L’arribada d’un nou any sempre implica un procés de revisió, la quasi automàtica mirada enrere per posar en ordre aquelles experiències viscudes que no hem tingut temps de pair o de reconèixer enmig de la voràgine d’esdeveniments que transcorren al llarg de tres-cents seixanta-cinc dies. Una aturada al bell mig dels marges pels quals transiten els dos anys per a conceptualitzar i verbalitzar en veu alta tot allò que ha ocorregut en les nostres vides personals, però també en les col·lectives. També és un interludi, doncs, per mirar-nos al mirall comú i per afrontar els desplaçaments que els processos històrics, polítics i culturals han desencadenat en la nostra subjectivitat, en allò que som com a potència col·lectiva.
L’any 2017 ha estat l’any del feminisme. Ho diu el diccionari més prestigiós dels Estats Units, el Merriam-Webster, que anunciava en els dies de cloenda de 2017 que la paraula més utilitzada de l’any que hem deixat va ser “feminisme”. Si bé és cert que nomenar és el primer pas per existir o, dit d’una altra manera, que el llenguatge també crea (a més de reproduir i representar) mons socials (i, per tant, també subjectivitats col·lectives), la materialització d’aquestes pràctiques i mesures en les nostres vides és més difícil d’avaluar més enllà del rànquing dels mots més utilitzats.
Malgrat aquesta complexitat, un dels indicadors que podem emprar per a posar una mica de llum al tema és la implementació d’actuacions específiques a través de les institucions públiques. Evidentment, el canvi de marc cultural que proposen els feminismes no és una conseqüència directa de la tasca realitzada per la institució, però conèixer de quina manera es relacionen les institucions amb els desitjos i les necessitats col·lectives sempre ajuda a aturar-nos per replantejar i redefinir objectius, espais i estratègies que ens permetin seguir treballant per aquest canvi estructural. Per tant, ens preguntem: de quina manera s’han materialitzat i concretat les pràctiques, mesures o plans d’actuació amb perspectiva de gènere en les institucions locals?
Les apostes
A Figueres podem dir (sense esquinçar-nos massa les vestidures), que el 2017 ha estat un any fructífer per a les polítiques públiques en clau feminista. El protocol contra les agressions sexistes en els esdeveniments festius, sorgit de la feina conjunta d’entitats, tècnics municipals i altres actors socials, s’aprovava el darrer estiu per aplicar-se per primer cop al Festival Acústica. El valor d’aquest protocol rau en el reconeixement, no només de les agressions físiques i psicològiques tipificades com a delicte pel codi penal, sinó també d’aquelles actituds i comportaments que reprodueixen la violència masclista arrelada a la nostra societat. Aquesta és, al meu entendre, una aposta imprescindible i innovadora en les polítiques dissenyades des de l’administració local, ja que les violències quotidianes que patim les dones (i que es potencien en els entorns d’oci i festius) sovint són menystingudes per les institucions i, per tant, viscudes i abordades des de la intimitat.
La primera aplicació del protocol contra les agressions sexistes en els esdeveniments festius (que, segons el document aprovat, ha d’implementar-se també a l’Embarraca’t) finalitzava amb l’atenció a 207 persones usuàries i amb 7 agressions registrades a través del servei d’atenció i difusió que oferia el punt de suport físic instal·lat durant el Festival Acústica. Més enllà dels casos concrets i de la seva derivació a altres autoritats competents, el fet d’oferir un espai d’acompanyament i escolta representa un canvi significatiu en la forma i el tractament de les necessitats a l’hora d’abordar les violències masclistes des de la institució.
De la mateixa manera, el mes de juliol s’aprovava l’esperat nou Pla d’Igualtat (2017-2021), que partia d’una diagnosi rigorosa i completa de l’experiència de les violències masclistes en tots els àmbits de la societat i, també, en el si de l’administració pública. Al meu entendre, l’aprovació d’aquest Pla d’igualtat és essencial -almenys de manera formal- per establir un full de ruta pel qual abordar les polítiques amb perspectiva de gènere des de la institució. L’anterior Pla d’Igualtat municipal (2013-2015) tenia greus mancances en el marc conceptual i, per conseqüència, també en la seva materialització en forma d’actuacions i mesures concretes. Obviava aspectes tan fonamentals com la diversitat cultural, la diversitat dels afectes, eixos d’anàlisi com la classe social o la diversitat funcional, invisibilitzant les diferents experiències de la desigualtat sobre els cossos. Sense cap menció a les violències LGTBIQ+fòbiques, cap anàlisi de l’impacte del racisme o cap recull d’experiències de la discriminació exercida per la manca d’accessibilitat dels espais públics, l’antic pla afrontava les necessitats i les opressions de les dones des d’una mirada universalitzadora (evidentment, blanca, adulta, heteronormativa, de classe mitjana-alta, etc.), com si el concepte dones fos una entitat monolítica, invariable i homogènia.
És de rebut celebrar que el nou pla d’igualtat incorpori la mirada interseccional -aquella que entén que la nostra socialització com a dones no s’articula de la mateixa manera en totes nosaltres i que, les diferents variables, són determinants en la nostra experiència de la desigualtat-, en tots els àmbits d’actuació pública. Així mateix, és interessant -i alhora preocupant- l’èmfasi que el document fa en l’abordament de les violències masclistes quotidianes o simbòliques, aquelles que són menys visibles que les agressions físiques però que són intrínseques al sistema de relacions socials i personals, moltes de les quals es produeixen sota l’empara de l’espai públic. En aquest sentit, el nou pla incorpora un mapa participatiu amb perspectiva de gènere, que dóna moltes claus; no només per entendre en quines zones urbanes les dones ens sentim insegures o som constantment interpel·lades, sinó també de quina manera hem de redissenyar els espais perquè aquest s’adeqüi a les necessitats de cura i d’usos col·lectius de l’espai públic.
Els mercadejos
Fins aquí podem dir que l’administració local ha apostat significativament per polítiques públiques d’Igualtat durant l’any 2017, especialment si mirem el que s’ha fet anys enrere. Però aquesta aposta es desintegra amb l’arribada dels pressupostos d’enguany: desapareix de forma íntegra la partida pressupostària per al protocol (10.000 euros) i la de les polítiques del Pla d’Igualtat (25.000 euros); precisament, les dues fites més importants en termes de polítiques públiques amb perspectiva de gènere. Amb aquest plantejament, només es manté la partida del SIAD (Servei d’Informació i Atenció a les Dones) de 25.000 euros i, per tant, l’àrea d’Igualtat passa de comptar amb 60.000 euros a només 25.000.
Amb aquestes xifres a la mà, podem determinar que el govern local deixa de considerar les polítiques endegades el 2017 com una aposta estratègica sostinguda en el temps. De fet, no només deixen de ser importants, sinó que les dues partides amb les actuacions més visibilitzades de l’àrea l’any 2017 s’exterminen de la proposta pressupostària. Cal tenir en compte, per una banda, que algunes mesures del Pla d’Igualtat com el treball d’un grup promotor amb tècnics de les diverses àrees de l’Ajuntament per implementar les mesures que contempla el Pla, ja estan en marxa. Però, segurament, el cas del protocol contra les agressions sexistes és el més greu: l’eliminació de la partida deixa sense recursos a la comissió encarregada de redactar i avaluar el protocol, on participen nombroses entitats del teixit social i cultural de la ciutat. Aquesta comissió es reuneix de forma mensual des de la seva creació i està preparant actualment l’aplicació del protocol a l’Embarraca’t. Amb aquesta retallada de partides, la seva tasca per condicionar l’Embarraca’t com a espai lliure de sexisme podria veure’s perjudicada. Arribats a aquest punt, costa d’entendre perquè desapareix, sense explicacions ni justificació, una aposta de ciutat recentment inaugurada; perquè es decideix abandonar la construcció d’una casa que acabem de fonamentar.
L’increment de les partides pressupostàries en polítiques de l’àrea d’Igualtat l’any 2017 és el resultat de la negociació entre el govern i els grups municipals de la CUP i Ciutadans – tal com van visibilitzar ambdós partits en el seu moment-, que es van abstenir en la votació dels pressupostos. Amb la manca de negociació d’aquests dos grups i la seva negativa a aprovar els pressupostos del 2018, les partides pressupostàries desapareixen. Així doncs, les actuacions implementades el 2017 no eren, segurament, una aposta de ciutat real, ni tampoc actuacions concretes per abordar amb voluntat estructural les necessitats de la meitat de la població per fer front al masclisme que es reprodueix en tots els àmbits. Probablement només suposaven els efectes col·laterals d’un mercadeig, purament partidista; de l’operació especulativa per aconseguir l’indispensable suport polític d’un govern en minoria.
Els riscos
He tingut la fortuna de seguir ambdós processos de prop, especialment el de la redacció i avaluació del protocol contra les agressions sexistes. Pel que fa a aquest darrer, m’atreveixo a dir que no han estat fàcil des de l’activisme feminista. L’heterogeneïtat dels actors de la comissió del protocol i la gestió del debat es complica quan els participants se situen en diversos i sovint antagònics llocs d’enunciació; des de llocs oposats de relacionar-se amb el món i, per tant, també amb el poder i el poder de dir. L’arribada a acords i consensos és complex quan es força un diàleg entre desiguals, quan la paraula es disputa entre cossos que no experimenten de la mateixa forma les diferents formes d’opressió i, per tant, que se situen en diferents estrats jeràrquics.
La participació en espais institucionals com la comissió del protocol no només compta amb les dificultats esmentades, sinó també amb el risc de ser subjecte de mercadejos partidistes, com hem vist en les negociacions de les partides pressupostàries. Independentment de l’estat final de les partides i dels canvis que es puguin succeir en l’aprovació definitiva dels pressupostos, que es votarà en les pròximes setmanes, la política no és només l’administració dels assumptes públics, sinó també la gestió de les nostres vides, en la pitjor de les interpretacions. Sotmetre els nostres cossos, les nostres necessitats i els nostres desitjos col·lectius, és exposar-los a l’especulació d’altres amb qui sovint poques vivències o objectius compartim.
L’experiència d’enguany dels activismes feministes amb l’administració local ha de servir per calibrar energies i esforços, per rearticular la forma i la intensitat amb què ens relacionem amb la institució. Cal valorar què genera aquesta exposició institucional per així dissenyar mecanismes d’autodefensa i d’autocura feministes; per protegir aquest món nou que portem dins dels nostres cors i per guarir els nostres cossos i les nostres vides.
No hi ha veritats absolutes, ni tampoc receptes infal·libles per determinar si val la pena o no que les feministes participem dels espais institucionals. Però, més enllà de l’aposta institucional com a eina, penso que hem d’abordar amb deteniment què és la institució com a espai polític. Una institució eminentment masculinitzada, no només per la sobrerepresentació d’homes, sinó també pels valors, dinàmiques i ritmes que s’hi reprodueixen. Un espai on no es permet el dubte, les pauses o els silencis que comporten tota reflexió honesta. Un entorn poc amic del debat sincer, que només admet la confrontació d’idees en termes competitius: guanya qui crida més fort, qui gesticula ocupant un major espai, qui domina les arts d’una dialèctica sense fissures, automàtica i autosuficient. En definitiva, la institució és un espai incapaç de reconèixer les nostres vulnerabilitats, que són, aquestes, les que ens defineixen com a éssers humans. Per això, a banda de decidir si és de menester o no dedicar esforços a la institució, cal també afrontar la necessitat de canviar un altre aspecte: la forma en què la institució ens obliga a relacionar-nos per poder-hi tenir veu.