Jordi Mitjà (Figueres, 1970) és artista multidisciplinari i editor. Ha participat en la darrera edició de Creadors en Residència, una iniciativa conjunta de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), Fàbriques de creació, a bao a qu i el Consorci d’Educació de Barcelona amb la col·laboració del MACBA. La proposta posa en contacte a artistes de diferents disciplines amb alumnes d’un centre educatiu per desenvolupar un projecte artístic. Les darreres exposicions on ha participat han estat Punk. Sus rastros en el arte contemporáneo al Centro de Arte Dos de Mayo (Móstoles) i l’exposició individual A una distància incerta des de terra a la Galeria Cadaqués, que es podrà visitar fins aquest divendres.
Parla’m sobre el projecte Creadors en Residència, que has portat a terme el darrer curs escolar. En el teu cas, va ser-te assignada una aula amb unes característiques especials: es tractava d’una de les aules d’acollida que hi ha a l’Institut Milà i Fontanals, al barri del Raval de Barcelona. Vas ser tu qui va triar aquest espai?
No. L’organització escollia el centre educatiu, segons el caràcter de l’obra de l’artista. En el meu cas van triar el Milà i Fontanals, que està al Raval, on prop del 90% dels estudiants que hi van són nens i nenes que vénen de països d’arreu del món. Precisament aquesta particularitat és molt interessant a l’hora de desenvolupar-hi un projecte. Encara ho va ser més quan vaig saber que se m’assignaria una aula d’acollida. Hi ha dues aules d’acollida en aquest institut, on hi ha alumnes que acaben d’arribar de llocs remots com Bangladesh, l’Iran… i no parlen cap paraula ni en català ni en castellà.
El fet que es tractés d’una aula d’acollida va fer variar les teves expectatives?
Jo ja tenia la proposta pensada. Desconeixia que se m’assignava una aula d’acollida i havia dissenyat un projecte sobre les pors, sobre l’adolescència… Era una idea molt vague, però volia basar-la en establir un diàleg amb la classe i veure què en sortia. Abans de començar, vaig passar per l’institut a conèixer els alumnes. Quan vaig entrar i vaig veure que era una aula d’acollida, i que aquells nens i nenes no sabien parlar ni català ni castellà, em va fer veure que tot allò que havia pensat no tenia cap sentit, i que no podria fer un projecte on s’establís d’entrada un diàleg fluid.
Vas haver, doncs, de canviar el projecte?
En certa manera sí. El primer dia, a la reunió amb les organitzadores i els artistes seleccionats vaig plantejar, conjuntament amb les professores, un projecte que es diria “Paraules Clau”, un títol que més tard es va mantenir. Encara no sabia què faria però volia intentar dur a terme quelcom que cohesionés el grup, pensar possibilitats d’un altre tipus de diàleg. Tot i així, vaig arribar a pensar en abandonar el projecte perquè amb les particularitats lingüístiques de l’aula em va fer certa por.
Jordi Mitjà al seu estudi treballant (Jaume Illa)
En un inici, pel que expliques, semblava que el tema de la llengua havia de ser un escull però vas seguir endavant amb el projecte…
Al principi estava molt perdut, però el suport de les professores del centre em va ajudar a tirar-ho endavant. Coneixen molt bé la forma de gestionar la comunicació amb els nens. En un inici potser ens vam obsessionar massa en intentar generar un diàleg. Però era una cosa impossible, perquè un grup d’aquestes característiques va al ritme que va. Pensa que eren adolescents que acabaven d’arribar i que tot just havien après les paraules bàsiques com “casa” o “gos” per poder estructurar el seu dia a dia. Imagina’t intentar generar un diàleg que fos més complex que això…
Llavors com s’acaba establint un diàleg amb els nens?
Arriba un moment d’impàs en el projecte en què m’adono que allò important no és la llengua, tampoc les paraules, sinó que hem d’activar una sèrie de llenguatges nous, no verbals, que poden ser moltes coses. Vaig descobrir aquest potencial arrel del visionat que vam preparar a l’escola de la pel·lícula One Week de Buster Keaton. Em vaig quedar astorat dels efectes que provocava en aquells nens el cinema mut. Va ser el detonant que va fer que passéssim del dir al fer.
Arriba un moment d’impàs en el projecte en què m’adono que l’important no és la llengua, tampoc les paraules, sinó que hem d’activar una sèrie de llenguatges nous, no verbals
A partir de llavors vaig començar a proposar “treballant”, i ells em seguien. Aquests nens tenen una gran capacitat de fer i un rigor immens en el treball. Molts d’ells ja havien treballat a casa, i això es feia evident. També, per a molts d’ells, concebien el fet d’estar a l’escola com un regal, ja que abans no havien tingut l’oportunitat de formar-se. Tenia una cosa clara i era que constantment els proposaria coses, que el que havien de rebre de mi era, bàsicament, estímuls.
Reciclar, transformar, reutilitzar materials… són constants en la teva obra com a artista i que has pogut traslladar en aquest projecte. Com ho adaptes al context de l’institut?
En un principi els vaig plantejar una sèrie d’activitats que els sonaven estranyes. Per una banda, els proposava que sortíssim de les parets de l’aula. Pensava que els nens estaven moltes hores asseguts al seu pupitre i que seria bo que tinguéssim un taller o un espai en un escenari diferent. A partir del diàleg amb la direcció, vam trobar un espai als baixos de l’escola que estava en desús ple de possibilitats que es va recuperar per a aquest projecte, on hi havia hagut Ràdio Milà.
També vaig sol·licitar a la direcció que ens proporcionessin materials i objectes que no s’utilitzaven: llibres vells, projectors de transparències, diapositives, mapes… i tot tipus de maquinària i tecnologia que l’institut havia utilitzat al llarg dels anys a les aules i que actualment havia quedat desplaçat. Vam acabar disposant de muntanyes de llibres antics que havien quedat desactualitzats, però que eren molt útils per fer collages, teníem caixes i caixes de diapositives que no utilitzava ningú i que els nens podien treballar, ratllar, dibuixar…
A banda de trobar una nova vida a objectes de l’interior de l’escola, també hi vas involucrar l’entorn proper al centre…
Sí, a mesura que el projecte anava avançant i ja havíem entrat en la lògica d’utilitzar els materials de l’institut, vaig decidir començar a treballar amb els residus dels tallers d’artesans propers al centre. Vam visitar, per exemple, un sabater perquè ens donés pells i soles de sabata. També un artesà del vidre i una impremta. Els artesans, a més, ens donaven la possibilitat de conèixer com era el seu treball.
De cada visita als tallers ens endúiem molts materials per treballar-hi i l’experiència es va centrar en treballar amb els recursos més propers i amb practicar la creativitat amb el que l’entorn ens donava (i, és clar, sempre a un cost zero) De cop i volta, els alumnes no paraven de fer coses, de proposar, de crear. En van sortir coses molt interessants.
Vau fer, com és habitual en els projectes artístics, una exposició amb l’obra que havíeu anat creant?
Com dius, en concloure aquests processos de residència artística sempre es prepara una exposició, normalment en un museu. En un primer moment teníem la intenció de fer-la al MACBA, però vam replantejar-nos-ho i vam arribar a la conclusió que no ho faríem en un ambient museístic. Vam decidir instal·lar l’exposició al centre mateix, en un espai que es feia servir com a sala de lectura. D’aquesta manera, els nens també coneixien les tasques que implica organitzar una exposició amb el teu treball.
La gent de l’institut em deia que aquest tipus de famílies que acaben d’arribar al país els hi costa molt participar en els actes de l’escola. A l’exposició, en canvi, van venir molts pares i mares a veure els treballs dels seus fills. Va ser tot un èxit. Els nens estaven molt contents, i més perquè vàrem donar una publicació a cadascú, un llibre on es reunia tota aquella experiència.
De quina manera reforçava l’exposició aquest llibret, que tu mateix has editat amb el nom de Paraules clau?
Al final, tot aquest conjunt d’obra que havíem anat generant en el taller mostrava que l’obra final, en un sentit tradicional, no era més que una part de tot el procés. Per això vaig creure interessant recollir totes les fases del procés perquè també volia que els alumnes s’adonessin que tots els estadis de creació són importants. Durant els mesos que ha durat el projecte, ells anaven documentant amb una càmera de manera que prenien consciència de tot el treball que dia a dia anaven fent. Però el llibre és ple de moltes altres coses: hi ha un seguit de “paraules clau” que els nens havien anat aprenent, algunes que jo vaig afegir de les que creia que eren importants pel projecte, d’altres que van afegir les professores,…
Una de les fotografies que inclou “Paraules Clau”
Més enllà del treball amb l’Aula d’acollida, el teu projecte també ha servit, per transformar dinàmiques del mateix centre educatiu?
Constantment ens vam replantejar l’espai de l’institut, primer amb la reutilització de l’espai del taller i després la recuperació del material descartat del centre per treballar. A més, els últims dies del projecte, em vaig prendre una llicència personal com a artista, per fer una acció molt clara i contundent dins l’institut. Vam treure el títol franquista de l’institut (“Instituto Nacional de Bachillerato Milá y Fontanals”) i vam normalitzar-lo, en català. Em vaig quedar el descart del “Nacional de Bachillerato”, que també forma part del del treball final. Com que el projecte tenia guardada una partida i disposàvem de diners (amb les lògiques de reutilització que havíem emprat per treballar) vam poder contractar una grua i instal·lar el nou cartell.
Com creus que aquesta experiència t’ha influït? En poden sortir altres projectes en un futur?
És interessant perquè jo no havia tingut abans cap contacte amb la docència i això crea un tipus de relacions molt diferents, tant per part dels artistes que participem en el projecte com pels alumnes. Jo sempre he reivindicat que l’únic espai on es poden canviar realment les coses, des d’on es pot fer realment política, com a mínim a l’àmbit de la cultura, és des de l’escola. Curiosament, quan estava acabant aquest projecte a Barcelona, la direcció del Bòlit (Girona) em va demanar si volia ser comissari del projecte Bòlit Mentor. El meu paper en aquesta iniciativa és el de tutoritzar i fer un seguiment dels projectes d’artistes joves seleccionats i finalment exposar-ne els treballs.
Crec que, amb aquests dos projectes, cadascun amb la seva especificitat (un com a artista implicat en el procés i l’altre com “conseller” de projecte) es posa en evidència que es poden fer propostes innovadores i participatives en l’art i que la gent que ens dediquem a la cultura hem d’estar en contacte amb altres àmbits. Per exemple, dins en l’àmbit educatiu i la docència.