Tremenda Jauría és una banda musical que fusiona el reggaeton, la cumbia i l’electro, nascuda fa quatre anys a Madrid i formada pels músics MC Chucho, MC Machete, MC Larrata i Ganga DJ. Les entrevistem abans del seu concert a l’Embarraca‘t de Figueres, durant la gira de presentació del seu EP Codo con codo.

 

Com va néixer Tremenda Jauría?

Nosaltres érem un grup de col·legues que ja escoltàvem reggaeton de forma quotidiana. Aleshores vivíem juntes i ens venia de gust engegar un projecte, així que vam decidir fer música vinculada amb el nostre dia a dia a Madrid. Així va néixer Tremenda Jauría, ara fa quatre anys.

 

En alguna de les vostres lletres parleu de “reggaeton do it yourself“, i sovint se us encasella dins de l’etiqueta de “reggaeton conscient”. Definiríeu el vostre estil com a tal?

Aquesta etiqueta més aviat ens l’han imposat. La idea era fer reggaeton amb lletres que ens agradessin a nosaltres, però sense res premeditat pel que fa a un segell propi.
Ha anat sorgint. Nosaltres partim del reggeaton, però ho fem prenent coses de la filosofia del punk com el “do it yourself“, l’auto-tune o l’autogestió, i ho traslladem a la nostra música, que al final acaba esdevenint una cosa que ja no és només reggeaton.

Toquem, també, altres estils de música. De fet, si haguéssim de buscar una etiqueta en relació a un gènere musical, aquesta potser seria “cumbiatón insurgente“. Aquesta etiqueta ens la vam inventar nosaltres: vam preferir escollir-nos una etiqueta pròpia abans que altres ens la imposessin. Tot i que tampoc n’estem del tot convençudes…I és que, al final, totes les etiquetes acaben limitant el discurs. No creiem que hi hagi reggaeton conscient i reggaeton inconscient. Sí que és cert que les lletres que fem procuren estar molt treballades… però no per això creiem que hi hagi una diferència entre diversos tipus de reggaeton.

 

El reggaeton és un gènere molt estigmatitzat, titllat moltes vegades de ser mainstream o popular i, per tant, fàcilment mercantilizable i rentabilitzable…

Sí, ho és. Ara mateix és un gènere molt comercial. Però, malgrat que el mercat faci i desfaci, l’origen de la música no defineix el que acabi passant amb ella o si aquesta es mercantilitza. No podem culpabilitzar sempre al mainstream. La indústria musical intenta treure benefici de tot, però sempre se li escapen coses.

I és que no podem parlar del reggaeton com a gènere exclusivament comercial. Al cap i a la fi, el reggaeton no deixa de ser un gènere més, com qualsevol altre, i tots els gèneres tenen el seu caràcter popular i la seva dimensió de subcultura. Nosaltres el veiem com un gènere musical molt accessible, que pot arribar a tothom i que permet que un munt de gent s’expressi. El reggeaton està aquí, ocupa un espai i és un estil de música que ha demostrat que té una funcionalitat. I nosaltres l’utilitzem des d’aquest lloc, com a vehicle.

 

Estem vivint uns dies molt convulsos amb atacs directes a la llibertat d’expressió. Com ho viviu, estant també dalt dels escenaris?

Hi ha poca cosa a afegir al que ja s’ha dit, però vaja, el que està passant és una bogeria… A més, ha visibilitzat l’amarga situació que vivim en els escenaris de la península. I, malgrat que hi hagi solidaritat i que, amb aquest tema han sorgit iniciatives molt potents, la realitat és que no existeix en el dia a dia una estructura o un espai de confluència política entre els grups amb qui compartim certa afinitat. I es troben a faltar, ja sigui a l’hora de fer front a casos de repressió i censura com els que estem vivint, però també en la quotidianitat de la professió, ja que sovint et trobes cara a cara amb el capitalisme salvatge que regeix, gairebé sempre, el món de la música professional.

 

Vosaltres us soleu moure en espais i centres autogestionats. Avui, però, toqueu dins la programació oficial de les festes majors de Figueres.

Desconeixem el mapa polític de Figueres, però arran del que hem voltat per Catalunya hem vist que hi ha molt de moviment a les festes populars: el teixit comunitari, les associacions o entitats participen en la programació de les festes, cosa que fins fa poc era impensable a Madrid. A Madrid, les festes dels barris o de pobles acostumen a ser molt oficialistes, tot i que és una situació que ara comença a canviar…

 

Us autodefiniu com a “manada de perrxs callejeras“. I en aquesta autodenominació inevitablement em fa pensar en el llibre Devenir Perra, d’Itziar Ziga, en la manera de fer política des del plaer, els carrers, la festa i el perreo. La corporalitat del reggaeton està impregnada en les vostres lletres, com ara a Esta noche, un dels vostres hits “sudar los males, hablan los cuerpos“, etc.

Sí, totalment d’acord. De fet, aquest és un dels missatges fonamentals del nostre grup.

 

En la vostra posada en escena com a “manada” o “jauría“, encarneu una mica la idea de tribu: sou quatre, però a l’escenari, amb les màscares de gas posades, esdeveniu una. Una manada…

Bé, en realitat aquesta posada en escena és intencionada. Des del principi hem apostat perquè aquesta manada fos la protagonista de la nostra música, independentment de qui fossin les que estiguéssim al damunt de l’escenari. És per aquest motiu que, ja des del començament i amb els primers vídeos, vam decidir cobrir-nos les cares amb màscares: per donar més importància als processos col·lectius, a les persones que inspiren les nostres lletres en lloc d’emfatitzar només amb les persones que cantem o toquem. Tremenda Jauría som moltes.

 

Hi ha altres referents, feministes i anticapitalistes, com per exemple Sara Hebe. De fet, heu col·laborat amb ella. Quins són els vostres referents musicals? I polítics?

Intentem no embolicar-nos massa amb referents polítics molt obtusos, encara que sigui inevitable que hi siguin. Preferim referenciar-nos en els processos col·lectius en què vivim i la realitat de les lluites que ens inspiren en el dia a dia. En l’àmbit musical, tenim un munt de referents i molt diversos. Evidentment, ens encanta la Sara però a la nostra furgo sona de tot. Tota la música que escoltem ens aporta alguna cosa, d’una manera o altra.