Narcís Díaz (1986) és un artista figuerenc. Ha exposat a la galeria Cyangallery de Barcelona amb “Artificiala”, a la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona dins el cicle “Projeccions” o al Museu de l’Empordà amb “Són Europa”. En aquests moments es troba a Montrouge (França) realitzant una residència per a artistes en el marc de la Jeune Création Europeene (JCE). La nit de divendres va ser testimoni directe dels atemptats que van tenir lloc al centre de París. Parlem amb ell sobre com va viure aquells moments però també sobre el projecte artístic el qual està treballant: una anàlisi sobre la construcció dels discursos del mal absolut aplicada a la figura del terrorista.
La nit de divendres et trobaves prop dels fets ocorreguts la sala Bataclan. Explica’ns com ho vas viure.
A les onze de la nit era a la Gare de Lyon. Havia anat a buscar a la meva xicota, la Marta, que venia de Figueres per passar uns dies. Quan ella arribava, la megafonia de l’estació recomanava no anar al districte 11 i tancar-se ràpid a casa, però no vam acabar d’entendre què passava i vam anar a passejar pels voltants de l’estació. Quan vam arribar a la Place de la Bastille vam començar a percebre la magnitud dels fets. La plaça era plena de militars i policies ben armats, el so de les sirenes dels serveis d’emergència era constant, sense interrupció.
Vam seguir pujant pel Boulevard Richard Lenoir. Cada cop hi havia menys gent al carrer i la que hi havia estava molt exaltada. Els bars anaven tancant, la gent pel carrer ens alertava perquè ens amaguéssim, que fugíssim d’allà. En un moment ens vam trobar un cordó de seguretat creat espontàniament per gent del barri. Desviaven els cotxes i obrien els portals perquè la gent s’hi refugiés en cas de necessitat. De cop vam començar a sentir trets i tots vam córrer cap a un altre lloc, sense saber on anar. Estàvem molt a prop de la sala Bataclan. En aquell moment vam passar por. No sabíem encara què estava passant però veiem que en qualsevol moment podíem trobar-nos-hi enmig, sense una direcció segura on anar. Ens vam refugiar en un portal amb unes quinze persones més. Vam esperar una hora fins que la situació semblava més tranquil·la i vam aprofitar per allunyar-nos fins a trobar un bar amb la televisió posada. Allà vam veure la tragèdia que hi havia hagut. Els metros estaven tancats i vam haver d’agafar un taxi per tornar a casa.
No sabíem encara què estava passant però veiem que en qualsevol moment podíem trobar-nos-hi enmig, sense una direcció segura on anar
L’endemà dels successos les autoritats van recomanar tancar molts locals i serveis. T’ha afectat en alguna cosa?
Sí, dissabte havíem d’anar al teatre a veure una obra d’Angélica Liddell (una altra figuerenca per cert) i l’han cancel·lat. Han tancat també l’estació de tren i avui la Marta hauria de tornar a Girona. Encara no sabem si podrà fer-ho. De moment, durant tres dies, han decretat l’estat d’excepció. Impressiona veure, també, com la gent es bolca en ajudar als altres en situacions de crisi: si el divendres els veïns feien un cordó de seguretat de forma espontània, l’endemà tothom era donant sang.
Actualment et trobes a Montrouge realitzant un projecte artístic que, precisament, té molt a veure amb el que ha succeït aquest cap de setmana…
Sí. Estaré a Montrouge, una localitat de l’extraradi de París, durant els pròxims dos mesos. Justament estem treballant amb més companys al voltant dels discursos constructors del mal, especialment al voltant de la figura del terrorista. Vam començar a estudiar el tema arran de les reaccions que van generar els atemptats a Charlie Hebdo i l’ús dels morts per justificar una maquinària ideològica, policial, legislativa i judicial que és profundament islamòfoba, racista i reaccionaria.
De quina manera us aproximeu a aquest concepte de mal?
El nostre objectiu és alertar dels perills que suposa crear conceptes de mal absolut -com ara el concepte de terrorisme-, i de com aquestes categories degraden la humanitat de tots aquells a qui van adreçades, situant-los en una dimensió parahumana. Dit d’una altra manera, gran part de l’opinió pública contrària a la pena de mort podria veure amb bons ulls la implementació d’aquesta en el cas de terroristes gihadistes o, simplement, acceptarien que la policia abati terroristes a trets sempre que ho consideri convenient.
Però el perill d’aquests conceptes no es limita a l’exempció de la humanitat del mateix terrorista ja que, a més, tenen la capacitat d’enllaçar i transmetre les connotacions de malignitat a altres grups més amplis de la població. A partir dels discursos dels mass media hem vist com el terrorisme s’enllaça fàcilment amb els immigrants, els musulmans o els joves de classe baixa. A Espanya també veiem com es relaciona amb l’independentisme, l’anarquisme, la desobediència civil…
Fets com els d’aquest cap de setmana incideixen fortament en les futures agendes polítiques. Com veus que pot evolucionar la situació arran dels fets ocorreguts divendres?
No disposo d’eines suficients per valorar quin és el perill real del terrorisme a Europa. Les estadístiques diuen que, fins ara, no és ni de bon tros una de les principals causes de mort violenta. La violència masclista, per exemple, s’endú més víctimes (tant pel que fa a agressions com a assassinats) que el terrorisme. A Espanya, en els últims quinze anys, el terrorisme gihadista ha causat 200 morts. La violència masclista ha causat 800 assassinats en aquest mateix període. Per no parlar dels assassinats deguts a les polítiques frontereres d’Europa; més de 2000 només aquest any. No és qüestió de fer un rànquing jerarquitzant les morts, però sí que és necessària la ponderació estadística a l’hora de construir les agendes polítiques.
En el fons, sembla que el debat es troba en els mecanismes que poden posar en marxa els estats per garantir la nostra seguretat…
Certament. Una de les funcions que li podem reconèixer i exigir a l’Estat és la de protegir la vida de les persones que es troben dins les seves fronteres. Ara bé, el debat polític gira al voltant de com es protegeix la vida, i en quina mesura aquesta protecció afecta al bé comú i garanteix les nostres llibertats. Com deia Benjamin Franklin, “aquells que sacrifiquen la llibertat per aconseguir seguretat no mereixen ni una cosa ni l’altra”.
Podríem establir dos corrents oposats en la manera de concebre aquesta protecció de la vida. Per una banda, trobem polítiques que aposten per garantir la seguretat a través de la reducció de les llibertats i per un increment de l’acció policial i militar. O sigui, per un augment de la violència. Un altre tipus d’actuació pot ser la reducció de la violència i l’augment de les llibertats, sense oblidar que quan parlem de violència també parlem de violència econòmica o simbòlica. Em temo que els nostres estats aposten per la primera opció.
No podem permetre que les morts de París siguin instrumentalitzades per a justificar la militarització d’Europa. L’homenatge més gran que podem fer a les víctimes és no permetre que serveixin per generar més por i violència arreu.
Creus que aquesta experiència afectarà el projecte que dueu a terme?
Crec que haver estat tan a prop dels fets, haver experimentat i compartit la por amb els companys amb qui ens trobàvem al carrer en aquell moment, fa que pugui comprendre millor aquesta necessitat de voler sentir-se segur. De voler que això no et torni a passar, ni a tu ni als teus. És important, però, fer veure a la gent que omplir les presons franceses o espanyoles de nois, només pel fet de posseir unes idees radicals, no farà que estiguem més segurs. En definitiva: les idees soles no maten. El més efectiu seria conèixer amb una transparència total la circulació de les armes fabricades a França.