Carme Bosch és la presidenta del Grup de Dones Alt Empordà Glòria Compte, una associació amb quinze anys de vida que realitza acompanyament a dones en situació de violència masclista. Aquest dissabte 28 de novembre a les 18:00h el col·lectiu organitza un acte a la plaça de l’Ajuntament de Figueres en motiu del Dia Internacional contra la Violència envers les Dones. Recordaran les dones mortes aquest any amb una encesa d’espelmes, una enlairada de globus, amb la lectura del manifest i amb una processó de dol pel centre comercial de la ciutat. Parlem amb Carme Bosch abans d’aquest acte perquè ens expliqui la tasca de l’associació, les mancances en les polítiques públiques contra les violències masclistes i la lluita per la igualtat.
Com naixeu el Grup de Dones Alt Empordà Glòria Compte?
En motiu de la Marxa per la Pau, l’any 2000 es va celebrar un acte participatiu que va durar tot el dia a la plaça del Gra de Figueres. Al vespre, quan despenjàvem les coses, vam adonar-nos que no podíem marxar a casa i prou, així que un grup de persones vam començar a trobar-nos cada setmana per fer alguna cosa, tot i no tenir-ho massa clar. Al cap de poc temps de començar a reunir-nos, intenten cremar una dona que acaba salvant la vida. Aquest fet ens trasbalsa i se’ns encen la bombeta: ens posem com a objectiu ajudar a les dones que pateixen violència masclista.
De quina manera comenceu a ajudar a aquestes dones?
Ens trobem en un moment en què no hi ha cap tipus de servei específic i oficial per tractar la violència masclista i les dones es troben molt soles (ara també, no vull dir que això hagi canviat). Encara no existeixen els SIAD, els Mossos d’Esquadra encara no han creat una comissió per a aquest tipus de violències. Només hi ha atenció des de Serveis Socials.
Comencem a reunir-nos dones de molt diverses professions i formacions. Això que podria semblar un element problemàtic no ho és, sinó tot el contrari. És enriquidor perquè cadascuna aporta alguna cosa des del seu àmbit de coneixement i d’experiència. Fem acompanyaments a judicis, sempre amb la perspectiva d’una dona que ajuda a una dona. T’escolto, prenem un cafè, busquem un espai que sigui còmode. Sovint les dones que han passat per aquesta situació no tenen amb qui parlar-ho, i prefereixen anar amb una persona que no coneixen de res però que sàpiga una mica per la qual està passant. No podem dir que ho fem com a amigues, perquè no ho som i, de fet, sovint no ens coneixem; així com tampoc podem dir que ho fem com a professionals, perquè tampoc ho som, independentment que nosaltres tinguem advocades, etc.
A banda d’aquest acompanyament a dones que han passat per situacions de violència masclista, en els últims anys us esteu obrint a altres tipus d’activitats. Explica’ns…
Hem començat a fer altres coses. Com que som molt diverses, sovint fem activitats depenent dels interessos i les formacions de cadascuna. Fem cinefòrum, classes de ioga, actes més formatius,… Amb el temps ens hem adonat que a banda de tractar la violència masclista més extrema, hem de fer activitats més lúdiques. Per una banda, perquè les dones que passen per aquestes situacions també necessiten fer altres coses que no tinguin relació estricta amb la violència i crear aquests espais més còmodes és un necessitat. També perquè cada cop tenim menys acompanyaments a dones en situació de violència com els que teníem en els inicis de l’associació. Hi ha diverses causes que expliquen perquè hem passat a fer menys feina en aquest sentit: la creació dels SIAD i dels diferents organismes que aborden aquesta problemàtica, la crisi econòmica…
De quina manera afecta la crisi econòmica?
En la situació econòmica i social en la que vivim no hi ha tanta demanda d’aquests serveis d’atenció a la dona. No és que hi hagi menys violència, no ens confonguem. Hi ha molta violència. També en llars on no n’hi havia hagut mai: el malestar sovint genera violència. Les dones que no tenen feina –i més encara si tenen fills– no denuncien, perquè viuen econòmicament del maltractador. Em fa ràbia quan els mitjans de comunicació posen en relleu que una dona que ha estat assassinada “no havia denunciat mai”. I què? No se n’adonen que denunciar és sovint desencadenar un altre infern? Existeix certa violència dels mitjans de comunicació en la manera de tractar els casos d’agressions masclistes.
Em fa ràbia quan els mitjans de comunicació posen en relleu que una dona que ha estat assassinada “no havia denunciat mai”. I què? No se n’adonen que denunciar és sovint desencadenar un altre infern?
Què haurien de fer les institucions perquè les dones se sentíssin més segures a l’hora de denunciar?
Una de les solucions podria ser assegurar un lloc de treball a l’hora de fer la denúncia. Que la dona que vol denunciar tingui la certesa que no tindrà problemes econòmics quan ho faci. En l’època en que el Grup de Dones de l’Alt Empordà Glòria Compte va començar a reunir-se hi havia convenis amb una empresa de neteja i amb comerços de la ciutat per a oferir a aquelles dones que ho necessitaven un sou a través d’aquests llocs de treball.
Al llarg de la conversa has deixat entreveure que calen més recursos i espais en l’àmbit institucional per abordar les violències masclistes. Com valores la tasca de la Regidoria de la Dona de Figueres?
Estem molt contentes amb l’existència d’una Regidoria de la Dona però la trobem buida. S’ha d’obrir a les diferents entitats on hi participen dones, no només a les que tracten el tema de la violència. Ens cal una Regidoria de la Dona que estigui viva, que estimuli a la participació ciutadana des de la diversitat. Com a col·lectiu tenim una saviesa, uns coneixements diferents i diversos, sabem què funciona i què no funciona. No volem atacar o depreciar a ningú, només volem ajudar a que les coses funcionin bé. A nosaltres ens agradaria tenir una Regidoria de la Dona amb fonament, perquè creiem que totes les dones hi podríem cabre. Hi ha dones que demanen espais propis per sentir-se còmodes, per intercanviar coneixements, etc. Et trobes amb molts impediments per part de l’administració en aquest sentit. Per a nosaltres això és una violència institucional afegida a circumstàncies que ja són de gran dificultat. Actualment la Regidoria de la Dona convida a les dones a participar en festes assenyalades, el 8 de març, el 25N,… Està molt bé esbargir-se i passar-ho bé, però també cal que participem en altres coses que tinguin a veure amb l’apoderament, amb els nostres drets i els recursos que es destinen a l’atenció a la dona. Perquè no parlem de les mancances del SIAD en comptes de tanta celebració?
Parlem-ne…
Actualment el SIAD de Figueres està en unes instal·lacions molt precàries. Hi entres i no tens privacitat: estàs al costat d’algú altre que ve a fer una demanda a Serveis Socials i has d’explicar allà enmig que pateixes violència masclista. Tampoc es treballa ni a les tardes ni al cap de setmana. No m’estic queixant dels professionals que hi treballen, que fan molt bé la seva feina. El problema és la concepció del servei que es té des de l’Ajuntament: si una dona té un problema fora d’aquest horari, què fem? La resposta és: els Mossos d’Esquadra. I si no té papers i no vol saber-ne res dels Mossos d’Esquadra? Tenim problemes greus amb això. Hi ha uns buits que no estan previstos, a una dona no la maltracten de 8 a 15h de dilluns a divendres.
Per tant, entenc que la lluita com a col·lectiu autònom té limitacions. De quina manera ha de ser-hi l’Ajuntament?
Essent un paraigües oficial que ens pogués, per exemple, facilitar un espai si el necessitem. Llavors nosaltres decidiríem què fem i amb quines dinàmiques. Es poden fer moltes coses si tenim una estructura mínima, però si l’estructura l’has de posar tu, has de posar el voluntariat, les ganes, els recursos, la burocràcia… és més difícil.
Com creus que hem d’abordar la lluita contra les violències masclistes?
Crec que els feminismes vam perdre fa molts anys. En un moment en què la repressió sobre les dones era molt bèstia, va aparèixer un col·lectiu important de dones que lluitaven per la igualtat. Això no s’ha aconseguit. Hem aconseguit certs drets, algunes mesures per millorar les nostres condicions, però no hem aconseguit fer una societat realment igualitària. Tinc una amiga que em va dir una vegada: “Saps què em va regalar la meva sogra quan em vaig casar? Un joc de paelles. N’hi havia una de molt gran i que pesava molt. Em va dir que aquesta la pengés a la porta pel dia que el meu marit m’aixequés la mà, per protegir-me i donar-li un bon cop”. És a dir, la sogra normalitzava que tard o d’hora arriba un moment en què hi ha una agressió. Està bé i és necessari defensar-nos i lluitar pels nostres drets, però hem d’aspirar a no arribar al punt de protegir-nos. Per això és tant important combatre les desigualtats que existeixen des de l’escola bressol fins a la vellesa, en l’educació i la vida quotidiana. Segurament quan desapareguin aquestes desigualtats, desapareixerà també la violència extrema.