Com si es tractés, una altra vegada, d’aquella broma de l’any maleït tan repetida els últims mesos, la darrera setmana del 2016 ens va deixar, també, una pèrdua irreparable a Figueres. Em refereixo al tancament definitiu del Cafè Royal. Mentre la ciutat estava absorta amb els darrers preparatius del Nadal i la vaga d’escombraries estava present a cada conversa, els vidres exteriors del Royal es forraven discretament amb paper d’embalatge i els seus panys quedaven tancats per sempre. Al seu interior hi farà l’últim repòs un mobiliari que s’havia conservat des de 1927 –el cafè havia obert deu anys abans- i que el convertia en un dels establiments més antics i amb més encant de la Rambla de Figueres, la ciutat on “la temptació enyoradissa és poc freqüent, ja que fins i tot allò més històric és nou”, que deia Jaume Guillamet. I és que el paper d’embalatge que avui recobreix els vidres del Royal resta a l’espera que els seus propietaris, la immobiliària dels poderosos germans Miquel, l’obrin com si fos el seu particular regal de Nadal.

El que vindrà després és la història de sempre: cascs, picotes, sorolls de maquinària i un contracte de lloguer estratosfèric amb una gran marca de roba que, fins i tot, sufragarà els costos de les reformes i l’adequació del local. És la llei de mercat que està transformant el nostre centre històric. Figueres haurà sofert, un cop més, la destrucció del seu patrimoni sense oferir resistència. Una moció d’ICV d’anys enrere tan sols va poder pactar salvar-ne els mobles, i ara serà responsabilitat de l’administració local vetllar pel seu compliment. Una tasca que ja s’ha demostrat difícil quan es té al davant una oligarquia local que, avui en dia, és propietària d’alguns dels edificis més emblemàtics del centre històric, deixant-los en estat d’abandó a l’espera de l’oportunitat de negoci. El mateix edifici del Royal, a la Rambla, l’antic Centre Cultural Cervantes, al carrer Caamaño -on fins i tot s’hi ha instal·lat l’oficina de la immobiliària Nova Cadieisa-, o la Sala Edison, al carrer Sant Pau -propietat de l’empresari Antoni Escudero-, en són bons exemples. Tots ells són immobles que, a més del seu valor arquitectònic, posseeixen un gran potencial com a espais socials en una ciutat profundament mercantilitzada.

Aquesta és, precisament, la funció que feia el Royal. Com a espai de socialització, l’establiment conservava encara algunes de les característiques dels vells cafès. Resistint els embats del temps, els jocs de taula tenien un protagonisme especial a les seves taules, essent-ne el rei els escacs. No n’era per menys tenint en compte que allà s’hi va fundar el primer club de la ciutat, el Club Escacs Royal, l’any 1932. A les taules de l’entrada, un bon grup d’homes magrebins jugava tarda rere tarda al dominó. L’altra clientela fidel estava formada per tot tipus de persones: bohemis, nostàlgics, artistes, punks, heavys, turistes i figuerencs emigrats que hi trobaven, entre les seves parets, aquell record de la Figueres que algun dia havien deixat i que cada cop els costava més reconèixer. Aquesta amalgama difícilment classificable convertia l’establiment en un dels més peculiars de la ciutat. Amb la reobertura de la sala de jocs a principis del 2016 –clausurada des de 1997 per diverses negligències del propietari de l’immoble- el Royal havia agafat una nova embranzida. El local doblava el seu espai i el seu llogater el posava a disposició d’entitats i grups de joves perquè en poguessin fer ús. Se suplia així una de les mancances més grans de la ciutat: la necessitat d’espais polivalents.

La sala de jocs, rebatejada com a “Teatre per Bojos” o “Sala Oncle Màrius”, va esdevenir un dels indrets més efervescents de Figueres durant el darrer 2016. L’artista Fat Gringo en va redecorar les parets i s’hi van programar concerts setmanalment -si no amb més freqüència- amb grups locals com Lotrec, The Calabass, o Ilych, sessions de Sisí Sound System i una infinitud de jam sessions. Darrerament s’hi havien vist presentacions de llibres i, fins i tot, diversos partits hi van celebrar les seves assemblees, com ara la JERC o la CUP, i també col·lectius com Salvem la Sala Edison o l’Assemblea Llibertària de l’Empordà, constituïda en aquella mateixa sala. El Royal ha estat l’experiència més propera a tenir un ateneu, almenys pel que fa a l’última dècada, que hi ha hagut a Figueres.

La sala “Teatre per Bojos” en el moment de ser reoberta

El Royal va tancar les portes en un dels moments més dolços. I, a més, ho va fer a tan sols una setmana d’iniciar-se el canvi d’any, aquell en què es compliria el centenari de la seva inauguració. El Cafè Royal va obrir per darrera vegada el 22 de desembre, advertint únicament als seus clients habituals que, durant aquella jornada, podrien acostar-se a jugar la darrera partida d’escacs a les seves taules o a prendre l’última cervesa de llauna a la barra. Era ben visible que l’establiment feia anys que moria lentament. I no només ho era per la llarga lluita contra la pressió dels propietaris –el llogater va assegurar a La Fissura que hi havia hagut quinze o setze litigis en els darrers vint anys- sinó també per un cert cansament que el local arrossegava. La falta d’higiene i la carestia de productes demostraven que el problema venia de més lluny. Segons diuen algunes veus, les raons personals han influït al tancament definitiu.

Finalment, el Royal ha tancat a les acaballes del 2016 a pesar que, per la via judicial, s’havia aconseguit que el contracte de lloguer no s’extingís fins a l’1 de gener de 2020. Ha tancat en família després de 99 anys. S’ha immolat silenciosament abans que la història li donés el reconeixement del centenari, sense l’oportunitat d’aixecar la veu com a protesta, demostrant que, a vegades, hi ha finals d’històries que no hi entenen d’èpica.