Assisteixo a un dels assaigs de les diverses actuacions que dones gitanes del barri de Sant Joan han preparat per al Dia Internacional del Poble Gitano. Després de repetir una desena de vegades l’espectacle de dansa, és el moment de practicar la peça teatral titulada “Ser dona i gitana”. Aquesta representació en format esquetx, interpretada per dones del barri de Sant Joan, pretén visibilitzar les seves experiències quotidianes. No és la primera vegada que les dones gitanes del barri alcen la veu per explicar, des de la vivència personal, les discriminacions que vertebren les seves vides. Fa dos anys, la biblioteca de Figueres va acollir el debat “Veus femenines del poble gitano”, on diferents dones explicaven les dificultats que s’havien anat trobant en diferents àmbits de la seva experiència. Ho feien acompanyades per Paqui Perona, de l’entitat Voces Gitanas, que feia un recorregut detallat per la història del poble gitano, sovint invisibilitzada i menystinguda per les institucions.
L’assaig comença i, sobre l’escenari, algunes dones pleguen roba en una taula. Ens trobem a mercat. De sobte, una altra dona irromp a l’escena amb un cistell a una mà mentre l’altra agafa la mà de la seva filla. “Compreu-me alls que els tinc barats”, crida. S’hi acosta una altra dona, que li pregunta: “Perquè vens tan barat, ja et surt a compte?”. La venedora li respon: “No sé escriure ni llegir, aquesta venda és l’única manera que tinc de guanyar-me alguns diners per alimentar als meus fills”. L’altra dona li compra els alls i convida a una amiga que acaba de trobar-se perquè també n’agafi uns quants. “Compra perquè és l’únic que té aquesta dona per alimentar els seus fills”, diu.
Aquesta mostra de solidaritat s’interromp amb la presència d’una agent de seguretat. “Què fas venent aquests alls? Tens permís? Dona’m el cistell”. La venedora respon a l’agent: “Si us plau, no me’l treguis, és l’única forma que tinc de subsistir” i afegeix “Perquè només me’l treus a mi i no als paios que fan el mateix?”. L’agent pren amb força el cistell i se l’emporta. La venedora agafa de la mà a la seva filla i, interpel·lant també al públic, li diu: “Ho veus, filla, les dones hem d’estudiar. Sense estudis no tenim eines per fer front a aquests abusos”.
En aquesta primera part de l’obra, es posen de manifest diversos factors socials, econòmics i discriminatoris que dibuixen avui les vivències de les dones gitanes. En primer lloc, la situació de pobresa o precarietat que viuen bona part la població gitana a Catalunya. Tal com mostra el Pla Integral del Poble Gitano de Catalunya, “els gitanos i les gitanes són un dels grups amb major risc de patir pobresa en relació amb la resta de la població“. A Figueres, el 16% de les prestacions de la Renda d’Inserció Mínima és per a beneficiaris de la població gitana. D’aquest 16%, el 80% són famílies en una situació de pobresa extrema, segons dades del Pla Estratègic del barri de Sant Joan. El fet que sigui aquesta la primera experiència que expliquen les dones gitanes a l’obra teatral, exemplifica de quina manera la pobresa i la precarietat estructura les seves vides
Així mateix, l’educació és per a les persones gitanes un factor determinant que incideix en l’exclusió social. Tal com planteja la peça teatral, la manca d’estudis reglats impedeix l’accés al treball amb garanties, tot i que aquesta no és l’única circumstància que afecta les elevades taxes d’atur de les persones gitanes (en parlaré més endavant). Segons dades del Ministeri d’Educació, durant el curs 2012-2013 el 64,4% dels nois i noies gitanos entre 16 i 24 anys no van obtenir el títol de graduat en ESO, prenent xifres del conjunt de l’Estat espanyol. Només un 3,4% de la població gitana cursava batxillerat en les mateixes dates, i l’abandonament escolar prematur ascendia al 63,7% dels joves gitanos amb edats compreses entre els 18 i els 24 anys.
En aquest sentit, la segregació escolar és un dels factors que expliquen l’alt índex de fracàs escolar entre la comunitat gitana. De fet, la Federació Secretariat Gitano acaba de llançar una campanya per denunciar els efectes de l’educació segregada que, segons les seves paraules “reforça estereotips i prejudicis, i és un clar exemple de desigualtat d’oportunitats i de discriminació institucional”. És per això que el Pla Estratègic del barri de Sant Joan inclou la recomanació de l’informe “Abordar l’abandonament escolar prematur: una contribució clau a l’agenda Europa 2020” -elaborat per la Comissió Europea- per crear comunitats d’aprenentatge, “un model educatiu que aconsegueix reduir l’abandonament escolar i ajudar l’alumnat en risc d’abandonament”. Aquestes comunitats reconeixen, també, la intel·ligència cultural de totes les persones que formen part de la comunitat o del barri, treballant des de les experiències pròpies de l’alumnat per transformar socialment i educativament el seu entorn.
Amb tot, les dones gitanes del barri de Sant Joan no només entenen l’educació com una de les vies per fer front a l’exclusió social. Per a elles, és també una eina d’apoderament per abordar abusos policials, com la identificació per perfil ètnic. El perfil ètnic és un criteri normalitzat en moltes identificacions o controls, en què es demana la documentació a persones seleccionant-les exclusivament pel seu aspecte físic. Nombrosos organismes europeus i internacionals de Drets Humans han manifestat que l’ús de perfils ètnics viola els drets fonamentals, com el Comitè per l’Eliminació de la Discriminació Racial de Nacions Unides o la Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància. De fet, l’Agència per als Drets Fonamentals de la Unió Europea considera que l’elaboració de perfils ètnics suposa una “discriminació directa per motius de raça o origen ètnic” i, per tant, “és il·legal”. Encara que aquesta pràctica racista no sigui exclusiva de la comunitat gitana, segons la Federació Secretariat Gitano, 7 de cada 10 persones gitanes ha estat identificada per agents de seguretat en algun moment de la seva vida.
Les veïnes de Sant Joan durant l’assaig a l’auditori del Bon Pastor (Foto: Eduard Martí)
La segona part de l’obra canvia l’escenografia i el temps. Aquella nena petita que agafava amb força la mà de la mare mentre venia alls al mercat s’ha fet gran, i ha decidit seguir els consells de la mare. Ha estudiat i s’ha format. En aquest esquetx, es troba amb una amiga, a qui explica que té intenció de presentar-se a una oferta de treball i l’anima a acompanyar-la. “Perquè vols fer aquesta feina? No estic segura que t’agafin o que et serveixi d’alguna cosa”, pregunta l’amiga. Ella respon: “He estudiat per això i crec que serveixo per a la feina”. L’amiga queda convençuda i decideixen anar juntes a la seu de l’empresa. Un cop allà, una responsable de Recursos Humans les rep. La noia entrega el seu currículum. “Crec que no compleixes els requisits per aquesta feina”, li diu la treballadora a la noia. L’amiga la defensa: “Però si ella ha estudiat per això, perquè no compleix els requisits? Perquè és gitana?”. “Ah, ets gitana? D’acord, doncs ja et trucarem”. Les amigues marxen mentre discuteixen sobre el que acaba de passar.
Paral·lelament a aquest debat, a l’oficina hi ha canvi de torn de treball. La treballadora que s’incorpora analitza el currículum de la noia i arriba a la conclusió que és una persona idònia per l’oferta de feina. Decideix trucar-la: “Hola, he estat revisant el teu currículum i crec que encaixes molt bé en el perfil, pots venir a l’oficina?”. Les dues noies es tornen a presentar a l’empresa i la nova treballadora els torna a exposar el seu interès. La noia que aplicava per l’oferta li pregunta, “La teva companya m’ha dit abans que no complia amb el que requereix la feina, què ha canviat?”. L’encarregada de Recursos Humans li respon: “Jo penso que sí que els compleixes i, si et sembla bé, et trucaré d’aquí a uns dies per fer una entrevista formal”. Finalitza aquí la peça teatral. Al final de la peça, les dones que han participat en la posada en escena interpel·len al públic amb una consigna clara contra els estereotips.
En aquesta part que clou la representació, aflora el tracte discriminatori que s’exerceix sobre les persones gitanes que decideixen continuar els estudis i formar-se. Per tant, -i aquí es visibilitza un altre dels factors que causen les elevades taxes d’atur entre la població – la manca d’estudis reglats no és l’única circumstància que la interfereix en l’accés a un lloc de treball. El mercat laboral, segons recull l’últim Informe Anual Discriminació i Comunitat Gitana de la Fundació Secretariat Gitano, és el segon àmbit amb més denúncies sobre tractes racistes (21% de les denúncies), després de l’àmbit dels mitjans de comunicació i Internet (33% de les denúncies).
El racisme com a factor estructural d’exclusió
L’obra “Ser dona i gitana” visibilitza de quina manera el racisme articula les experiències quotidianes de la vida de les dones gitanes. No es tracta de fets aïllats o sectorials, o de xacres anquilosades de temps pretèrits. El racisme és un factor estructural d’exclusió ben viu. Durant l’assaig, parlo amb les dones que han participat en l’obra i amb Nadia Fernández, una jove gitana estudiant de Dret, que presentarà els actes institucionals del Dia del Poble Gitano.
“Amb aquesta obra volíem denunciar el racisme que patim”, diu una de les veïnes que ha participat en l’obra. “Existeixen molts estereotips en diversos àmbits: quan vas a demanar feina t’ignoren, quan vas a comprar a una botiga et persegueixen pels passadissos. Som persones igual que les altres i no poden jutjar-nos d’entrada“, afegeix. El tracte diferenciat és quelcom diari per a elles, però l’actitud discrimitatòria i la criminalització que s’exerceix sobre la població gitana es fa especialment evident quan es produeix algun delicte: “Quan una persona gitana delinqueix, es culpa a tota la comunitat. Quan una persona paya delinqueix, no. Nosaltres no posem a totes les persones payes en el mateix sac, tampoc ho haurien de fer amb nosaltres. Que ens jutgin com a persones, no com a grup ni com a ètnia”, explica una de les participants en l’obra. En aquest sentit, Nadia Fernàndez fa èmfasi en aquesta criminalització racista present, no només en les relacions socials, sinó, també a les institucions: “Institucions acadèmiques de referència com la RAE té en la seva definició de gitano, també la de trapacero [persona que amb astúcies, falsetats i mentides intenta enganyar a algú en un assumpte]. Amb coses com aquestes emparades per institucions, és impossible que hi hagi canvis en la societat”.
Les dones paarticipants a l’obra durant l’entrevista (Foto: Eduard Martí)
Però no només es criminalitza el poble gitano, sinó que s’invisibilitza tots els valors que la cultura gitana aporta a la societat. “L’atenció i la cura per la nostra gent gran, la solidaritat… són valors intrínsecs a la cultura gitana que mai es reconeixen”. Tot plegat parteix d’un desconeixement i un desinterès per la cultura gitana. Fernàndez, pensa que la cultura gitana és diversa i ha evolucionat al llarg del temps: “Tant hi ha persones que viuen la seva cultura amb les seves lleis i amb la seva tradició, com d’altres que no ho fan amb la mateixa intensitat. I, en aquest sentit, ha d’haver-hi un reconeixement de les diferents cultures, per ambdues parts”. Tot i això, afegeix: “Això no justifica, però, que es tracti de forma diferenciada segons si encaixes o no en els models que la societat té preestablerts. Jo he estudiat i m’he relacionat amb la cultura gitana i la paya. No m’agrada que em diguin que jo sóc diferent de la resta de gitanos i que em veuen bé. Sóc gitana, també. Si no hagués tingut l’oportunitat d’estudiar, no em veurien com una ciutadana de ple dret. També hi ha dones, per exemple que viuen la cultura gitana molt fortament amb valors com la puresa i la reputació, però volen, per exemple, estudiar. La societat les ha de fer costat de la mateixa manera”.
A la pregunta de si, com a dones, experimenten més pràctiques racistes les veïnes del barri de Sant Joan responen: “No pel fet de ser dona, sinó per ser gitana”, entenent, d’aquesta manera, la seva experiència de la discriminació en un sol eix. Aquesta és una circumstància fonamental per comprendre el racisme com a eix que articula les opressions que pateixen bona part de les dones. La discriminació racial es converteix en la demanda principal en la seva agenda de lluita i, per tant, la que determina també les seves formes d’organització popular i reivindicativa. Amb aquesta particularitat es posa de manifest, per tant, la manca de perspectiva interseccional i inclusiva d’alguns moviments d’apoderament de dones i d’alguns feminismes.