D’ençà del seu tancament com a sala d’espectacles fa més de trenta anys, la Sala Edison ha estat objecte de múltiples reivindicacions ciutadanes per convertir-la en un equipament públic, amb un estira-i-arronsa constant amb els seus propietaris i l’Ajuntament. El Cinema Edison (o Can Cusí) va ser inaugurat l’any 1905 –esdevenint, per tant, el primer cinema de la província i un dels primers de Catalunya– per Carles Cusí de Miquelet. L’immoble actual correspon a la segona ampliació del cinema, una obra noucentista de Josep Azemar, feta el 1914. A més del valor arquitectònic, la Sala Edison té un gran significat sentimental i ha suposat un element clau en la història popular de la ciutat; dinamitzador de la zona sud de la Rambla i el carrer Sant Pau. El fracàs de les diverses negociacions mantingudes amb els propietaris des del seu tancament i la falta de manteniment han provocat una destrucció lenta del patrimoni protegit i l’amenaça de ruïna. Arran del rumor d’un nou projecte per part de l’actual propietari, de la imminent renovació del Pla General d’Ordenació Urbanística i el perill de desprotecció de l’antic cinema, un col·lectiu de figuerenques s’han agrupat sota el lema “No volem que es destrueixi la Sala Edison”. Es tracta de la darrera reivindicació popular per salvar de la piqueta un dels edificis amb més història de la ciutat.
EL PROBLEMA DEL PATRIMONI A FIGUERES
Ja l’any 1974, el Col·legi d’Arquitectes de Girona i vuitanta-dues persones de Figueres, decideixen adreçar un escrit a l’alcalde Pere Giró expressant la seva preocupació per la conservació del patrimoni de la ciutat. Feien especial èmfasi en la destrucció recent de patrimoni neoclàssic i modernista i demanaven que el consistori emprengués mesures de protecció. Aquell mateix any, Figueres havia vist com la construcció de l’AP-7 s’enduia l’aqüeducte del Castell de Sant Ferran, una estructura del segle XVIII coneguda popularment per Els Arcs. Sis anys enrere s’havia enderrocat un dels elements més característics de la ciutat: la Cambra Agrícola de l’Empordà, un edifici modernista en plena Rambla, per bastir-hi a sobre el nou Museu de l’Empordà. L’església de la Divina Providència, al carrer Santa Llogaia, s’havia vist afectada per un pla urbanístic i va desaparèixer l’any 1972.
Arran d’aquesta inquietud es crearà, l’any 1977, l’anomenat Equip de Treball, un grup format per aparelladors, dissenyadors i arquitectes de Figueres, amb la intenció d’elaborar un catàleg de patrimoni que calia protegir i, a més, proposant-ne una sèrie d’usos per a la seva reutilització. Provenien de la lluita per salvar l’edifici de l’Escorxador Municipal d’un enderroc imminent. S’iniciaven llavors temps d’efervescència en el debat patrimonial a Figueres: la Galeria Canaleta inaugurava, aquell mateix any, l’exposició “Records Figueres Abans” amb mobiliari figuerenc antic recollit per en Josep Maria Joan Rosa; el 1980, durant les Fires de la Santa Creu, l’Equip de Treball i IAEDEN realitzaven diversos actes populars per reivindicar l’ús de l’edifici de l’Escorxador. En resposta, aquell mateix any, l’Ajuntament obria un concurs públic d’idees per reutilitzar l’edifici.
La culminació de la reivindicació per preservar el patrimoni local arribarà l’any 1987, en què els serveis tècnics municipals elaboren un inventari amb un total de 455 edificis i monuments catalogats al pla especial per a la Protecció del Centre Històric. La major part dels conjunts arquitectònics protegits corresponen al període d’expansió urbana de finals de segle XIX i principis del XX, entre els quals hi ha, a més de la seva preservació, una proposta per a la rehabilitació de la Sala Edison, sense cap destrucció dels seus elements valorats. Pel que fa a l’antic cinema, tancat tres anys abans, suposarà el primer pas en una llarga lluita per evitar la seva desaparició.
“SALVEM LA SALA EDISON”, UNA PRIMERA RELACIÓ DE FORCES
Tot i el tancament com a sala de cinema, la Sala Edison va seguir obrint esporàdicament les seves portes per acollir diverses exposicions a finals dels anys vuitanta. Semblava existir un cert consens en què l’immoble havia de seguir mantenint un ús cultural i la Generalitat de Catalunya ja s’havia mostrat favorable a crear un pla d’ajuda per a l’adquisició municipal de l’edifici. El recentment creat Consell Municipal de Cultura elabora un informe on, com a primer punt, demana procedir a la compra de la Sala Edison per destinar-la a usos municipals (palau de congressos, sala d’exposicions i seu de festivals). Tot semblava indicar que aviat es realitzaria un traspàs municipal, però la sorpresa arribarà amb la presentació dels pressupostos municipals per a 1988: l’Ajuntament no hi destinaria cap partida.
Tot semblava indicar que aviat es realitzaria un traspàs municipal, però la sorpresa arribarà amb la presentació dels pressupostos municipals per a 1988: l’Ajuntament no hi destinaria cap partida
Els propietaris de l’immoble, hereus dels Cusí, havien manifestat la seva intenció respecte a la Sala. Es mostraven partidaris de fer-hi un edifici d’habitatges de nova construcció o destinar-la a l’ús comercial. El consistori de Marià Lorca comença a fer-se enrere en els projectes municipals i es dedicarà a buscar un equilibri entre els propietaris i la reivindicació figuerenca. Proposa la creació d’un pla especial de reforma interior per a la Sala pel qual es conservarien únicament aquells elements protegits i la resta podria ser enderrocat per construir-hi habitatges, galeries comercials i un pàrquing subterrani amb capacitat per a noranta places.
Aquesta proposta va indignar als serveis tècnics i la societat civil, iniciant-se el primer moviment de defensa de la Sala, la campanya anomenada “Salvem la Sala Edison”, promoguda per un col·lectiu de professors d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona, que recull prop de 5500 firmes per a la preservació integral de l’edifici. La Comissió del Patrimoni del Departament de Cultura de la Generalitat, mitjançant la Comissió Provincial d’Urbanisme, atura el projecte municipal i en demana promoure la preservació, elevant la protecció de l’edifici a Bé Cultural d’Interès Local. El pla de reforma interior serà denegat formalment el juliol de 1990.
El xoc de forces viscut a finals dels anys vuitanta ja situava els diferents actors que intervindran posteriorment en les reivindicacions de la sala. Per una banda els propietaris buscaran una rendibilitat econòmica del terreny. Per l’altra, la societat civil reivindicarà la municipalització i l’ús cultural i, enmig, el consistori buscant equilibris entre la part privada i la ciutat.
Arxiu Ajuntament de Figueres
UNA LLARGA REIVINDICACIÓ CIVIL
Més enllà del valor arquitectònic de la Sala Edison, s’ha de constatar que existeix un ampli consens per mantenir-la, en tractar-se d’un lloc d’importància cultural de totes les figuerenques. La campanya “Salvem la Sala Edison” havia suposat el primer moviment reivindicatiu nascut com a resposta a l’agressió patrimonial que propietaris i l’Ajuntament pretenien dur a terme contra l’immoble i havia aconseguit l’objectiu immediat de paralitzar-la. Mentre l’Ajuntament n’estudiava possibles usos i fracassaven les negociacions per convertir-la en Museu del Cinema, els figuerencs observaven astorats com l’edifici queia a trossos. S’havien aturat momentàniament les mobilitzacions, però cada nou esfondrament despertava l’alerta, i diversos tècnics declaraven que els elements protegits corrien un risc seriós de desaparèixer. Les associacions de comerciants i veïns del carrer Sant Pau reclamaven insistentment que es desencallés la situació de la Sala.
És l’any 2003, arran de l’avantprojecte d’Antonio Escudero, nou propietari de la Sala Edison, que les protestes tornen a agafar força. Amb la pretensió de modificar el Pla General d’Ordenació Urbanística (PGOU) i el catàleg especial de Protecció del Centre Històric, el projecte contemplava un ús públic per a les parts protegides i un ús privat per a la resta de l’immoble que seria destinat a comerços, despatxos, aparcament i la redacció de l’Hora Nova. L’alcalde Joan Armangué (PSC) veia la proposta amb bons ulls i la catalogava de “seriosa”. També comptava amb el suport de Santi Vila (CiU). La resposta popular no es va fer esperar i es crea l’anomenat Grup d’Estudi i Defensa del Patrimoni (GEDP), que inicia una campanya per paralitzar-lo. Aquell mateix any, la Comissió de Patrimoni manifesta la seva negativa a desprotegir l’immoble, al·legant que encara mantenia els valors pels quals va ser catalogat.
El 2007, onze entitats figuerenques s’agrupen per signar el manifest “La Sala Edison d’una vegada per totes”, amb l’objectiu de pressionar els partits polítics perquè es posicionessin durant la campanya electoral. Dels comissis en sortirà elegit Santi Vila (CiU), que declara públicament que Figueres recuperaria la sala. Quatre anys més tard, una nova campanya popular li recorda que, durant el seu mandat, no es va dur a terme cap actuació sobre l’immoble, i que aquest havia seguit destruint-se per la falta de manteniment.
Quatre anys més tard, una nova campanya popular li recorda que, durant el seu mandat, no es va dur a terme cap actuació sobre l’immoble, i que aquest havia seguit destruint-se per la falta de manteniment.
Veiem, doncs, com la lluita popular no ha perdut força al llarg dels darrers trenta anys i, a més, ha mantingut la vigència de les seves dues reivindicacions bàsiques: la preservació del patrimoni i el seu destí com a equipament cultural municipal.
UN INDRET LLAMINER. EL PAPER DELS PROPIETARIS
L’emplaçament de l’antiga Sala Edison és clau per entendre la forta resistència que els diferents propietaris han mostrat a l’hora de vendre-la a l’Ajuntament. L’edifici disposaria d’una superfície edificable de 3.600 m2 al bell mig de la ciutat, situat a escassos cent metres de la Rambla. S’ha de tenir en compte que l’actual propietari de la Sala també ho és de la finca annexa del carrer Sant Josep, amb una superfície edificable de 1.000 m2. El potencial econòmic de l’indret que ocupa actualment la Sala Edison és innegable, i així s’ha vist reflectit en els avantprojectes presentats els darrers trenta anys, que si bé contemplaven usos mixts amb la cessió d’espais al municipi, les principals tipologies previstes obeïen a models d’alta rendibilitat econòmica i, per tant, de fort impacte pel seu entorn.
Es tracta de propostes paradigmàtiques en els moments d’expansió capitalista: durant el boom immobiliari, els hereus Cusí volien construir-hi habitatges, en els inicis dels 2000 es proposava la construcció d’un hotel de luxe, però la idea que més s’ha repetit és la de fer-hi unes galeries comercials. Aquest darrer ús ha causat un fort rebuig per por a les seves conseqüències: els darrers anys s’ha observat el col·lapse que ha sofert el petit i mitjà comerç figuerenc, accentuat a principis de 2015 arran de la posada en vigor de la llei de liberalització de lloguers i la transformació del Rovell de l’Ou en un gran centre comercial només a l’abast de les grans multinacionals. La lògica de la competència s’ha vist trasbalsada amb l’aparició de competidors forans amb qui el comerç figuerenc no pot competir. Es tracta d’un model vampíric que està afectant el centre i que, amb una Sala Edison convertida en centre comercial, s’estendria més enllà de la Rambla.
UN PAPER AMBIGU ALS DIFERENTS CONSISTORIS
Si bé la Sala Edison ha estat present en totes les legislatures municipals d’ençà del seu tancament, cap consistori ha estat capaç de canalitzar les reivindicacions populars de municipalització; així com tampoc de satisfer als seus propietaris, ni aprofitar les ofertes museístiques rebudes. Des de l’època de Marià Lorca fins a l’actualitat, s’han llençat missatges contradictoris respecte a què fer-ne de la Sala, difosos moltes vegades per la regidoria de cultura i desmentits més tard per l’alcaldia. Si bé els rumors de compra per part de l’Ajuntament han estat constants, no s’han aprofitat les ocasions en què l’economia ho permetia, ni quan la Generalitat es mostrava favorable a ajudar. També s’ha vist una capacitat nul·la per gestionar les diferents ofertes d’encabir-hi un museu, com la llarga negociació per fer-ne un Museu del Cinema, la proposta de Museu del Circ, del Col·leccionisme, de l’Empordà, etc.
Amb qui els diferents alcaldes han tingut sempre la mà estesa ha estat amb els propietaris de l’immoble. Marià Lorca, Joan Armangué o Santi Vila s’havien manifestat públicament a favor dels projectes presentats pels propietaris, així com disposats a modificar les regulacions urbanístiques que calgués per a la realització dels mateixos.
Un altre deure que ha desatès l’Ajuntament ha estat el de vetllar per la conservació dels elements protegits de l’immoble. Si bé s’han elaborat informes amb les exigències de manteniment necessàries per ser dutes a terme pels seus propietaris, s’ha de tenir en compte que cap consistori ha utilitzat la llei que obliga a sancionar als propietaris per permetre el deteriorament del patrimoni.
EL DARRER POLS
El darrer mes d’abril, el col·lectiu Volats per la Tramuntana, amb la col·laboració del grup teatral A Mossegades, organitzaven un acte al centre de Figueres per reivindicar que la sala “no mori en l’oblit”. Vestits de dol, van dur a terme una processó fúnebre des de la plaça de l’Ajuntament fins a la Sala Edison i, posteriorment, va tenir lloc un debat obert al Cafè Royal de la Rambla on, entre els assistents, hi havia el mateix propietari de la Sala, Antonio Escudero. La rèplica del propietari la trobàvem dies més tard en un article de tres pàgines al setmanari Hora Nova –també propietat d’Escudero– on carregava durament contra els tècnics i en concret contra l’arquitecte municipal per “el seu pensament fonamentalista encapçalat per una visió de protecció d’edificis com la Sala Edison”. L’Ajuntament no va fer cap declaració per defensar els seus funcionaris ni tampoc el patrimoni de la ciutat.
El mandat municipal que es va estrenar el darrer maig ha tornat a reactivar el debat sobre el futur de l’immoble arrel de les provocadores declaracions de Marta Felip titllant l’edifici de “el solar de la Sala Edison”. Paral·lelament, creixen els rumors de què Antonio Escudero prepara un nou projecte per a l’ús de la sala
El mandat municipal que es va estrenar el darrer maig ha tornat a reactivar el debat sobre el futur de l’immoble arrel de les provocadores declaracions de Marta Felip titllant l’edifici de “el solar de la Sala Edison”. Paral·lelament, creixen els rumors de què Antonio Escudero prepara un nou projecte per a l’ús de la sala. Conscients que d’aquesta legislatura en sortirà l’elaboració d’un nou PGOU i que podrà ser revisat el catàleg de protecció del Patrimoni del Centre Històric, s’ha constituït un nou col·lectiu que, sota el lema “No volem que es destrueixi la Sala Edison”, s’està organitzant per reivindicar, un cop més, que l’immoble es converteixi en un bé municipal d’ús cultural. Hereus d’una llarga tradició de lluites i reivindicacions, són conscients que la seva acció no ha de limitar-se en la paralització d’accions agressives sobre un bé patrimonial protegit sinó que, a més, han de saber canalitzar la voluntat popular amb una proposta concreta d’usos per a oferir-la a l’Ajuntament. En aquest sentit, ja s’ha realitzat una primera trobada del grup amb diversos ciutadans per conèixer diferents opinions respecte a les possibles utilitats públiques de l’immoble.