El passat 2 de febrer es va celebrar el bicentenari del naixement del músic i compositor figuerenc Pep Ventura, nascut accidentalment a Alcalà la Real (Jaén) el 1817. L’efemèride s’ha fet coincidir amb l’atorgament a la ciutat de Figueres de la capitalitat de la sardana per l’any 2017. Per tant, és inevitable que la seva figura estigui molt lligada als actes que es duran a terme durant tot l’any a la ciutat. No n’és per menys donada la circumstància de què, segons la tradició, Pep Ventura va ser l’artífex de la popularització de la sardana llarga, que va renovar aquest gènere musical fins a la forma en què ha arribat als nostres dies.

Si gratem, però, sobre aquesta superfície, es van desgranant aquells elements contextuals, històrics i polítics que enriqueixen la figura i la música de Ventura i que no permeten obviar l’estreta relació de la sardana amb el republicanisme federal, amb l’emancipació cultural i social de les classes populars i amb el compromís revolucionari empordanès del segle XIX. No tenim excusa: l’exposició al Museu de l’Empordà Pep Ventura: abans del mite, comissariada l’any 2009 per Anna Costal, rescatava de l’oblit la cara més política del compositor i posava en relleu algunes de les seves composicions que més tard van ser proscrites; un treball que va culminar amb la tesi doctoral de la musicòloga, presentada el 2014 amb qualificació cum laude, titulada Les sardanes de Pep Ventura i la música popular a Catalunya entre la Restauració dels Jocs Florals i la Primera República, que és d’abast públic i es troba penjada a la xarxa.

Que la “sardana llarga”, innovació atribuïda a Pep Ventura, es conegués popularment com “sardana republicana”, és un fet bastant il·lustratiu. Més si es tenen en compte testimonis escrits de l’època que relaten que va néixer com a oposició al “contrapàs”, una dansa coral empordanesa amb referències a la passió de Crist. Arran de la situació convulsa del segle XIX, el contrapàs es va començar a identificar amb l’Antic Règim i a l’Empordà, de majoria social clarament republicana, es van començar a popularitzar les sardanes llargues, també dites “les d’en Pep”. Avui en dia sembla obvi que Ventura havia compost de manera permeable als esdeveniments polítics i socials que li van tocar viure: les dues breus alcaldies d’Abdó Terrades (1842 i 1854), la Revolució Gloriosa de 1868, la insurrecció armada a l’Empordà de 1869 o la Primera República. I així ho demostra la revisió que Anna Costal ha fet de la seva obra, recuperant-ne composicions que fins fa poc havien quedat oblidades, redimensionant la figura del Pep Ventura compositor i valorant aquelles de contingut revolucionari i republicà (Sardana Cants del Dia o La Cansó del 6 d’octubre), així com les adaptacions a la sardana de sarsueles i òperes italianes, llançant la hipòtesis d’estar impregnades d’una certa ironia subversiva.

La musicòloga també contextualitza l’aparició de la sardana en un segle convuls, en una societat que es miralla a França i als ecos de la seva revolució mentre que viu encara sota el jou de l’absolutisme, als fenòmens de reapropiació de l’espai públic i a l’emancipació de les classes populars, sempre sota l’espurna revolucionaria. A la seva tesi recupera episodis com aquest succeït a Lladó l’any 1873: “Es van recórrer els carrers de la població al so de La Marsellesa i la comitiva popular va acabar a la plaça principal, rebatejada plaça de la República. Allà, i després dels parlaments, un grup de nens d’entre vuit i dotze anys van anar a trobar l’alcalde i li van donar un missatge de llurs mares. Pocs minuts després, la llei de quintes cremava, literalment, al centre d’una rotllana“.

Que la sardana va ser ràpidament apropiada i resignificada simbòlicament per part del catalanisme de la Renaixença és un fet innegable. De fet, avui en dia encara cueja el simbolisme romàntic que se li atorgà a finals de segle XIX. L’any 1883, a només vuit de la mort del compositor, l’historiador Josep Pella i Forgas, a Historia del Ampurdán, el descrivia com l’heroi humil que havia recuperat la sardana originària, una dansa ancestral d’arrels hel·lèniques i fenícies que feia unir en una mateixa dansa a tothom sense distincions “d’edats, condicions i fortuna“, tòpic que reproduiria Verdaguer al poema L’Empordà, i Maragall amb La Sardana després. La sardana esdevindria un element clau dins la nova mitologia catalana, desclassant-la completament i, fins i tot, impregnant-la de masclisme: “Els fadrins, com guerrers que fan via / ardits la puntegen; les verges no tant“.

Enguany, doncs, tenim la possibilitat –i per tant, la responsabilitat- d’homenatjar a Pep Ventura i a la sardana amb tota la seva dimensió i complexitat. La conjuntura és idònia, ja que posseïm nous materials d’estudi, i ho podem fer des d’on aquesta es va concebre i va adquirir la dimensió social que més tard la faria expandir arreu del territori. Els actes commemoratius del bicentenari de Ventura van començar la setmana passada amb la presentació d’un gegantó en honor seu –que s’afegirà als republicaníssims Janet i Justa- i amb ballades de sardanes que van itinerar des del carrer que porta el seu nom fins a la Rambla, passant per davant de la casa on va morir el mestre, al carrer Lasauca. És en aquest lloc on es va interpretar la Sardana Cants del Dia, que no és altra que una adaptació per cobla de l’Himno de Riego. Avui, en una època en què la sardana sofreix un visible declivi pel que fa a la seva popularitat, potser cal que la duem més enllà de les audicions, els balls i la difusió de la dansa. Reivindiquem-la, doncs, i rescatem-la de l’oblit com la banda sonora de la nostra història recent, que no és altra que la lluita, la insurrecció, l’emancipació de les classes populars i l’anhel polític d’una societat més justa i igualitària. Encara que sigui com a desgreuge.