Bernils, era un dia fred d’hivern i molta gent s’aixoplugava dins de l’estació de tren a l’espera del primer comboi cap a Barcelona. Ningú s’imaginava que, des de Mallorca, avions de l’Alemanya Nazi feia estona que es dirigien a Figueres.
Un cop els avions feixistes van sobrevolar la ciutat, van deixar anar la seva càrrega. Les primeres tres bombes van caure sobre el passeig de l’Estació, causant un gran sotrac però sense afectar a la infraestructura ferroviària, llavors plena de gent. Poc després, fins a vint-i-set explosions es van sentir a l’Horta Raguer, un indret deshabitat prop del carrer Méndez Núñez. Sortosament, només es va haver de lamentar un ferit lleu i diversos desperfectes a la via pública.
El cert és que, en aquell moment, la notícia no va causar massa consternació. De fet, l’endemà, l’estació era plena de persones curioses. Per a l’Empordà Federal, el mitjà local hegemònic en aquell moment, l’atac tan sols va merèixer un petit escrit a la capçalera on assegurava que la ciutat no tenia por, sinó que aquella acció només va provocar “acréixer més i més la nostra fermesa i continuïtat en la lluita per la llibertat del nostre poble i de tots els pobles martiritzats”. La nota del diari duia per títol “Ales negres sobre Figueres”, expressió que va servir a David Garcia Algilaga per a titular el seu estudi sobre els bombardejos aeris i els refugis que es van construir a la ciutat durant el darrer any de guerra, font de la qual es nodreix bastament aquest article.
“Fou un bombardeig ben poc espectacular. Hi hagué importants sectors de la població que ni sentiren les explosions. Aquest bombardeig no alterà per res la vida de la ciutat. La gent s’ho prengué, més que una desgràcia, com un fet nou i interessant, precisament per la seva novetat”
Alexandre Deulofeu, Memòries de la revolució, de la guerra i de l’exili
HAN MORT A ANCIANS, DONES I INFANTS
Només van caldre tres dies perquè els avions feixistes tornessin a deixar caure les seves bombes sobre la ciutat de Figueres. Va ser el 23 de gener de 1938 i l’atac va ser un dels més mortífers i sagnants de tota la guerra. Aquest cop, va ser la Itàlia de Mussolini qui va enviar tres avions de l’Aviazione Legionaria a bombardejar a una ciutat allunyada del front i que no suposava cap objectiu estratègic militar.
Era al migdia. Moltes famílies eren al carrer passejant, alienes a l’ambient bèl·lic que es vivia al front de guerra o a les grans ciutats quan, de cop, uns avions sobrevolaren Figueres en formació militar. Els testimonis que va recollir el cronista local Josep Maria Bernils asseguren que, en un primer moment, no li van donar massa importància, creient que els avions es dirigien a la frontera, ja que en un primer moment van passar de llarg. Després, però, van girar cua i el soroll dels seus motors es va fer més fort. Llavors, el passeig Nou era ple de gent. En aquella època, aquesta via era un dels principals indrets d’esbarjo ciutadà i moltes famílies s’hi aplegaven a passar l’estona, a passejar o a jugar amb els infants. El relluir del Sol va fer que algú pensés que els avions llançaven “paperets”. Un testimoni recollit per Garcia Algilaga parla de “miralls” que baixaven del cel. Ningú s’esperava aquella fatalitat: els estaven llançant bombes.
“Els bancs, on moments abans la gent prenia el sol, estaven ara molts d’ells partits pel mig. Braços i cames i trossos de roba fumejant penjaven de les branques nues. Mares plorant corrien embogides buscant els fills desapareguts. A terra es veien uns clots amples i fondos i pertot arreu cares esglaiades que expressaven demència”
Maria dels Àngels Vayreda, a la novel·la Encara no sé com sóc
Els projectils van caure sobre el passeig Nou, al Parc Bosc, a la carretera d’Olot, carrer Pirineus i al Castell, arrabassant un total de setze vides, moltes d’elles d’infants. A més, va deixar la xifra de vint-i-set persones ferides, moltes dels quals van quedar impedides. A d’altres, les seqüeles psicològiques del trauma les van acompanyar tota la vida. A la tarda, un nou atac feia ressonar les explosions prop d’El Far d’Empordà.
“Mai de la vida no he vist una cosa tant impressionant com aquella. Pilons de gent morta, cadàvers destrossats, cabells i vestits penjant dels arbres, cossos decapitats. Fou una cosa terrible”
Del testimoni de Ricard Martín, recollit per Josep M. Bernils a La Guerra Civil a Figueres
SENSE TREVA CAP A LA POBLACIÓ CIVIL
Edifici de Figueres bombardejat (Arxiu Històric de Girona)
Des de llavors, Figueres seria bombardejada fins al final de la Guerra. Al llarg de l’any 1938, la ciutat va arribar a patir fins a set atacs aeris, perpetrats tant per part de l’aviació alemanya com per la italiana, i gairebé tots van tenir com a destí a la població civil indefensa. El 3 de febrer, un dijous de mercat, un atac italià va fer caure un reguer de bombes sobre la ciutat, afectant el carrer Nou, Sant Antoni, Bellaire, Sant Llàtzer, Castelló, Ample i Peralada. El resultat: tretze morts i trenta-vuit persones ferides. Hi tornarien el 7 de febrer, causant tretze morts i vint-i-un ferits. Un dels atacs més tràgics va ser el que va succeir el 8 de juny de 1938, en què les bombes van caure a sobre de l’Hospital, llavors saturat de ferits de guerra i evacuats del front. De res va servir que al capdamunt de l’edifici hi hagués una enorme creu roja pintada. A les explosions se li ha de sumar alguns projectils que no van arribar a esclatar, però que van deixar uns forats enormes que descendien des de la teulada fins a terra. Aquest bombardeig va causar trenta-vuit morts i cinquanta ferits.
“Otro espectáculo dantesco que recuerdo de aquél día de pesadilla, fue el de un herido cubierto de escayolas y vendajes, que inmovilizado en su cama sin poder moverse, sobre uno de aquellos boquetes producidos por una de las bombas que no habían explotado, gritaba angustiosamente pidiendo auxilio, mientras que sin tiempo de recibir la ansiada ayuda, se precipitaba por el siniestro agujero hacia una muerte segura”
Eduardo Pérez de Trillo, Un trompeta en la República
Al llarg de la guerra, Figueres va perdre fins a 540 edificis a causa dels danys patits per les bombes, la qual cosa suposava més d’un 24% del total d’edificis de la ciutat. A causa de la freqüència dels bombardejos, tot aquell qui podia va abandonar la ciutat per a traslladar-se als pobles dels voltants per a trobar-hi refugi. Allà s’hi estarien fins al final de la guerra. Els que no van tenir aquesta sort, van haver de conviure amb l’esglai permanent de l’amenaça que venia del cel, a mercè de la seva sort. Sovint, el so de les sirenes no arribava a temps com per córrer al refugi més proper i qualsevol racó de la casa podia convertir-se en un feble amagatall.
“La porta va salvar-me la vida. Vaig quedar sepultada a sota, a les fosques. Tot seguit vaig sentir plors i gemecs d’altra gent. […] Vaig cridar a la mare, però ningú no em responia, la mare no hi era, vaig començar a plorar i a cridar, no sé quanta estona, podrien ser hores o minuts, fins que vaig sentir unes veus que deien: “Aquí sota hi ha una criatura, aquí sota hi ha una criatura!” Quan per fi van aixecar la porta, la llum em va encegar”
Testimoni de la Josefina Piquet, recollit per Daniel i Jaume Serra a La guerra quotidiana
ACARNISSAMENT SOBRE ELS REFUGIATS
Sens dubte, els moments més salvatges que es van patir a Figueres van ser els bombardejos i metrallaments dels darrers dies de la guerra. Fins i tot García Algilaga, que ha estudiat amb profunditat aquest episodi, assegura que no es pot saber amb exactitud el nombre d’atacs que va rebre la ciutat i els seus voltants, estimant-ne setze o disset en poc més d’una setmana. També és impossible saber quanta gent va ser morta els darrers dies de guerra. El Registre Civil indica una xifra de 177 persones mortes durant els darrers dies de guerra, de les quals un 54% no va poder ser identificada. Segons l’historiador Enric Pujol, la situació de col·lapse administratiu va fer que en molts casos no s’aixequés acta judicial i que molts cossos fossin enterrats directament a les fosses comunes del cementiri i que, per tant, la xifra hauria de ser molt més alta.
“Era a punt de sortir un tren d’evacuats quan han arribat els avions. La gent ha arrencat a córrer, acovardida, i ha deixat deserts, en un instant, la sala d’espera i l’andana. […] S’han produït escenes d’horror indescriptible. La gent que intentava guanyar el refugi, galvanitzada pel pànic, s’ha llançat a borbolls escales avall i ha acabat taponant l’entrada. Vells, dones, criatures, empesos per la cega allau, han rodat escales avall. […] Però el més horrible, a part de la tragèdia del refugi, s’ha vist allà, sota les verdes copes abrasades de la petita pineda. Allà han caigut tots. Ni un sol de tots els que han acudit a aquell bonic indret en busca d’empara ha pogut escapar amb vida del bosquet tràgic. Allà hi han quedat tots, caiguts en pila amb les carns obertes i els cossos corbats, retorçats, enganxats al tronc dels pins”
Álvar d’Orriols, Les fogueres del Pertús
A finals de gener de 1939, la ciutat havia col·lapsat. Es calcula que al final de la guerra, van passar pels seus carrers prop de 500.000 persones de camí cap a l’exili a França. I va ser llavors, amb els carrers saturats de gent, quan l’aviació feixista va llançar els seus atacs més cruents sobre la ciutat, centrant-se especialment en la població civil, a qui va arribar a perseguir a punta de metralleta per carrers i camps.
“…abans d’entrar a la ciutat, quan passàvem per un dels molts olivets que hi havia, vàrem veure un avió italià […] que va donar una volta, ens va encarar i ens va començar a metrallar. Vam refugiar-nos sota les oliveres, però l’avió ho va tornar a intentar algunes vegades més. Anavem canviant d’oliveres segons d’on vingués l’avió, fins que vàrem decidir quedar-nos quiets com si ens hagués tocat”
Testimoni d’Emili Isern, recollit per David Garcia a Ales Negres i xampinyons
REPARACIÓ I MEMÒRIA
Estat del carrer Barceloneta al final de la guerra (Arxiu Històric de Girona)
D’un temps enrere, els bombardejos que va patir la ciutat durant la guerra han tornat a despertar l’interés d’historiadors, artistes i la ciutadania en general. Ho hem vist els darrers anys amb l’èxit de les visites guiades de la Guerra Civil a Figueres a càrrec de Nik Duserm i, més recentment, amb la posada en marxa d’una ruta per a professors i alumnes de secundària duta a terme per l’historiador expert en aeronàutica, David Garcia Algilaga. Aquest darrer ja va publicar l’any 2015 l’estudi Ales negres i xampinyons, que ha esdevingut el treball de referència sobre els bombardejos a Figueres. L’any anterior, havien vist la llum el llibre i la mediàtica exposició (Silencis) Figueres sota les bombes 1938-1939. Aquestes publicacions són molt valuoses, ja que cal tenir en compte que, des de la impressió del llibre de Josep Maria Bernils La Guerra Civil a Figueres l’any 1987, pràcticament no s’havia fet cap estudi sobre aquest període en clau de l’àmbit local. En el camp de les arts, també s’ha de mencionar el treball fotogràfic Figueres sota el foc de l’artista Mònica Quintana, guanyadora d’una beca Agita el 2013.
Però el cert és que, tot i la revifalla que suscita l’interès per aquest dramàtic episodi de la nostra història recent, la ferida que va causar sobre la ciutat segueix oberta. En algunes ciutats, com a Durango (Vizkaia), una investigació històrica ha permès localitzar la identitat dels tres pilots italians que el 31 de març de 1937 van bombardejar la ciutat causant la mort de 336 persones. Ara, una iniciativa que compta amb el suport de l’ajuntament local, els vol portar davant els tribunals. Ha estat, sobretot, arran dels canvis de legislatura i la irrupció dels anomenats “ajuntaments del canvi”, que des de les corporacions locals s’ha fet un pas endavant en la involucració institucional en la reparació dels danys causats per la guerra i la repressió del règim franquista. L’Ajuntament de Barcelona, per exemple, s’ha presentat com a part perjudicada a la coneguda Querella Argentina contra els crims del franquisme, i ha habilitat assessorament legal per a totes aquelles persones o familiars que van patir la repressió durant la dictadura. A més, ha donat suport institucional a la querella que l’associació AltraItalia ha presentat a l’Audiència Provincial de Barcelona contra l’aviació feixista italiana per crims de lesa humanitat durant els bombardejos de la capital.
Més enllà de la via de la reparació –sigui judicial o institucional-, és important que les administracions també donin suport a la promoció de la recerca històrica i a la recuperació de la memòria. A Figueres ens trobem que la majoria dels treballs o estudis locals són projectes que sorgeixen d’iniciatives particulars o col·lectives, amb les limitacions que això comporta. És cert que totes elles han acabat comptant amb el suport de la institució, si bé aquest se sol limitar a una ajuda econòmica sovint insuficient.
Quan es compleixen vuitanta anys dels primers bombardejos sobre la ciutat i, d’aquí a un any, de l’inici del franquisme a Figueres, sorgeix una bona ocasió per repensar una política de memòria local. A Figueres, a més dels morts sota les bombes, 430 persones van ser represaliades durant el franquisme segons les xifres de l’Arxiu Nacional de Catalunya. Aquestes dades corresponen únicament als procediments sumaríssims oberts per la justícia militar, a les quals cal sumar les d’aquelles persones que foren detingudes per delictes de frontera –estraperlo o suport a l’evasió- i, sobretot, les que patiren la represàlia diària durant dictadura. El Memorial Democràtic, per exemple, té oberta una línia de subvencions destinada a administracions locals i comarcals per a la realització de projectes relacionats amb el foment de la recuperació de la memòria i la recerca a l’àmbit local. En aquest sentit, val la pena fixar-se en les polítiques públiques de memòria d’Euskadi, on l’any passat es va inaugurar una primera Oficina de la Memòria a la ciutat de Donostia (Gipuzkoa), on un equip d’investigadors i antropòlegs recullen materials i testimonis orals de la repressió franquista que van patir-hi les veïnes.
“Quan es va acabar, a casa, a taula quan menjàvem, només fèiem que parlar de la guerra. Sempre de la guerra. Però un dia, de cop, no en vam parlar més. Després era com si ningú en volgués parlar”
Testimoni de la Pilar Fàbrega
Es podria dir que la nova fornada de treballs sobre els bombardejos ha arribat tard. De fet, el llibre Silencis demostrava que, avui en dia, aquells fets ja només poden ser recordats per els qui ho van viure des de la seva mirada d’infant. Això ens pot fer aprendre que la història viva, aquella que sorgeix de la memòria, és fugaç si no es reté a temps. I en aquest sentit, les institucions –en aquest cas la local- tenen a les seves mans la responsabilitat de què el nostre passat més recent, els nostres patiments, repressions i lluites, no caiguin en l’oblit. Avui recordem els vuitanta anys dels primers bombardejos, però demà tocarà recordar els de l’inici de la dictadura. I aquí, partim gairebé de zero. Però amb voluntat política, potser encara hi som a temps.
“Amb l’entrada dels vencedors, vingueren les represàlies contra els que havien perdut la guerra i els que no havien tingut temps i maneres d’exiliar-se. Nous empresonaments. Més víctimes inocents o culpables. Tant se val! Més famílies desfetes! […] Ho sento. En començar el capítol m’hava proposat fer-ho. Però confesso que no puc. […] És una pena! Podria parlar de tantes víctimes conegudes! El passatge més important de la vida figuerenca d’aquest segle, tan mogut en tots els ordres, s’ha estroncat davant la meva insuficiència o covardia… Després de tot, serà millor que en parlin quan les coses s’hagin oblidat en el transcurs del temps”
Pere Teixidor Elíes, Figueres Anecdòtica segle XX