Amb l’arribada de la crisi econòmica, nombrosos sectors que articulen la nostra societat han vist minvada la injecció pública, fet que ha posat en perill projectes, serveis (i, segurament, el més important de tot) drets fonamentals. Àmbits com la salut, l’educació i allò que anomenem “cultura” han estat el focus d’aquestes retallades. Però el desmantellament d’allò públic no només ha ocasionat una situació de desemparament en l’exercici de drets i la garantia de serveis bàsics, sinó que també ha suposat l’obertura d’una fractura, d’un nou escenari sense panys ni finestres tancades per repensar polítiques, sinergies i, en definitiva, models de societat.

En el cas de la “cultura” (més tard explicarem perquè aquest entre cometes), Figueres fa temps que pateix un buit en tots els nivells. En l’àmbit institucional, la capital de l’Alt Empordà és la ciutat amb menys part del pressupost dedicat a les pràctiques culturals del seu entorn més immediat. Tan sols el 5% del pressupost total es destina a les polítiques de la regidoria de Cultura. A més, no només la inversió concebuda per a aquest àmbit d’actuació és minso, sinó que sovint les expressions i propostes sorgides de la regidoria són articulades sota el paraigua de la institució (qui aixopluga a qui, en realitat?). Qualsevol iniciativa que qüestioni o desbanqui el relat de ciutat institucional en queda fora. A un altre nivell, al carrer, col·lectius i entitats veuen sovint els seus projectes guillotinats pel camí d’obstacles burocràtics que implica construir i practicar d’una manera lliure i fora de les estructures institucionals.

Podem seguir parlant de problemàtiques més identificables com poden ser les mancances de Figueres en relació als equipaments culturals, denunciar una gestió institucional de la cultura ineficaç o posar sobre la taula les dificultats de construir als marges però, com hem dit en un inici, aquest nou cicle econòmic i polític obre un espai de debat i reflexió entorn de les pràctiques culturals que va més enllà i que cal cuidar i alimentar. Proposem alguns apunts:

 

Cultura? Quina cultura?

A què anomenem “cultura”? Què és, en realitat la “cultura”? Diríem que la “cultura”, per si mateixa, no és res. O, des d’una perspectiva antropològica, ho és tot. És per això que al llarg de l’article hem emprat les cometes per al terme. Amb la substantivització en singular del terme cultural podem córrer el risc de sacralitzar i de concebre com un ens transcendental tot allò que hi posem al sac i a delimitar amb una vara què és i què no és “cultura”.

Potser seria més adient, si volem fer una aposta inclusiva, parlar de fets, pràctiques, relacions o expressions culturals. Parlar de “cultures” en plural, en comptes de “cultura” potser també seria una opció. En tot cas, es fa evident que hem d’abordar el debat sobre la terminologia que utilitzem, ja que el llenguatge és essencialment ideològic. Dit en altres paraules, en la forma que escollim per a designar la “cultura” hi ha implícits determinats discursos i representacions del que entenem com a cultura.

 

La des-institucionalització de la cultura

Respecte a la cultura institucional, ens trobem amb dues grans problemàtiques. Per una banda, el sector públic ha estat fins ara un dels màxims inversors en polítiques culturals, fet que ha permès (i més en època de retallades), la transformació de la necessària tutela institucional (per garantir un dret que és bàsic) en dependència. Per altra banda, l’adjudicació d’ajudes i subvencions, sovint s’han executat de forma opaca i regida per lògiques clientelars.

És inevitable, doncs, que s’hagi produït una percepció generalitzada que les polítiques culturals no s’han fet pensades en la gent. I encara més, la mercantilització de les expressions culturals (amb la inherent avaluació de resultats amb indicadors de consum) ha propiciat un distanciament encara major entre creadors i la resta de persones, que sovint es veu reduïda a un ens passiu que muta la seva pell de ciutadà a consumidor.

Creiem que el paper de la institució en el fet cultural ha de ser un altre: el d’acompanyament, el de disposar dels recursos bàsics per a fer possible els projectes culturals autònoms i lliures. La institució ha de ser-hi, però la seva tasca no ha de ser ni dirigir ni instrumentalitzar el fet cultural, sinó visibilitzar i donar consistència al que ja existeix, generant condicions de possibilitat per a tot allò que encara no ha nascut.

En el cas de les subvencions, cal evitar, així mateix, la separació entre creadors i allò que mal anomenem “públic”, fomentant la participació activa en les polítiques culturals. Perquè no crear un espai de seguiment transparent i participatiu en el qual la ciutat es vegi implicada i protagonista del destí de l’erari que, al capdavall, és públic? Perquè no, per exemple, obrir els tallers, les sales i altres espais on es desenvolupin projectes tutelats per l’administració local a la ciutat en el transcurs de la seva planificació?

 

La des-sectorialització de la cultura

Sovint s’aborden les polítiques culturals tant des de l’administració com des de col·lectius, amb una perspectiva essencialment sectorialitzada de la cultura. Una de les lliçons del cicle que va iniciar el 15M a les places ha estat, precisament, la dissolució d’identitats professionals per a la creació de coneixements, debats i pràctiques.

Des-sectorialitzar la “cultura” no significa deixar al marge del debat que volem emprendre les reivindicacions dels col·lectius sectorials i de les treballadores de l’àmbit cultural. Tampoc desestimar uns coneixements importantíssims i útils per a la discussió. Però sí vol dir abandonar la posició de privilegi que sovint se’ls atorga en els espais de decisió: les places van generar la consciència que, si hem de replantejar noves formes de viure conjuntament, hem de fer-ho amb la participació de totes.

 

Escoltar i participar de les pràctiques existents

En aquest punt, creiem que cal mirar més i millor en els marges exteriors a la institució si pretenem pensar i crear “cultura” en termes d’inclusió, participació i autonomia. Existeixen a la ciutat pràctiques culturals que ja ara estan desenvolupant propostes encarades a repensar la cultura com a bé comú, de la qual totes hem de ser protagonistes. Dos exemples clars són el Casal Popular La Figa o la incipient Nova Plataforma Embarraca’t Participatiu.

Malgrat que des de l’Ajuntament de Figueres encara no se’ls havia ofert un local on desenvolupar les seves activitats, la gent que participava del projecte Casal Popular La Figa va decidir començar a treballar. Un dels actes més representatius de la iniciativa han estat les Festes Alternatives i Populars celebrades el passat maig, paral·lelament amb les festes institucionals. Els actes i activitats (xerrades, debats, dinars populars) repensaven i replantejaven la celebració des d’una mirada emancipadora i de participació de la ciutat. Aquesta és la mateixa perspectiva que adopta la Nova Plataforma Embarraca’t Participatiu, que pretén crear un espai de debat entre entitats, col·lectius i altres agents socials per reformular les festes nocturnes de Santa Creu d’una manera oberta al teixit social de la ciutat i inclusiva.

 

Aquests són alguns punts que proposem per un debat entorn del desplegament de la cultura com a bé comú. Pensem-los i discutim-los, però no invisibilitzem aquesta discussió necessària que afavoreix l’escenari actual. Cerquem un lloc 0 de la cultura, un territori verge des d’on començar a pensar i construir, d’una vegada, unes pràctiques i relacions culturals de totes i per a totes.