Joina Canyet (Sabadell, 1996) és una rapera empordanesa difícil d’emmotllar en un sol gènere musical. Formada en piano clàssic, combina influències provinents del clàssic, del rap, el funky, entre d’altres. Les seves lletres neixen dels processos personals i col·lectius que sovint escriu sobre paper en el trajecte bidireccional d’un tren Barcelona-Figueres. Sota el nom de Joina, va llançar la seva primera cançó a principis d’abril. El món és seu és tota una declaració d’intencions: a través d’una experiència d’assetjament al carrer, dibuixa el marc social i cultural que legitima tota expressió masclista, alhora que també cerca l’aliança de dones per compartir vivències i abordar-les. “Tenim força, coratge tot a punt per revertir, un món que és nostre, de totes, prou de patir”, sentencien els darrers versos del tema musical. Joina acaba d’iniciar una campanya de micromecenatge per a poder enregistrar, a finals del mes de juliol, el seu primer disc Companyes. Conversem amb ella sobre la seva proposta musical.
A Figueres et vam poder escoltar en directe a les darreres Festes Alternatives i Populars i la setmana passada a la Galeria Dolors Ventós, en el marc de la presentació del festival Muga Caula. Com es comença a materialitzar el procés que et portarà aviat a enregistrar el teu primer disc, Companyes?
Companyes és la culminació d’un procés vital i professional que va més enllà del disc. Des de petita he estat envoltada de música, estudio piano clàssic a Barcelona i no havia sortit massa d’aquest món. En els darrers anys, m’he vinculat als moviments polítics i feministes i em venia de gust expressar tot aquest procés mitjançant la música. Les dinàmiques de la música acadèmica són molt diferents de les de la militància i sentia que em faltava alguna cosa. El fet culminant d’aquest procés de reflexió va arribar l’estiu passat, quan vaig estar a París. Vivia al Saint Dennis, un barri amb un alt percentatge de diversitat cultural on es fa molt de hip hop. Tot i que sempre m’ha agradat el rap, vaig conèixer a diferents músics que m’hi van introduir més a fons.
Una nit, tornant a casa un home em va començar a seguir pel carrer. Va pujar al tren amb mi, em va començar a interpel·lar i em va seguir fins i casa. Em sentia molt vulnerable, potser més que altres cops. Suposo que em trobava en un context de major inseguretat perquè no coneixia a ningú a la ciutat. Ho vaig passar molt malament i vaig arribar a casa amb la necessitat de plasmar el que m’havia passat i el que havia sentit. Volia denunciar, d’alguna manera, aquest tipus de situacions que acabem normalitzant i que només apareixen al debat públic quan són agressions més visibles.
I a partir d’aquí, comences a compondre?
Començo a compondre i a compartir el que faig amb les meves amigues. Així que, en aquest sentit, ha estat un procés creatiu més participatiu del que acostuma a ser. Quan escrivia una cançó l’ensenyava a les meves companyes, en parlàvem, comentàvem les experiències personals en relació al contingut de la lletra i socialitzàvem malestars. D’aquestes trobades en sortien percepcions noves, matisos, que anàvem incorporant a la cançó. En un inici, tot això no tenia cap objectiu específic. Però després de rodar el videoclip de El món és seu, que vam fer de forma col·laborativa amb un grup de noies, i després de tenir uns quants temes composats, vaig pensar que seria bo fer un disc. Així que he sentit molt de suport i acompanyament al llarg del procés de creació. Companyes és un projecte ple de vivències personals i que porta el meu nom, però alhora sento que és un projecte de moltes. Sento que hi ha molt de mi en el disc, però alhora és una veu molt de totes.
Per a tu, doncs, el procés creatiu va íntimament lligat als processos vitals?
Totalment. El tema Companyes, que serà el single del disc n’és un clar exemple. El vaig escriure en un moment de canvi a la meva vida. Vivia amb la meva parella, que també era músic, i compartíem els projectes que anàvem creant. Em vaig adonar que el meu treball depenia, d’alguna manera, d’aquella relació personal i professional. Em sentia molt recolzada però també insegura més enllà d’aquell àmbit, així que quan vam posar fi a la relació, al principi, em vaig sentir molt més sola. Però després vaig viure l’acompanyament d’amigues i companyes, i de seguida també es van implicar en el meu projecte. Llavors va ser quan vaig adonar-me que podia tirar-ho endavant, establint aliances des d’un lloc que ja no era la dependència sinó des d’una relació entre iguals, des de la complicitat de fer coses plegades. És una mica d’això el que parla el tema Companyes.
Companyes és un projecte ple de vivències personals, però alhora és un projecte de moltes
Companyes, El món és seu. El teu primer disc restà exclusivament dedicat a les experiències personals de les dones?
Si bé és cert que aquesta consciència feminista que he anat adquirint és quelcom inherent a tot el disc, no és l’únic que intento explicar. El disc és una mirada meva, i per tant, impregnada de tots els meus aprenentatges, cap al que estic vivint en aquest moment. Una part important d’aquestes experiències és la lluita feminista. Però alhora hi ha altres temes que m’afecten. Hi ha un parell de temes que parlen de la meva visió sobre el món i la política, i és que hem viscut un darrer any políticament molt intens. També n’hi ha un d’amor, que també és part de la vida! També n’hi ha un altre que vol ser una reflexió sobre les diverses relacions afectives i els vincles que creem amb les persones. La cançó “Irina” està dedicada a la meva germana, i de forma inconscient parla de les experiències viscudes en la nostra criança a l’Empordà, a casa i en aquest entorn.
Entenent que els processos individuals i col·lectius són una peça fonamental per al teu projecte musical, com has viscut aquest darrer any, implicada en les lluites polítiques i el moviment feminista?
Aquest any ha estat un any dur. Crec que, com moltes persones, vaig començar molt connectada a les mobilitzacions, deixant cos i ànima en els esdeveniments polítics que hem viscut. M’he sentit permanentment al carrer. Cap al desembre, però, i arran sobretot de l’1 d’octubre, vaig començar a sentir molt de desgast. Sentia que havia estat molt cap en fora, i això no m’havia permès reflexionar conscientment sobre el que estava passant, sobre els dubtes i contradiccions que tenia. També m’ha passat amb el meu compromís amb la lluita feminista. La vaga general del 8 de març va ser enriquidora i un alè d’energia, però també t’adones que potser només és un miratge i que el treball quotidià i constant per revisar les nostres pràctiques des del feminisme no estan tan impregnades en la societat la resta de dies de l’any. I això et fa aturar per repensar-te, repensar la teva lluita i buscar un equilibri. Per tot això he necessitat parar i desvincular-me un temps de la militància. De fet, potser és més adient dir que he continuat la lluita però des d’un altre lloc, més reposat, que és el disc Companyes. Ja tornaran a venir moments d’estar més enfora.
Els discursos sobre el rap com un gènere masclista encara estan molt arrelats a la societat. És per a tu una decisió política fer rap?
Escollir el rap no va ser premeditat. Evidentment hi ha rap amb lletres detestables. Però no vaig escollir el rap per a expressar-me per desmitificar certa visió que es té del rap. Va ser quelcom més natural. En part va ser per l’experiència que vaig viure a Saint Dennis amb el hip hop, però també perquè sempre he escrit poesia. A més, sóc música, no cantant. Tot just ara m’he començat a introduir en el món del cant així que, ara per ara, amb el que millor em defenso és amb el piano i amb els versos. La decisió de fer rap ve més una adequació del que m’agrada fer, més que per una voluntat política clara.
Quina proposta musical, en el mar del rap, fas amb Companyes?
Per a mi és important que, a més de les lletres, hi hagi una proposta musical concreta. Sovint en el món del rap trobo a faltar una base musical treballada, una proposta que sigui interessant. Al disc Companyes hi han mesclats diferents estils, des de bases molt funky, fins a un rollo més jazzístic… i en part també sento que està impregnat dels meus coneixements de la música clàssica. Alguns dels meus referents Kenny Arkana, Paula Grande, Clara Peya, Snarky Puppy, Gata Cattana, D’Angelo i, evidentment, referents clars de música clàssica, que avui ens fan ser on sóm, com Bach o Schubert.
he continuat la lluita però des d’un altre lloc, més reposat, que és el disc Companyes. Ja tornaran a venir moments d’estar més enfora.
Gravaràs el teu primer disc aquest estiu. Quines han estat les teves impressions amb la indústria discogràfica i musical?
M’he volgut mantenir al marge de la indústria musical com a tal. Per una banda, perquè no disposo dels mitjans per accedir-hi i, per l’altra, perquè el projecte s’ha anat materialitzant a través d’unes dinàmiques que disten molt de les pròpies de les mitjanes i grans discogràfiques. Està essent un procés de gent que s’hi ha implicat per voluntat, que creu que és un projecte col·lectiu més enllà del disc material. No s’està realitzant amb un estudi de públic potencial o amb objectius clars respecte al mercat musical. Tampoc em venia de gust que fos així, ja que, com t’he dit, el que hi ha al disc va més enllà de les cançons.
Com veus la manca de dones dalt dels escenaris?
És lamentable i urgeix que entomem una reflexió profunda. Jo d’experiència professional dalt dels escenaris no en tinc molta, perquè en el món de la música clàssica és difícil fer-se un lloc i el públic és molt reduït. Però dins aquest món i a l’acadèmia les desigualtats ja són ben visibles. Hi ha moltes noies estudiant música clàssica. Perquè després no hi són als escenaris o exercint de professores? Per a mi, és ben clar: perquè no hi ha uns precedents que ens facin creure que nosaltres podem estar allà dalt. Per posar-te un exemple que conec bé, a les classes d’improvisació a l’escola, les noies sempre ens sentim menys segures, triguem a començar. En canvi, els homes, generalment amb poca estona ja estan tocant. Ho he comentat sovint amb les meves companyes: és natural que ens sentim així en una aula on la majoria són homes, també el professor.
És per això que estic molt contenta d’haver format una banda per als concerts en la qual som totes dones. No ha estat fàcil trobar noies per muntar la banda, ja que, per una banda, n’hi ha menys, i per l’altra, sovint l’actitud és un mica més reservada i reflexiva a l’hora d’implicar-nos en un projecte. Estic contenta d’haver trobat un grup de noies amb qui em sento molt a gust. S’han creat unes formes de relacionar-se diferents, hi ha una escolta i un respecte molt gran. Estic sentint que anem totes a una, i suposo que això es deu al fet que el projecte ens toca molt a totes respecte a les nostres vivències quotidianes. Quan has viscut el que toques, ho expresses d’una altra manera.