Zouhair Rotbi (1975, Nador, El Rif) viu a Figueres des de fa setze anys. Treballa com a agent d’acollida a l’Ajuntament de Figueres. Ha participat en l’Associació Cultural pels Drets del Poble Amazic i actualment és membre del Comitè Gironí de Suport al Moviment Popular Rifeny. 

 

Abans de parlar de les mobilitzacions actuals posem una mica en context el Rif, les seves especificitats històriques i socioeconòmiques…

El Rif és una zona geogràfica amb condicions de vida molt dures. Ha estat sempre un territori que ha emès molta migració, un fenomen que no és nou ni tampoc de les últimes dècades. Aquesta situació de pobresa ve donada per diferents episodis i té un dels seus orígens a l’època de colonialisme espanyol, amb una explotació dels recursos naturals devastadora, que continua quan les autoritats espanyoles entreguen el Rif al Marroc. Aquest moment ja podria interpretar-se com una primera llavor de les reivindicacions democràtiques actuals: aquesta regió s’integra directament al Marroc, que llavors era colònia francesa, sense consultar-ho al poble.

Amb la independència del Marroc, les relacions amb l’excolònia no es tallen del tot: França hi havia deixat unes institucions i unes infraestructures de poder que es van mantenir, certes famílies i elits seguien en els mateixos llocs de poder, controlant l’Estat i l’economia, duent a terme unes polítiques que impedien el desenvolupament de la zona.

 

De quina manera influeixen aquestes elits en el desenvolupament econòmic del Rif?

El Rif ha estat històricament una zona dedicada a la pesca, una activitat monopolitzada per aquesta vella oligarquia i pel mateix ministre de Pesca. El mateix passa amb l’haixix, que és produït principalment a la Vall del Rif. Aquest està en mans de grans propietaris i de l’Estat, que és el que autoritza la sortida d’embarcacions que surten a vendre a Europa. Són activitats que condemnen el territori a un únic model productiu, que té com a objectiu abastir els països del Nord, impedint el desenvolupament i la vida digna dels habitants de la regió.

 

Les mobilitzacions enfront d’aquest tipus de polítiques sobre el Rif vénen de lluny…

Sí. El 1958, just dos anys després de l’annexió del Rif al Marroc, la gent surt al carrer i es manifesta amb demandes socials, laborals, sanitàries, educatives… L’Estat marroquí entén aquestes reivindicacions com a reclamacions polítiques d’autodeterminació, cosa que no és així. Aquí comença una gran repressió per part de l’estat marroquí: es cremen pobles sencers, hi ha grans matances de població, amb violacions dels drets humans molt greus. Uns fets pels quals el Marroc encara no ha demanat perdó. La gent gran del Rif encara té molt viu el record d’aquests successos… El 1984 torna a haver-hi una gran mobilització del poble rifeny per millorar les condicions socials i econòmiques de la zona. És fortament reprimida, amb assassinats massius de manifestants, especialment a la ciutat de Nador.

La següent gran mobilització ja se situa l’any 2011, amb el que s’ha anomenat la primavera àrab. M’agradaria aclarir, en aquest punt, que els amazics no reconeixem aquest concepte. No és una primavera àrab, és una primavera democràtica. No només surten al carrer els àrabs, també els amazics al Rif, els coptes a Egipte, els kurds a Síria… Aquestes concentracions a favor de demandes socials també són durament deprimides, deixant un balanç de cinc joves morts en una oficina bancària en circumstàncies dubtoses. Es creu que la policia marroquina els van torturar a la comissaria i en va cremar els cossos a l’oficina.

 

I com arriba aquesta darrera onada de mobilitzacions?

El fet que desencadena les protestes és l’assassinat del pescador Mouhcine Fikri, a Al Hoceima, el 28 d’octubre del 2016. Aquest venedor de peix va ser assassinat en ser triturat en un camió d’escombraries. Aquell mateix dia, Nasser Zafzafi (que després esdevindrà portaveu del Moviment) surt indignat al carrer i la gent comença a sumar-s’hi. La primera exigència va ser reclamar un aclariment dels fets, però després dels mals antecedents, els rifenys ja no confien en l’Estat. Aquesta mobilització comença a sortir diàriament als carrers i deriva en el Moviment Popular Rifeny, que va més enllà de demanar un aclariment de l’assassinat: el que es reclamen són demandes socials.

 

Quines són aquestes demandes?

Es tracta de demandes socials bàsiques. Una de les més concretes és la construcció d’un hospital oncològic. S’ha de tenir en compte que un 80% dels casos de càncer de tot el Marroc es troben al Rif, especialment a Nador i a Al Hoceima. Científicament s’ha demostrat que això té el seu origen als bombardeigs amb gasos químics que van fer els espanyols contra la població civil durant la Guerra del Rif. Les famílies són pobres, ja que l’economia es està en mans d’uns pocs, i no poden pagar els desplaçaments als centres on fan tractaments especialitzats. També es demana la construcció d’una universitat a Al Hoceima. Actualment a Nador n’hi ha una, però es tracta d’una sucursal. Les famílies sense recursos no poden fer front a la despesa que suposa anar a una universitat a fora. La reivindicació de feina també és important, s’ha de tenir en compte que al Rif, un 40% dels joves estan a l’atur. Una de les altres demandes que va sorgir és que s’anul·li el decret pel qual Al Hoceima és una zona militaritzada, ja que per desplaçar-te d’un lloc a altre de la ciutat has de passar controls.

Totes les demandes s’han votat i aprovat per les masses populars. S’ha fet un procés de debat on cada ciutat ha fet les seves reclamacions, s’han esmenat i finalment s’ha tancat el dossier de reclamacions. L’únic que es necessita és que l’aprovin definitivament. Aquí entren les forces de seguretat per evitar-ho, ocupant les places.

 

Com s’organitza aquest moviment?

El Moviment Popular Rifeny és un moviment jove, la majoria dels seus membres compten entre 18 i 30 anys. El perfil d’aquests joves és amb estudis universitaris, a l’atur, i que han estat en altres moviments socials. I també, per primera vegada, les dones hi són molt visibles. El moviment popular aglutina diferents espectres ideològics en confluència: des de l’esquerra radical o més conservadora, el moviment amaziguista, el moviment islamista, el moviment republicà o el moviment panarabista. No s’hi reconeix als partits polítics de l’Estat marroquí, ni tampoc a cap entitat o associació marroquina. És un moviment participatiu i, per tant, les decisions es prenen de forma assembleària i es transmeten en directe per les xarxes socials.

 

Les xarxes socials, doncs, tenen un paper molt important per a la crida a la mobilització i la difusió de la lluita…

Sí, primer Nasser Zafzafi comença a difondre missatges en directe i a tenir seguidors per tot arreu: Al Rif, al Marroc, a Europa… I tothom espera què dirà. Les mobilitzacions també es fan amb convocatòries a les xarxes socials, i tenien lloc gairebé sempre a la plaça dels Màrtirs (rebatejada plaça Mohammed VI). La resposta de l’Estat és ocupar els llocs on se celebren les mobilitzacions. Ocupa la plaça i hi fa, per exemple, una fira de productes alternatius. Si es convoca en una altra plaça, fa el mateix. Ara s’ha passat a convocar amb un marge de 2 minuts, així s’emplena la ciutat i el Marroc ja no hi pot fer res.

Les accions de protesta són molt creatives: manifestacions amb espelmes, amb flors, es fa un mural, es convoquen protestes a les xarxes socials… Fins ara hi ha hagut més de 1000 manifestacions. És important destacar que es tracta d’un moviment pacífic. La mateixa gent mobilitzada fa una cadena de mans per protegir a les forces de seguretat, així com els béns privats. Qualsevol enfrontament és ràpidament dissolt, ja que l’estat marroquí busca la violència per justificar la seva intervenció. Tot i així, el Marroc hi infiltra als Baltagiya, que van a les manifestacions a generar conflictes. L’estat mobilitza als aparells religiosos en contra, que acusen al moviment de voler crear el caos i desestabilitzar el país; fa servir els mitjans de comunicació afins al poder; busca els antecedents dels activistes… Els serveis secrets del Marroc estan a tot arreu, treballant més que mai: a Europa i a Figueres també, amb la col·laboració dels serveis secrets d’Espanya.

 

A finals de maig, la policia marroquina detén a Nasser Zafzafi…

Si, arriba el dia que el Nasser va a la mesquita a resar. És un divendres, el dia més important de la setmana religiosament. En aquell moment, l’imam fa un discurs polític en contra del moviment popular. Els imams no poden fer discursos polítics. Zafzafi decideix marxar de la mesquita i tota la gent surt amb ell. És aquí on el Marroc troba l’excusa per detenir-lo, ja que interrompre un imam està castigat al codi penal marroquí i comporta penes de presó. A partir d’aquí l’estat canvia d’estratègia i comença a reprimir durament: en dos o tres dies practica 150 detencions. Porten als detinguts directament a Casablanca, a 600 km d’Al Hoceima, on se’ls acusa de desestabilitzar l’estat amb fons procedents de països enemics del Marroc. Detenen també a Silya, una jove de 23 anys, cara visible del moviment. Encara són a la presó.

 

Com afecta això al Moviment? Es tracta d’un moment d’inflexió?

El moviment no és únicament en Nasser Zafzafi, peró des d’aquell dia la gent comença a desbordar els carrers. S’inicia el Ramadà, que és el mes més delicat, i la gent surt igualment. El règim reprimeix i deté cada dia. Tot el mes de Ramadà ha estat fortament mobilitzat, fins que arriba el dia de la festa de Fi del Ramadà i el moviment crida al boicot: estem en un moment d’enfrontament amb l’estat i aquest any no celebrem, diuen. Es fa una marxa des de diferents pobles cap a la ciutat d’Al Hoceima per trencar l’assetjament militar i la policia en tanca tots els accessos. Llavors la gent baixa dels cotxes i puja per les muntanyes i arriba a la ciutat. Va ser un dia molt negre, amb moltes persones detingudes. Arran d’aquests fets hi ha una crida a fer boicot a les mesquites del règim. Al Marroc, la religió la controla l’estat i s’ha volgut utilitzar contra el moviment i per afavorir al règim.

 

Quin és el paper de les persones de la diàspora a l’interior del Moviment Popular Rifeny?

Les comunitats de la diàspora hi estan tenint un paper molt important. Des de la perspectiva del Marroc, Europa és un espai democràtic, un espai de drets humans i socials, de llibertat d’expressió… Insisteixo, des de la perspectiva del Marroc. En certa forma, l’estat marroquí té por que entre les comunitats de la diàspora aquest discurs agafi força i pugui influenciar a les institucions europees, posant en perill la posició privilegiada que té l’estat marroquí amb la Unió Europea.

Però el Marroc coneix molt bé les seves cartes per negociar amb Europa. El Marroc és la frontera sud d’Europa i, per tant, és qui li fa la feina bruta, sobretot en temes migratoris: detenint persones i vigilant fronteres. Davant d’una possible pressió europea, pot amenaçar d’obrir fronteres, i així creu que es troba en una posició de superioritat.

 

I com apareix el comitè gironí?

La situació no ens permet mantenir-nos neutrals o parats. El març d’aquest any iniciem el comitè i des de llavors hi estem treballant. Mai m’havia imaginat fer tantes coses en tan poc temps… Des de llavors hem fet més d’una vintena d’actes. Estem en contacte constant amb la gent del Moviment mitjançant les xarxes, així que ho sents tot molt present, molt a prop.

La comunitat rifenya de la diàspora mai ha estat tan unida. Està connectada. A Figueres, per exemple, hi ha un seguiment important. Fins ara la comunitat era molt dispersa, molt intervinguda i controlada religiosament. El règim sempre ha fet això: ja des de l’escola, els aparells de l’estat s’han fet servir en contra de la comunitat, de les tradicions i de la cultura. Amb aquesta xarxa de suport, ha aparegut una conscienciació col·lectiva i uns objectius compartits. Això canvia la mentalitat de la gent, no només del Rif, també del Marroc. Hi ha una conscienciació brutal i això no es pararà mai.

 

Com han estat els últims esdeveniments al voltant del Moviment Popular Rifeny?

Entre el 26 de maig i el 29 de juny s’han practicat unes 300 detencions. Sabem que els detinguts han sofert tortures, se’ls van detenir com si fossin terroristes.  El 17 de juliol els detinguts van començar una vaga de fam. S’han filtrat algunes gravacions fetes des de la presó en les quals s’acomiades de les seves famílies. Estem molt preocupats pel que pugui passar.