Un espai municipal que acaba destinat al turisme és un espai ciutadà perdut. Ho acabem de veure amb l’obertura de la nova oficina de turisme a l’edifici de l’antic escorxador. Per més sorna, ho hem contemplat amb la típica fotografia acrítica i autocomplaent de les inauguracions institucionals, on la majoria dels regidors de govern i de l’oposició alçaven una copa de vi empordanès celebrant aquest nou equipament. Una fotografia que posa punt final a les reivindicacions que, des de fa quaranta anys, han lluitat perquè aquest espai es convertís en un centre cultural municipal, evitant que s’enderroqués amb finalitats especulatives i se’n preservés el valor patrimonial. Dissabte passat, tota la classe política celebrava que un espai tan reivindicat com l’edifici de l’antic escorxador passa a girar l’esquena a les figuerenques i es converteix en un aparador on fer difusió, a partir de fotografies amables i descripcions breus, de les excel·lències de Figueres i l’Empordà impreses en tríptics i fulletons. L’antic escorxador passarà a formar part del món paral·lel, aliè i il·lusori d’un turisme on la comunitat té poc control i decisió sobre la seva gestió.
Regidors del govern i de l’oposició a la inauguració de la nova oficina de Turisme. Ajuntament de Figueres
A Figueres tenim un potencial turístic inherent a causa del milió de visitants anuals del Teatre-Museu Dalí, a causa de ser la primera urbs post fronterera amb la veïna França i de ser l’enllaç necessari per arribar als pobles de la Costa Brava nord. Són unes xifres notables si tenim en compte que, bàsicament, som un destí de pas, de curta estada o d’aturada d’autocar. Aquesta inèrcia que atrau els turistes a la nostra ciutat sense cap tipus d’esforç ens ha acostumat a servir de pressa i malament, a improvisar, a oferir merda i a cobrar-la en or. I no em refereixo només als empresaris turístics, sinó també a tota l’estructura institucional que hi ha al darrere de la gestió i la promoció del turisme.
Com deia, amb la creació de la nova oficina de turisme, les veïnes hem perdut un espai municipal. L’hem perdut doblement, ja que passarà a formar part d’un món alienat on no arriba la mirada fiscalitzant, crítica i reflexiva de la ciutadania. Per això m’agradaria proposar un exercici. Juguem, per un moment, a un intercanvi de rols i imaginem que som un turista que arriba a Figueres. Entrem a l’oficina de turisme i demanem un plànol de la ciutat. Ens oferiran aquest plànol, que és el que es distribueix des de 2014, i observarem la fissura existent entre realitat i projecció turística, o com la política s’introdueix en la imatge i el relat de la ciutat que es vol donar als visitants:
En vermell les zones per a vianants
El plànol de Figueres que s’ofereix als turistes té marcades amb color vermell les àrees per als vianants de la ciutat. Donant-li una ullada, podem veure ràpidament com hi ha una enorme aleatorietat a l’hora de senyalitzar-les. El cas més flagrant és el de la senyalització dels vorals de la Rambla com a àrea pacificada, tractant-se precisament, d’una de les àrees més congestionades pel que fa al trànsit rodat. També s’hi marca com a zona per als vianants el carrer Muralla, quan majoritàriament no ho és. Els creadors del plànol s’han oblidat, però, de senyalitzar aquelles zones que, efectivament, sí que són per als vianants, com el carrer Cap de Creus, part del carrer Santa Llúcia, el carrer Santa Margarida o part del carrer Sant Josep. Sí, ens referim majoritàriament a carrers on la pressió privada ha aconseguit aturar el trànsit mentre que a la resta només li queda l’espera de la creació d’un nou POUM –sí, aquell que havia de ser participatiu i que resta aturat– que projecti d’una vegada una circumval·lació de veritat i permeti crear un gran centre per als vianants i lliure de trànsit.
Una altra cosa que observem sobre el plànol són aquells indrets on la ficció i la imaginació política han anat per endavant a la realitat. En concret es tracta de la perllongació inexistent del carrer Cap de Creus fins a la placeta Anna Maria Dalí, un antic projecte per al qual no hi ha data d’inici però que sobre aquest plànol apareix realitzat. El mateix succeeix amb el passatge que preveu unir el carrer Sant Pau amb els jardins Josep Puig Pujades i, que, per més inri, s’ha marcat com a zona per als vianants.
Indicacions per anar a l’estació de l’AVE
Al plànol que s’oferia abans de 2014 hi apareixia tota la ciutat. En aquesta nova edició, però, no apareixen molts barris de la perifèria. Es podria argumentar que la majoria d’ells no s’ubiquen en la ruta d’interès turístic, però què ha passat amb la zona oest i l’estació de l’AVE? En un clar intent per condicionar el moviment del turista, s’indica, mitjançant dues (¡!) fletxes negres, que per dirigir-se a l’estació s’ha de fer pel carrer Empordà. Cap referència indica el camí més ràpid, recte i lògic que seria el recorregut pels carrers Pep Ventura, Passeig Nou i carrer Avinyonet. La decisió política és evident: el turista no ha de passar per davant del barri de Sant Joan. Tampoc ho fa l’autobús de l’AVE, que realitza una volta estranya en vorejar Vilafant.
Podem pensar que ens trobem davant de detalls sense importància, però que sumats ens donen un producte de molt baixa qualitat. I és en aquest sentit que suggeria que el turisme ens roba espais. Qui vetlla per la seva qualitat? Tenim un regidor de turisme, un patronat, una oficina de turisme amb la seva corresponent direcció i aviat també un consell local. Ningú ha vist que aquest plànol és un cúmul d’errors? La responsabilitat d’oferir una promoció turística de qualitat ha de ser cosa de tothom. Tractant-se d’un dels capitals més importants que té actualment la ciutat, és important que govern, oposició i ciutadania vetllin per fer-ne una gestió transparent, honesta i respectuosa amb la ciutat i els seus actors. Sap algú que, des de l’oficina de turisme, s’ha estat demanant que els empresaris hotelers paguin per poder donar aquest plànol de la Figueres imaginària als seus clients? I que després de queixar-se només han obtingut com a resposta que facin ells mateixos una comanda a la impremta? Es tracta d’un abús cap a aquells que precisament cobren la taxa turística als seus clients, aquells que fan d’oficina de turisme de proximitat, els que permeten que les estades dels turistes siguin de més llarga durada. Un sense-sentit que demostra que la gestió no s’està fent correctament, que hi ha una manca de planificació i de principis. Els mateixos principis que falten quan, a l’estació de l’AVE, Visit Figueres hi penja una foto gegant on, per promocionar la ciutat, es mostra una panoràmica desenfocada de la ciutat en un dia boirós i gris –quan l’Empordà és la terra del cel blau, serè i immens– firmada per la flamant cap de comunicació de l’Ajuntament.
El mapa no és el territori, de la mateixa manera que la paraula no és l’objecte que representa. El relat de ciutat que s’articula en el material destinat al turisme no respon al de la comunitat que hi viu. És necessària una planificació turística honesta i responsable, de la qual la ciutadania en sigui partícip i les dinàmiques socials i econòmiques de la comunitat hi siguin reconegudes. Però més enllà de les contradiccions de la representació, del repte que suposa una política turística respectuosa amb l’organisme viu que és la ciutat, podríem començar per oferir un plànol digne.