Cassandra Vera (Águilas, Murcia, 1995) és escriptora, feminista, estudiant d’Història i tuitaire. El seu nom va saltar a l’exposició pública quan, el 2016, l’Audiència Nacional va jutjar-la per enaltiment al terrorisme per unes piulades humorístiques entorn de les circumstàncies de la mort de Carrero Blanco. Tot i això, des del seu compte de Twitter (@kira_95) també escriu per visibilitzar les experiències de les dones trans i pel reconeixement dels drets LGTBIQ+. Actualment absolta de la condemna pel Tribunal Suprem, Vera va visitar la capital alt empordanesa dilluns passat per participar en un debat sobre la llibertat d’expressió en el marc del Festival Còmic de Figueres. Parlem amb ella abans d’aquest acte, celebrat a l’antiga presó de Figueres, sobre la seva vivència del judici, llibertat d’expressió, transfòbia i feminismes.
Com vius el primer moment en què et comuniquen que estàs investigada per un delicte d’enaltiment al terrorisme?
El 13 d’abril del 2016 em va trucar la Guàrdia Civil en referència a una denúncia que havia posat un any abans sobre un robatori. Em van dir que anés a comissaria per identificar persones sospitoses, però no era cert. Un cop a comissaria em van notificar que estava detinguda. Quan em van comunicar el delicte d’enaltiment al terrorisme no m’imaginava a què es referien, però tampoc vaig pensar en Twitter. Després, quan vaig veure que la denúncia feia referència a les piulades sobre Carrero Blanco, vaig pensar que es tractava d’una broma.
Van ser mesos molt durs, intentava autoenganyar-me: com que eren només piulades sobre Carrero Blanco potser no ho acabarien tirant endavant. Però, finalment, quan vaig veure la petició del Fiscal de dos anys i mig de presó, em vaig esfondrar anímicament.
T’has sentit sola o acompanyada durant el procés judicial?
Al principi no ho sabia ningú, ni tan sols la meva família. Ho sabia la meva germana i la meva exxicota. Com que era estudiant no tenia diners, així que vaig agafar un advocat d’ofici. Aquesta va ser una experiència brutal. A la sortida de la declaració judicial, l’advocat em va dir, directament, que admirava a Carrero Blanco. No va fer res pel cas, ni tan sols atenia a les meves trucades. La bufetada definitiva va arribar quan va intentar basar la meva defensa en què vaig escriure les piulades mentalment alienada, pel fet de ser una dona transgènere. A partir d’aquí vaig posar la meva defensa en mans d’un despatx d’advocats, que es va oferir a portar el cas de forma gratuïta. Llavors ja va començar el contacte amb altres advocats i encausats i vaig començar a sentir-me més acompanyada.
Quin impacte ha tingut sobre la teva vida aquest procés i l’exposició pública a la qual t’has vist abocada?
L’impacte més directe sobre la meva vida és que vaig patir una depressió i una ansietat molt fortes, especialment els primers mesos. També ha repercutit en un increment de la meva repercussió a les xarxes socials, ja que m’he convertit en una persona molt seguida i, en conseqüència, molt assetjada digitalment. Si abans del procediment judicial ja patia assetjament per ser una dona trans, a partir de llavors ha esdevingut una cosa diària. La meva vida ha canviat completament a molts nivells.
T’has acabat imposant autocensura després de viure aquests fets?
Sé que molts artistes i columnistes passen els seus textos a advocats abans de publicar-los. Jo i aquesta gent tenim clar que no estem fent res dolent, però som molt conscients també que la llibertat d’expressió està essent totalment atacada a Espanya. Cada vegada l’Estat troba una excusa més absurda per portar a gent, bàsicament d’esquerres i independentista, a la presó. Sí, al final t’acabes autocensurant en les teves publicacions perquè no et queda una altra opció.
És evident que qui marca els límits de la llibertat d’expressió és l’Estat. Així i tot, creus que ha de tenir límits la llibertat d’expressió?
Penso que els límits de la llibertat d’expressió haurien de ser sobre les amenaces reiterades i, especialment, cap a col·lectius vulnerables com la infància o les persones LGTBIQ+. No és el mateix fer una crítica a un polític que està molt protegit, que fer broma amb propinar una pallissa a una persona homosexual. No demanaria presó per a ningú, però és evident que les persones homosexuals reben agressions físiques diàriament pel carrer. Els polítics no. De totes maneres, insisteixo, no demanaria presó per a aquestes persones. Però penso que s’hauria de protegir als col·lectius més vulnerables.
Perquè creus que en els darrers anys la repressió de l’Estat ha estat també dirigida a tuitaires o rapers?
L’Estat sempre ha tingut una actuació molt repressiva, especialment en zones com Euskadi. Ara estan ampliant aquesta ofensiva a altres sectors per fer por a la gent. Si condemnes a tres anys de presó a un raper, la resta de rapers es pensen molt bé les seves lletres, encara que se solidaritzin amb l’encausat. De la mateixa manera, condemnes a presó a un tuitaire i la gent mesura les seves paraules a Twitter. Agafen caps de turc per espantar a la resta i, al final, tot i que costa reconèixer-ho, aconsegueixen el seu propòsit.
Agafen caps de turc per espantar a la resta i, al final aconsegueixen el seu propòsit
Abans hem parlat de l’actitud trànsfoba del teu primer advocat a l’hora d’elaborar els arguments per a la teva defensa, però també has denunciat públicament el tracte trànsfob de la Fiscalia i la mesa del tribunal que va portar el teu cas. Com vas viure aquestes agressions?
Tant la fiscalia com la mesa del tribunal es van referir sempre a mi en masculí, amb una actitud clarament trànsfoba. Hi ha molts precedents en els quals, quan una persona acusada és trans, sigui víctima o agressora (hi hagi papers o no d’identitat), rep el tracte que demana. En el meu cas, vam demanar que se’m tractés com a dona però no se’ns va fer cas. És paradoxal que un judici que pretenia salvar la dignitat d’una persona, vulnerés la meva com a dona transgènere.
Està reproduint, aquesta violència judicial, la transfòbia que en realitat existeix en tots els àmbits de la nostra societat?
En aquest país, fins fa molt poc, les persones trans no existíem. Ara s’han aconseguit petites lleis però la societat segueix essent molt trànsfoba, especialment contra les dones trans. He conegut a moltes dones i he acabat pensant que és estrany no haver rebut mai una pallissa al carrer. L’actitud trànsfoba de l’Audiència Nacional i la Fiscalia, en el meu cas, és senzillament un reflex d’aquesta societat, que encara concep a les persones trans com a monstres socials.
T’has fet molt coneguda a les xarxes per les piulades sobre Carrero Blanco, però la teva activitat digital destaca sobretot per visibilitzar les teves experiències quotidianes com a dona transgènere. Explica’ns aquestes reivindicacions.
Des del meu activisme a Twitter intento visibilitzar les dones trans. Som dones i existim, amb les mateixes problemàtiques que les dones cisgènere. I, sobretot, també procuro visibilitzar els problemes específics que patim les dones trans: el 80% estem a l’atur, el 90% hem sigut violades en algun moment en la nostra vida, tenim 5 possibilitats més de rebre una pallissa que una dona cis. Vull visibilitzar aquests problemes per intentar aconseguir solucions i, especialment, defensar a les que estan essent agredides. Perquè hi ha col·lectius de dones trans que són més vulnerables que la resta. Per exemple, una amiga meva és una dona trans i és també jueva. Un supremacista dels Estats Units la va assetjar contínuament a Twitter per aquestes dues identitats.
El Congrés dels Diputats va aprovar l’any passat la proposició de la Llei d’Igualtat LGTBI, que contempla mesures tan elementals com la despatologització de les persones trans. Creus que són realment efectives aquests tipus de lleis en la pràctica?
Aquesta llei, en la línia que ja s’ha aprovat a Catalunya i a Andalusia, demana que una dona trans no hagi de passar pel tracte humiliant -com el que vaig haver de patir jo- de passar per un psicòleg que determini si ets una dona o no segons el seu propi criteri. També contempla mesures en relació a accelerar tràmit del canvi de DNI, que t’ajuden molt a l’hora de trobar feina. Tot i aquestes mesures, és veritat que si l’entorn de les persones trans segueix essent trànsfob, no canvia massa res. És necessari posar també el focus sobre aquests problemes socials, no només en els que fan referència a la burocràcia o les mesures legals.
En les teves piulades, sovint assenyales també la transfòbia arrelada a determinats feminismes. De quina manera s’exerceix?
La teoria que tinc sobre aquest tema és que el feminisme en els últims anys ha madurat i inclou les dones trans en les seves reivindicacions. Però en el feminisme sempre hi ha hagut un sector minoritari que, encara avui, defensa que les dones trans no són dones perquè no tenen vagina. En els darrers anys percebo que aquest feminisme minoritari està atacant amb més força, potser perquè veu amenaçades les seves tesis. Recordo un article vomitiu de Lídia Falcón, en el qual comparava a les dones trans amb un pederasta.
No és quelcom que només succeeix a Espanya, també en l’àmbit global. Fa unes setmanes, al Regne Unit, una famosa feminista TERF (TransExclusionary Radical Feminists) es mostrava orgullosa d’haver despullat una adolescent en un bany públic per saber si era trans. Crec que aquesta nova agressivitat de les TERF es desencadena perquè veuen que el seu discurs de l’odi ja no té acceptació en l’empara del feminisme.
Tot i aquest feminisme minoritari que exerceix de forma nítida violència cap a les dones trans, penses que cal treballar la transfòbia també en els feminismes més hegemònics?
Cal seguir combatent la transfòbia en el feminisme, però no penso que sigui el mateix, per exemple, la referència constant a la genitalitat que fan alguns feminismes, que despullar a una adolescent per agredir-la. Cal educar en la mirada: d’acord, tens vagina, però no totes les dones la tenen. És normal que quan t’inicies en el feminisme pensis que és així, però hem de començar a canviar aquesta concepció. De la mateixa manera que cal educar en el feminisme antiracista.
Alguns col·lectius de dones trans o racialitzades denuncien sovint un concepte de sororitat mal entès, en el qual es parteix de la unió de dones en igualtat de condicions sense reconèixer que vivim diverses i múltiples opressions. Quina tasca han de fer els feminismes per ser un espai realment inclusiu?
Hi ha factors que influeixen de diferents maneres a les dones. Per exemple, a les dones trans les peguen per ser trans però també per ser racialitzades. Ana Botín no pateix la mateixa opressió que una dona obrera, està clar. Sí que crec que hem d’unir-nos per acabar amb el patriarcat, però des de la meva perspectiva, el feminisme inclou i ha d’incloure a totes les dones tenint en compte les diferències de poder que existeixen entre nosaltres.