La comunitat musulmana de Figueres va posar fi al Ramadà amb la celebració de fi de festa de dimecres passat. Festivitats com aquesta visibilitzen les necessitats de les persones musulmanes de Figueres, que suposen al voltant del 15% de la població. Més enllà del Ramadà, veiem com els discursos hegemònics de la integració passen per l’assimilació i la pèrdua de la identitat i no pel reconeixement de la diversitat, fet que provoca un procés de construcció de la identitat des de l’exclusió. La islamofòbia i el racisme –simbòlics i reals–, que en els darrers anys han aflorat amb més vehemència, són algunes de les claus per entendre l’experiència des del cos de les persones musulmanes en territoris on l’islam no és majoritari, sense oblidar la intersecció de gènere. Parlem amb figuerencs musulmans per saber com viuen el Ramadà.
Segons l’estudi de Diversitat Religiosa de l’Ajuntament de Figueres (2015), 640 persones formen part de la comunitat musulmana a la ciutat. Aquesta xifra, però només contempla les persones que, segons la normativa de superfície, poden fer ús del lloc de culte. El total de musulmans augmentaria entorn de les 7000 persones –malgrat que no hi ha dades oficials–. Per tant, un 15% de la població figuerenca hauria celebrat durant aquest últim mes una de les festes sagrades de l’islam, el Ramadà.
Una de les cares més visibles de la celebració és el dejuni, però el Ramadà és també un mes en què la comunitat musulmana experimenta col·lectivament valors com la igualtat i la solidaritat. Per a Hasmina El Madani, el Ramadà “permet posar-te en la pell de les persones de les classes més desfavorides que no tenen recursos per alimentar-se o beure dignament”. El dejuni, doncs, es concep com una eina que permet prendre consciència en la mateixa carn de les desigualtats que ens travessen: situa a totes les persones en igualtat de condicions. A més, és un període de l’any on es potencien les accions solidàries. Segons Jihan Dahou, “el Ramadà no és només privar-se de menjar i beure durant el dia, sinó que també implica esforçar-se a traçar relacions amb els altres o destinar una part del teu temps a pràctiques solidàries”. Per als musulmans, l’experiència del Ramadà és, així mateix, beneficiosa per a la salut: “El dejuni també és bo pel cos, perquè ajuda a depurar l’organisme” diu Khadija Habchi.
El Ramadà en societats on l’islam no és hegemònic
Jihan Dahou
Viure el Ramadà a Figueres –o en el marc d’una societat on la religió i la cultura islàmica no són majoritàries– comporta una experiència diferenciada de la celebració. La poca disposició d’equipaments per a realitzar actes col·lectius és un dels factors que condicionen de quina forma viu el Ramadà la comunitat musulmana figuerenca. En aquests tipus de festivitats, l’aforament de les mesquites es fa insuficient. Durant el mes del Ramadà, l’Ajuntament de Figueres, cedeix les instal·lacions d’una escola per a l’oració i el Poliesportiu per a la festa de final de festa. Però malgrat la conformitat de la comunitat musulmana amb aquests espais, els representants dels centres de culte de la ciutat adverteixen a l’Estudi sobre Diversitat Religiosa de l’Ajuntament de “les dificultats que poden sorgir en el moment que el Ramadà o la festa final coincideixin amb el període escolar, de cara a l’ús compartit de les instal·lacions”.
La festa es relega a l’espai privat i es duu a terme en dies laborables, fet que dificulta les diferents pràctiques que són intrínseques al Ramadà
El fet que el Ramadà no formi part de les festivitats fixades en el calendari suposa, també, una altra manera de viure’l i de celebrar-lo. La festa es relega a l’espai privat i es duu a terme en dies laborables, circumstància que dificulta les diferents pràctiques que són intrínseques al Ramadà més enllà del dejuni: “Al Marroc, per exemple, hi ha molta gent al carrer a la nit. Aquí, a Figueres, quan sortim de resar, tot està desert. No hi ha l’ambient festiu i d’alegria que simbolitza el Ramadà. Es viu més en la intimitat”, diu Hasmina El Madani. Amadou Barry explica que “fins i tot els mateixos musulmans no noten que és festa. La majoria de gent treballa i després a la tarda ho celebren, però realment hi ha poc temps per dedicar a la solidaritat i a les relacions amb la gent”.
Una altra de les dificultats, doncs, és la conciliació de la pràctica del Ramadà amb el calendari laboral. Alguns musulmans aprofiten aquests dies per fer efectives les vacances i, fins i tot, algunes empreses han implementat mesures perquè els seus treballadors musulmans puguin gaudir de millors condicions per celebrar el Ramadà, especialment durant la primera setmana. Però malgrat aquesta predisposició d’alguns empresaris per impulsar mesures de reconeixement de la diversitat, Jihan Dahou qüestiona que aquesta hagi de recaure sobre els propietaris de les empreses: “No pots obligar a un empresari que té un negoci petit a no treballar una setmana. Aquesta hauria de ser una responsabilitat col·lectiva”. I s’explica: “Som uns 2.000.000 de musulmans a l’Estat espanyol que paguem impostos, treballem aquí, fem la nostra vida aquí i ens sentim d’aquí. Potser se’ns hauria de tenir en compte i incloure en el calendari alguna festivitat pròpia. Seria una forma, també, d’apropar les diferents cultures de la societat i explicar què és el Ramadà. Sóc musulmana i faig festa per Nadal, Setmana Santa, etc., que al capdavall són festivitats catòliques. Potser alguns dies a l’any estaria bé que se’ns respectés als musulmans, perquè per a nosaltres és un mes sagrat”.
Amadou Barry
La celebració de festivitats com el Ramadà evidencien, segons les persones musulmanes, la manca d’implicació de l’Ajuntament de Figueres amb el reconeixement de la diversitat cultural de la ciutat. Per a molts musulmans, aquest mes de l’any hauria de servir per crear dinàmiques d’apropament de les diferents cultures que conviuen a Figueres. Aquest any, alguns joves musulmans han intentat organitzar un sopar obert, però la proposta no ha sigut possible per manca de pressupost. Per Dahou, aquest és un problema amb responsabilitat de diverses parts: “Per una banda, l’Ajuntament no s’implica gaire en el Ramadà, i el Centre Cultural Islàmic, coordinat per gent gran, no contempla aquest tipus de propostes. A mi m’agradaria organitzar un acte per compartir experiències, perquè crec que és important per l’apropament les diferents cultures que viuen a Figueres”. Barry pensa que “l’Ajuntament de Figueres no mostra interès per la celebració del Ramadà. És només quan els musulmans demanem espais per resar durant aquest mes que en parlem, però més enllà d’això no proposa iniciatives perquè tota la ciutat pugui participar-hi d’una manera o altra”. Dahou assenyala que “la solidaritat és quelcom intrínsec a la celebració del Ramadà. Potser es podria aprofitar aquest mes per organitzar campanyes de voluntariat. Aquest tipus d’actes són un bon currículum per a la ciutat”. I afegeix: “M’agradaria que quan parlis de Figueres et soni a coses bones, a activitats culturals i a reconeixement de la diversitat”. També El Madani creu que s’haurien d’impulsar “projectes durant el Ramadà que ajudin a conèixer què és per a nosaltres aquesta festa, perquè la majoria de persones la desconeixen”.
Inclusió o assimilació? El reconeixement de la diversitat a la institució
Més enllà del reconeixement de la diversitat cultural en la celebració del Ramadà, els musulmans alerten de la manca de reconeixement de les diferents identitats culturals en les polítiques públiques. Les anomenades polítiques d’inclusió o d’integració han derivat en dinàmiques d’assimilació i pèrdua de la identitat, relegant les expressions culturals i religioses de l’islam a l’àmbit privat. Actualment el debat se centra sobre els estereotips dels individus i les seves pràctiques religioses –com per exemple la utilització del vel, l’assistència a les mesquites, etc.– i no en l’assumpció que les societats han canviat i ara són plurals i diverses. “Aquí ens han venut un model d’integració que realment no funciona. El que he entès jo que ha fet l’Ajuntament per a la integració és que he de deixar tot el bagatge que porto i agafar-me als costums d’aquí. Jo vull formar part d’aquesta societat amb el meu vel, els meus orígens, amb la meva religió. Perquè és una contribució que estic segura que és útil”, afirma Dahou.
Em molesta que, portant molts anys vivint aquí, continuï essent considerada de fora
En aquest sentit, les polítiques públiques reprodueixen sovint l’estigma que concep les persones musulmanes com a migrants –com a l’altre– dificultant l’exercici efectiu de la plena ciutadania. Una de les mostres d’aquest fet és que, a la pàgina web de l’Ajuntament de Figueres, trobem la informació relacionada amb el Ramadà a l’apartat “Immigració”. Si bé la major part dels musulmans són persones migrades, bona part d’aquestes ha obtingut la nacionalitat o ha nascut aquí. En aquest sentit, Barry es pregunta: “Ara potser molts encara som musulmans que hem migrat, però com s’ho farà l’Ajuntament quan quasi la totalitat de figuerencs musulmans hagin nascut aquí? Dahou, també qüestiona aquest discurs: “Em molesta que, portant molts anys vivint aquí, continuï essent considerada de fora. I no sé en quin moment serè d’aquí”. “Des dels 2 anys que sóc a Figueres. He estudiat, treballat i m’he relacionat a la ciutat. Els meus germans són nascuts aquí. Et trobes en una situació en què a Figueres et diuen marroquina i al Marroc et diuen espanyola. No té cap sentit”, afirma El Madani.
Per altra banda, molts musulmans posen en dubte que el principi de laïcitat –i, per tant, del dret a la pràctica religiosa– estigui assegurat. Per tant, cal diferenciar entre laïcitat –garantida pel marc jurídic i constitucional– i la seva desviació en la pràctica, el laïcisme, que implica l’exclusió del fet religiós en els diferents àmbits de la societat, relegant-lo a l’espai privat. “Si estem en una societat laica, perquè se m’impedeix estudiar a la majoria d’instituts de la ciutat amb vel, que és un símbol de la meva identitat? En canvi, sí que se’m permetria portar una creu al coll”, es pregunta El Madani. També en l’àmbit institucional i polític, Barry pensa que el principi de laïcitat està mal interpretat i no respon als drets que ha de garantir: “Sovint l’Ajuntament posa la barrera de la laïcitat mal entesa per no acceptar algunes propostes. Però hi ha un tracte diferent, per exemple, amb la comunitat catòlica”.
Les persones musulmanes estan mancades d’una representativitat política efectiva dins l’Ajuntament. Amadou Barry assegura que “quan l’Ajuntament ens convoca, ells ja tenen unes decisions preses i només ens informen sobre el que han decidit. No hi ha una participació real i democràtica”. Segons Barry, “tampoc hi ha una implicació ferma amb les polítiques públiques, com a figuerencs. No parlo de tractar aspectes com la migració o la religió, sinó de temes que, com a persones que vivim en aquesta ciutat, ens afecten. Ens anomenen comunitaristes, però després el primer comunitarista és l’Ajuntament”. I afegeix: “Una de les mesures que ajudaria a impulsar canvis és que les persones migrades que fa més de cinc anys que som aquí puguin votar a les eleccions municipals”. Jihan Dahou també creu que “estaria bé que a l’Ajuntament, sigui un treballador o un regidor, hi hagués alguna persona musulmana. Penso que començarien a canviar les coses”.
El racisme, la islamofòbia i la islamofòbia de gènere
La islamofòbia juga un paper clau en la construcció de la identitat de les persones musulmanes que viuen en societats on l’islam no és hegemònic. D’aquesta manera, ser musulmà en ciutats com Figueres esdevé una forma de resistència contra les opressions racistes i islamòfobes, un refugi contra la violència real i simbòlica que comporten les diferents formes d’exclusió. “La islamofòbia, que cada cop està més present a tots els espais, afecta la teva identitat com a resultat de l’acció-reacció. Tens dues opcions: o intentes integrar-te renunciant a la teva identitat, o reafirmes la meva identitat. Molt poca gent es ven. De fet, és un precepte religiós: com més et dificulta el teu entorn a practicar la religió, més t’has d’esforçar a practicar-la”, diu Jihan Dahou. Per tant, les ofensives d’assimilació, de no reconeixement de la pluralitat cultural, són factors ineludibles per al sentiment de pertinença dels musulmans a la societat on viuen.
Hasmina El Madani
Les violències cap a les persones musulmanes no són només simbòliques, legitimades pel discurs hegemònic o per les institucions. Són sobretot directes i visibles en l’espai públic: “T’hi acabes acostumant, però les mirades de menysteniment i el tracte condescendent són diaris quan portes vel”, afirma El Madani. “Molta gent s’adreça a tu amb l’expressió moro de merda, i això està totalment normalitzat” diu Habchi. I afegeix: “També les institucions et tracten malament i és difícil enfrontar-s’hi, perquè tu entres en aquests espais per a fer un tràmit que necessites i tens por que et sigui denegat si contestes a aquestes actituds”. Segons Barry, els comentaris al carrer sobre l’origen geogràfic són constants: “Sobretot em preocupa quan vaig amb la meva filla. Ella ha nascut aquí, i no entén quan ens diuen marxeu al vostre país!, perquè ella és catalana. I això moralment et desgasta”.
Dins l’impacte de la islamofòbia i el racisme en els cossos, cal tenir en compte el biaix de gènere. Les dones musulmanes són objecte, a més dels discursos racistes i islamòfobs, de les violències patriarcals que estructuren les relacions en la nostra societat. “Quan vaig amb mocador la gent em tracta diferent. Ho vaig notar molt el primer cop que me’l vaig posar. Vaig anar a una botiga on comprava sempre i, de cop, la botiguera estava més pendent de mi. Si sempre he buscat la talla jo sola, perquè ara m’has d’ajudar?”, es pregunta Hasmina El Madani. Sovint, aquest paternalisme té implicacions lingüístiques. Jihan Dahou explica que “és habitual anar al metge i que et parlin en castellà. Quan contestes en català es queden molt sorpresos que no tinguis accent. Per què he de tenir accent, si sóc d’aquí?”.
L’expressió de la identitat, en aquest cas a través del vel, suposa una doble opressió que sovint té conseqüències en el món laboral
L’expressió de la identitat, en aquest cas a través del vel, suposa una doble opressió que sovint té conseqüències en el món laboral. Jihan Dahou duu sempre vel, també a l’hora d’anar a buscar feina: “T’has trobat mai en algun establiment de Figueres algú que t’atengui amb vel? No, perquè està prohibit a efectes pràctics. Si presentes un currículum amb una foto amb vel, aquest és descartat del procés de selecció. Si accepten fer-te una entrevista, et demanen que et treguis el vel. Et diuen: “m’espantes la clientela”. I afegeix: “Crec que la normalització del vel ajudaria a crear una societat menys racista”. En canvi, Hasmina El Madani ha optat per renunciar al vel en l’àmbit laboral: “He decidit posar al currículum la foto sense vel i treballar també sense vel. Em sento malament, perquè surto de la feina sense ell, vaig a casa i després, si torno a sortir, me l’he de posar? És molt contradictori”. Explica els motius d’aquesta decisió: “Ho faig per pura necessitat. No em puc permetre no treballar”. La manca de normalització del vel, per tant, a banda d’una discriminació masclista i islamòfoba, esdevé, també, una opressió de classe.