Roger Sabà (Figueres, 1980) és cooperativista de la productora Metromuster i militant de la Coordinadora Obrera i Sindical (COS). És un dels tres imputats de la “llista de Puig” que van ser detinguts el 14 de novembre arran de la cerca i captura decretada per part de la jutgessa que instrueix la causa per desordres públics. Parlem amb ell sobre la web de delació ciutadana, les repressions a l’activisme durant l’època de Felip Puig i el periple judicial que ha viscut després d’aquells fets.
El 14 de novembre, i després de setmanes en cerca i captura, tres activistes us presenteu davant la seu del Departament d’Interior. Sou uns dels darrers imputats per la “Llista de Puig”, de la pàgina web de delació ciutadana per a identificar “responsables d’actes vandàlics”. Parla’m del context; perquè en aquell moment i no un altre s’opta per utilitzar aquella eina?
Nosaltres arribem a la vaga en un context d’intenses mobilitzacions, sorgides de la conjunció del post 15-M i d’un activisme de llarg recorregut a Barcelona. Hi havia una gran potència de carrer, bàsicament com a reacció a les constants retallades als serveis públics que s’estaven imposant. Veníem d’un cicle molt dur amb les mobilitzacions contra Bolonya, el desallotjament de Plaça Catalunya amb el 15-M, Rodegem el Parlament… i que amb la reforma de la llei laboral, ja va ser com si es toqués ós.
No és casual que la web aparegués en aquell moment. Paral·lelament a l’onada de mobilitzacions, s’estava patint una repressió molt dura, orquestrada des del Departament d’Interior amb Felip Puig al capdavant i certs comandaments dels Mossos d’Esquadra. És l’època de la seva famosa frase “d’anar fins allà on permeti la llei i una mica més”. Des del govern s’estava duent a terme una campanya mediàtica molt dura, legitimada pels mitjans de comunicació, que tenia com a objectiu la criminalització de l’activisme.
Entenc, doncs, que la web tenia un objectiu molt més ampli que identificar a esvalotadors?
Sí. De fet, estem segurs que abans de la posada en funcionament del web ells ja sabien molt bé a qui volien assenyalar. Sota el discurs d’identificar a persones relacionades amb incidents produïts durant la jornada de vaga, s’amagava el verdader objectiu d’aquella web, que no tenia altra funció que utilitzar-se com a instrument per criminalitzar els moviments i col·lectius organitzats que van participar d’aquella mobilització. Això es pot veure molt clarament amb què, de les 68 persones que hi apareixien només se’n van poder identificar 22. I qui eren? Doncs aquella persona del col·lectiu “X”, aquella de la plataforma “X”… Ens coneixíem quasi tots. Van anar a buscar persones que es poguessin relacionar amb col·lectius, sindicats i organitzacions concretes. Recordes aquell comissari que va dir allò de “es poden amagar en una claveguera, en una assemblea o en una cadira de la universitat”? De fet, en aquella vaga general es va aprofitar per a dur a terme una gran actuació repressiva, hi va haver més d’un centenar de detinguts, entre ells la secretària d’organització de la CGT –que va estar 23 dies en presó preventiva- per protestar davant la Borsa de Barcelona.
La verdadera funció de la web era criminalitzar els moviments i col·lectius organitzats
Uns dies després de la vaga és quan t’adones que la teva és una de les cares que apareix a la web.
Sí, era difícil no adonar-se’n. De fet, jo era de les primeres persones que hi apareixia, i per tant, estava a la pàgina que van reproduir gairebé tots els mitjans de comunicació, amb aquelles imatges de fons amb contenidors cremats i el títol “contra la violència urbana”. Tot molt criminalitzador. Però a la vegada tampoc se’ns estava acusant de cap cosa concreta, es parlava de la “participació en actes vandàlics”.
La pàgina web es va retirar un mes després d’aparèixer arran de les crítiques rebudes. Creus que va suposar un punt d’inflexió, una línia roja, que va provocar la deslegitimació del conseller Felip Puig i els Mossos?
Bé, és que allò va ser un despropòsit. De seguida moltes associacions i col·lectius van criticar-la, també el Síndic de Greuges i la mateixa fiscalia. Fins i tot hi va haver denúncies perquè hi apareixien menors. S’ha de tenir en compte, però, que la web no s’ha tancat mai. De fet, durant molt temps s’hi podia accedir a través del seu enllaç directe. A més, des dels Mossos d’Esquadra mai es va reconèixer l’error de crear-la, sinó al contrari, segueix considerant-se que va ser un èxit i que podria tornar a estar operativa en qualsevol moment. Sembla que la conflictivitat al carrer s’ha reduït durant els últims anys però, en un context de noves mobilitzacions, hem d’estar preparats i tenir les eines per a fer front a aquest tipus de repressió del tot il·legal, ja que els Mossos només necessiten trobar un pretext i elaborar un discurs que en legitimi el seu ús de nou. Aquesta web fa temps que hauria d’haver-se enviat a la paperera de la història, i això és el que demanem des d’Alerta Solidària.
Una de les opcions seria que una sentència judicial reconegui la vulneració de drets d’aquella web i que, per tant, no es pogués tornar a posar en marxa…
Sí. És en aquest sentit que, immediatament després de la posada en funcionament de la web, jo interposo una denúncia al jutjat contenciós administratiu pel què considero una vulneració de drets fonamentals. En casos com aquests, el jutjat està obligat a donar una resposta abans de les 24 hores. Però al final, la causa es va anar traslladant a instàncies judicials superiors perquè ningú es declarava competent per a emetre una resolució que encara no ha arribat avui dia. Estem disposats a fer-la arribar a Estrasburg si fa falta.
Paral·lelament, però, s’inicia el procés judicial per l’acusació de desordres públics…
El seguiment de la causa penal no ha tingut massa recorregut. De fet, es podria dir que durant molt temps ha estat gairebé aturat, passant d’un jutjat a l’altre, ja que ningú n’assumia les competències. Des del primer moment, els membres de l’esquerra independentista, amb el suport d’Alerta Solidària, vam actuar unitàriament per denunciar la il·legitimitat de la web i de les acusacions que pesaven contra nosaltres. Érem molt conscients que aquella acusació s’havia produït de manera irregular i que se’ns acusava sota un delicte genèric, així que en aquell moment ja vam decidir donar la cara i fer una roda de premsa per demostrar que no teníem gens de por. A més, vam decidir autoimputar-nos, cosa que ens ha permès convertir-nos en una figura jurídica dins el procés judicial.
Llavors… què ha passat durant aquests quatre anys?
Doncs que de nou ens trobem amb irregularitats. Aquell mateix estiu del 2012 ja vaig començar a rebre trucades d’un número ocult. En despenjar m’anunciaven que eren els Mossos d’Esquadra i que volien concertar una hora perquè anés a comissaria a fer-me unes fotografies. Per tant, la instrucció del cas s’estava duent a terme sense ordre judicial, des d’un número ocult, és a dir, sense cap tipus de garanties. Evidentment, no em vaig presentar a comissaria. Les trucades es van fer cada cop més insistents. Llavors van venir les visites dels Mossos a la meva família, arribant a fer-los xantatge i amenaçant-los sobre el meu futur. Davant la insistència vam decidir presentar un recurs a l’Audiència de Barcelona al·legant que la realització de les fotografies biomètriques reclamades suposaven de nou una vulneració de drets, ja que, legalment, una persona imputada no està obligada a facilitar proves que la poguessin perjudicar. El recurs va ser acceptat i les trucades, durant un temps, es van aturar, tot i que mai s’han acabat del tot.
El que no s’aturava era la pressió política i policial, fent que la jutgessa que porta el cas intentés una vegada i una altra anul·lar el recurs per obtenir els permisos per a realitzar-nos les fotografies. Temps més tard, la jutgessa, ignorant la resolució del tribunal provincial, encara insistia per practicar-nos les fotografies biomètriques, per la qual cosa vam tornar a recórrer la sentència però aquest cop una altra sala del tribunal provincial va dictaminar en contra de l’anterior resolució. Llavors és quan reactivem les mobilitzacions i iniciem la campanya Donem la Cara, que va acabar amb la nostra presentació voluntària davant la seu d’Interior per demanar-los explicacions. Allà mateix ens van detenir per traslladar-nos a la comissaria de Les Corts, tot i que vam ser posats en llibertat després de la visita dels nostres advocats.
Donar la cara és una cosa que heu hagut de fer moltes vegades durant aquests anys, obligats per les circumstàncies d’una web il·legal que, precisament, havia fet això mateix…
Sí, el més dur és que això és el que es pretenia des de la Conselleria d’Interior i els Mossos d’Esquadra. En aparèixer a la web, amb totes aquell discurs incriminatori, el món ens va caure a sobre. El que buscaven era enfonsar-nos. Familiarment i laboralment va suposar un cop molt dur per tota la gent que hi apareixia. Els meus pares es van acostumar a les trucades dels Mossos d’Esquadra, a la presència de cotxes patrulla davant de la porta de casa… Això és dur. Laboralment, les afectacions van ser obvies. Alguns van perdre la feina. Jo, que treballo al món audiovisual, vaig haver de renunciar a encàrrecs els quals no sabia si podria acabar en el cas que hagués de ser detingut. Per sort, sempre vaig rebre el suport dels meus companys, i és que dins el món de l’audiovisual, encara que no es militi, existeix certa sensibilitat política, potser deguda a la llarga tradició de realitzadors represaliats per motius polítics.
El suport mutu, un element bàsic per a fer front als abusos del sistema?
Si, jo crec que cal estar sempre ben recolzat en tres pilars bàsics: família, de qui cal tota la confiança; les organitzacions, que seran qui podran donar una resposta política; i el suport judicial, que t’ajudarà a moure’t dins el món legal. És bàsic aconseguir un equilibri entre aquests tres factors. I tots tres es complementen entre si, perquè donen força a les altres parts per seguir endavant.