Núria Güell (Vidreres, 1981) i Levi Orta (La Habana, 1983) treballen temes sociopolítics des de l’art. A banda dels seus projectes individuals, en els darrers anys han presentat obres conjuntament com, per exemple, Arte Político Degenerado. Protocolo Ético (2014), en la qual els artistes creen una societat en un paradís fiscal i donen la gestió de l’empresa i els seus conseqüents avantatges a un grup d’activistes que desenvolupen un projecte de societat autònoma al marge de les dinàmiques capitalistes.
El passat dimarts, els organitzadors del festival Ingràvid feien pública la censura, per part de l’Ajuntament de Figueres, del projecte Ideologies oscil·latòries dels artistes Núria Güell i Levi Orta programada pel primer dia de festival. La instal·lació mòbil consistia en un vehicle decorat amb símbols feixistes i franquistes que transitaria per la Rambla en diversos intervals de temps al matí i a la tarda. L’obra pretenia utilitzar l’espai públic per a la reflexió i la crítica, posant de manifest i en entredit la vigència de la ideologia feixista en la nostra societat. L’Ajuntament, per la seva banda, va emetre un comunicat justificant la censura “d’acord amb el sentit comú i amb la responsabilitat dels actes que s’organitzen a la via pública”. Parlem amb els creadors del projecte sobre Ideologies oscil·latòries i els fets ocorreguts aquesta setmana.
La instal·lació que presentàveu a l’Ingràvid és un projecte concebut especialment per a aquest festival. Ens podeu explicar una mica en què consistia?
Sí, el projecte Ideologies Oscil·latòries està concebut especialment pel festival Ingràvid, però és un projecte que es pot portar a terme tant a Figueres, com a Burgos, com a Madrid. A nivell formal l’obra és un cotxe blanc amb adhesius feixistes i franquistes que havia d’estar aparcat dins d’un pàrquing al costat de la Rambla de Figueres. Cada dues hores sortia de l’aparcament i feia unes quantes voltes al voltant de la Rambla i tornava tot seguit al pàrquing, així successivament. Creant una presència incòmoda i amb un recorregut absurd.
Ideologies oscil·latòries
A nivell conceptual preteníem repensar la presència actual de la ideologia franquista i de les actituds feixistes que, com un fantasma, recorren constantment aquest país sense memòria. Considerem oportú i necessari reflexionar sobre el feixisme creixent que s’expressa de diferents formes -des de les polítiques institucionals que segreguen i maten, als múltiples atacs de grups neonazis- tant a l’Europa Fortalesa com a casa nostra. Arran de la crisi hi ha hagut un augment exponencial de les actituds feixistes.
De quina manera penseu que el feixisme seguiex vigent en la nostra societat?
De fet considerem que tornem a estar en un dels seus punts àlgids. És fàcil contrastar-ho, només ens hem de fixar amb la llei mordassa, amb l’augment de les batudes de perfil racial, amb els assassinats comesos per la Guàrdia Civil a la frontera sud, o amb els atacs feixistes amb pintades nazis a la seu de la CUP de Figueres, que també van tenir lloc l’any passat, per posar només quatre exemples recents; uns portats a terme des de les institucions i els altres des de la societat civil.
Si pensem de manera més global i ens centrem en Europa, la llista seria infinita… Tres exemples: més de 200 atacs neonazis en l’últim mes als busos de refugiats, les repetides cremes de sinagogues o l’augment de vots de partits declarats nazis que tenen poder dins les institucions com, per exemple, Aurora Daurada.
Us han censurat mai cap obra o heu patit algun problema legal o similar?
Entre els nostres treballs individuals i els que hem fet conjuntament aquesta és la vuitena peça que ens censuren. No, no hem patit cap problema legal. La nostra metodologia de treball consisteix en col·laborar amb advocats, de manera que abans de fer un projecte tenim molt clars els límits legals que no podem traspassar i, també, els buits legals que sí que podem usar.
La resposta de l’Ajuntament de Figueres no és segurament casual (que per cert, en un comunicat ha qualificat la censura per “sentit comú” i “responsabilitat”). A quines dinàmiques globals de la gestió de la cultural i l’art des de les institucions creieu que respon?
Creiem que respon a una concepció utilitària de l’art com a eina per fer política des de la institució, en comptes d’entendre l’art com un mitjà per repensar críticament la política i a nosaltres mateixos com a societat. En definitiva, a una instrumentalització de la cultura per part de la política.
En relació a la resposta de l’Ajuntament: el concepte “sentit comú” ens sembla un lloc còmodament buit de sentit que permet no argumentar els motius i que és utilitzat massa per polítics de tots colors. En relació a la responsabilitat a la qual apel·la l’Ajuntament, creiem que justament la nostra responsabilitat com a artistes era fer aquest treball. No sabem en quin context viuen els responsables de l’Ajuntament de Figueres que han pres aquesta decisió, però malauradament estem convivint amb la realitat mencionada anteriorment i el que ens sembla responsable és no tancar els ulls. Aquí ens agradaria afegir que, l’alcaldessa, potser per desconeixement d’art contemporani i amb la bona intenció de protegir als seus votants o ciutadans, ha acabat violant els seus drets. Les lectures que una obra d’art pot tenir són tantes com persones la miren i ningú pot pensar ni sentir per l’altre. Nosaltres, com a artistes, respectem que l’alcaldessa pensi el que vulgui del nostre projecte, però del que estem en contra és del fet que perquè l’alcaldessa és una espectadora amb poder, abusi d’aquesta situació impedint als ciutadans pensar per si mateixos.
Respectem que l’alcaldessa pensi el que vulgui del nostre projecte, però del que estem en contra és del fet que perquè l’alcaldessa és una espectadora amb poder, abusi d’aquesta situació impedint als ciutadans pensar per si mateixos
Al capdavall, el fet que l’Ajuntament de Figueres us hagi censurat, podríem considerar que aquesta acció del consistori acaba formant part del mateix que denuncieu en la instal·lació, i per tant, formant part de l’obra?
Per descomptat. Quan treballes amb allò que és real tot el que passa arran de l’obra s’incorpora com a part del mateix projecte i el va enriquint amb matisos i interpretacions sobre la realitat en què vivim. En aquest cas, la censura tanca el projecte i l’entenem com a part del mateix projecte. És interessant veure com aquesta proposta artística que treballava amb la representació ha acabat activant allò que és real. Bé, el que realment ha passat és que l’alcaldessa convergent que ha censurat el projecte, amb la seva decisió unilateral i autoritària -que no ha deixat espai pel diàleg, ha resignificat el títol i per tant les lectures de l’obra. Ha acabat portant a terme una col·laboració involuntària amb el projecte, a favor d’aquest últim.
Com gestioneu la possible contradicció que pot suposar treballar temes d’allò que és real, al marge de la institució i a la vegada presentar-vos a convocatòries per desenvolupar les vostres obres?
Considerem que no hi ha cap contradicció perquè, si parlem d’art contemporani, no existeix una a fora de la institució. L’art contemporani, per ser-ho, ha hagut d’estar validat per la institució. I seria ingenu pensar que l’Ingràvid no és un festival institucional. Està finançat amb diners públics dels pressupostos de Cultura de diferents òrgans de govern. El que nosaltres fem és proposar possibilitats, existents o no en allò que és real, a la institució art i a tots als que la sostenim: plataformes com museus o festivals, artistes, curadors, gestors, consumidors habituals i també als ocasionals (com ara els que es relacionen amb una obra o amb la seva ressonància des de la pantalla del seu ordinador) i els altres agents vinculats. Les convocatòries -privades o públiques- són part del sistema de l’art i les utilitzem com a recurs per poder seguir fent la nostra feina: aportar propostes a la societat per repensar-nos col·lectivament. L’única contradicció que podria existir és que per interessos polítics o prejudicis morals es deixés de crear. Això sí que ens suposaria un problema ètic i social.
En quins espais preferiu intervenir? En l’espai museístic o en l’espai públic com el projecte que portàveu a Figueres o el projecte 54MM de 2012?
No preferim ni un ni l’altre. Entenem els dos espais com a recursos des d’on transmetre les nostres idees, que per la seva naturalesa estan articulats de diferent manera, impliquen diferents formes d’aproximació i diferents nivells de reflexió (fet que exigeix que les obres siguin coherents amb el marc en el qual s’inscriuen). Moltes vegades la documentació d’obres fetes per a l’espai públic, a posteriori, acaben dins el museu. I també ens hem trobat molts cops que obres fetes pel museu acaben desbordant els espais tradicionals de difusió de l’art contemporani i ocupen altres espais d’enunciació. Cosa que també ha passat en aquesta ocasió. Això ens interessa, ja que ens permet arribar a més públics que el que freqüenta els espais tradicionalment destinats a l’art contemporani.
Arte Político Degenerado, instal·lació a Fabra i Coats, Barcelona
Hi ha relació amb el projecte que presentàveu a Figueres i el vostre treball on vau crear l’empresa Güell & Orta Contemporary Art S.A? Podeu explicar-nos una mica aquest projecte?
L’obra Arte Político Degenerado, que menciones, és una obra en la qual hem usat el pressupost de producció artística que se’ns va assignar provinent de fons públics per crear una societat en un paradís fiscal. Ens vam assessorar amb especialistes de la prestigiosa escola de finances ESADE, que també han assessorat els tres darrers casos de desviament de fons públics per part de polítics catalans. L’empresa Orta & Güell Contemporany Art S.L. ens permet evadir tots els impostos corresponents als nostres beneficis, tant a Espanya com a nivell global, aprofitant la jurisdicció del país on està la seva filial. Igual que el projecte Ideologies oscil·latòries, el projecte Arte Político Degenerado, replicava una actitud existent; en aquell cas la desviació de fons públics per un interès personal, com el cas d’Urdangarín i tants altres polítics corruptes. Per dir-ho d’una altra manera, en les dues ocasions ens posàvem en el paper del dimoni.
És important mencionar que en molts dels nostres projectes utilitzem una metodologia de treball que anomenem rèplica analítica, que consisteix en reproduir dins el marc artístic (espai de reflexió per excel·lència) un fenomen existent en allò que és social o polític. Aquest marc actua com una lupa que permet analitzar, des d’una perspectiva crítica, els matisos d’allò que massa vegades, a causa d’interioritzar-ho en el dia a dia i a través dels mitjans de comunicació, es normalitza.
Per acabar, quina concepció teniu de l’art a partir del vostre treball pràctic?
Entenem l’art com a qualsevol proposta artística (gest, acció, objecte, producte, actitud) que permeti reflexionar des d’una perspectiva crítica qualsevol aspecte de la societat en la qual s’inscriu. Sempre des d’una visió subjectiva.