El dia quinze de febrer a quarts de nou del vespre va tenir lloc la presentació del projecte del museu del circ. Una presentació esperada, sobretot pels seus organitzadors. Tal com van insistir en diverses ocasions, era un acte profundament estudiat i preparat. Cal dir que així va ser: una acurada posada en escena en què el més mínim error posava nerviosos als conferenciants. S’ha de dir que el senyor Matabosch és un bon mestre de cerimònies, un cap de pista entrenat a qui parlar en públic no suposa cap problema.

En la forma no hi ha pràcticament res a dir. En el fons, cal fer forces més esmenes. Primer de tot cal una puntualització respecte de la premissa de la pèrdua de l’oportunitat d’unes inversions públiques i privades d’un total de 4,5 milions d’euros per rehabilitat un espai propietat de la ciutat. Aquesta afirmació se sustenta sobre les hipòtesis que la reforma que es portarà a terme ha de ser l’única possible i que aquesta pot revertir-se sense problema en cas de fracàs del projecte. Crec que cal assenyalar que les inversions pressupostades són exclusivament degudes a un projecte i que, per tant, el que s’aprova o desestima és aquest. La valoració d’una oportunitat sempre va lligada a la mesura del seu risc.

Després d’aquesta puntualització, valoro també l’esforç que s’ha fet dins el discurs del projecte per sumar sensibilitats i demandes com la inclusió de la possibilitat de celebrar esdeveniments de cultura popular en el recinte, de dinamitzar el barri, o d’obrir les instal·lacions de l’equipament als centres educatius. Aquestes bones intencions són força difícils de portar a terme, ja que la despesa corrent de tenir un espai obert per altres usos és important, com ja podem comprovar en altres equipaments culturals de la ciutat.

Sobre el suport públic del projecte, que els promotors acostumen a exhibir, hi ha alguns comentaris a fer. Malgrat que aquest suport va anar pujant fins a la més alta autoritat del país, els representats han estat tots d’un mateix color polític. Un canvi de tornes en les majories podria fer trontollar el consens. Falta determinar, a més, quina serà la participació estatal (que no sé si estem en els millors temps per aconseguir-la). Un darrer apunt sobre el finançament és l’absència de cap compromís privat en el total pressupostat. Es parla d’un milió d’euros de fons privats que segurament donarien molta confiança al ciutadà si aquestes tinguessin noms i cognoms.

Finalitzant amb la impressió que em va fer l’exposició del senyor Matabosch, hi ha dues preguntes que considero claus a les quals no vaig trobar resposta. Primer, i fent una mica de retorn a les bases, la conferència va començar amb una definició de museu. Cal recordar que l’interès que suscita un museu sol anar lligat al grau d’atracció de la seva col·lecció. En un moment de l’exposició, se’ns va donar la xifra d’un milió d’euros com a valor estimat de les col·leccions. El ciutadà potser estaria més tranquil si la valoració i el seu poder d’atracció es fes a través de fonts independents i expertes. En definitiva, la pregunta és: quant val i a qui interessa les col·leccions exposades fins al punt de pagar una entrada per a visitar-les?

Seguidament, una segona pregunta. Se’ns va reiterar que sis anys després de la seva inauguració el museu seria autosuficient. Del meu caràcter escèptic sorgeix un dubte: I si això no passa? La pregunta és doble: qui pagarà les despeses corrents de l’equipament si aquest és deficitari? I, una pregunta derivada: es qüestionarà el model de l’equipament si aquesta aposta a sis anys vista no surt bé?

Podrien sorgir moltes altres qüestions, però crec que aquestes expliquen més o menys la intervenció del senyor Matabosch. Pel que fa a la curta intervenció de la senyora alcaldessa, tinc també una puntualització i una pregunta a fer. La puntualització és que la gràfica comparativa que ens va mostrar, amb les xifres en inversions en equipaments culturals presents i futurs de la ciutat, hi havia l’error de barrejar-hi conceptes de diferent natura. No es pot comparar inversions totals de diferents administracions amb la futura inversió, només de l’ajuntament, al projecte del museu del circ. Si diem que als Caputxins si han destinat poc més de 4 milions en total, aquests s’han de comparar amb els 6 pressupostats pel museu del circ; si, al contrari, es vol posar només el milió i mig dedicat per part de l’ajuntament al museu del circ, s’ha de posar a la gràfica que de les arques de l’ajuntament n’ha sortit mig milió pels Caputxins. Les gràfiques són molt fàcils d’entendre visualment però han de tenir valors correctes, si no ens estem fent trampes al solitari.

I la petició per a l’alcaldessa és que expliqui obertament el possible problema urbanístic que va anomenar a la presentació, no sé si a causa d’un lapsus o un atac de consciència. Suposo que el ciutadà vol saber si totes les condicions necessàries per construir l’equipament són fermes, si tots els permisos per la reforma són viables o altres problemes existents que no puc imaginar. Per poder jutjar cal saber riscos i potencials del projecte i s’espera dels nostres representats públics la major transparència en els afers que afectin els diners del contribuent.

Estem al davant d’un cas paradigmàtic dels manuals de màrqueting: afegir la urgència en la compra d’un producte pel perill que un altre ens el tregui de les mans. Alguns dels nostres representants polítics van insistir en aquest camí, que va ser respost per Matabosch amb una oda de país. La meva modesta opinió és que els trens es poden agafar o no, però de vegades quedar-se a l’andana no suposa un perjudici si el destí del viatge no el tenim clar i encara ens queden molts llocs per visitar abans d’arribar a El Dorado.

 

Carles Font és president del Cineclub Diòptria, entitat signant del manifest per un debat al voltant del Museu del Circ.