El matí del 17 de març de 1981, una cinquantena de persones dormien a les barraques de ferralla que havien proliferat vora els primers habitatges sindicals del barri de Sant Joan. Encara no sabien que, a fora, els esperava un fort desplegament policial format per membres de la Guàrdia Civil, la Policia Nacional i la Policia Local. Estava a punt de començar l’Operació Neteja, una actuació policial coordinada per l’Ajuntament de Figueres i el Govern Civil destinada a destruir les barraques i a desallotjar-ne els seus ocupants. L’operació, que va provocar la dimissió del llavors tinent d’alcalde i regidor de Seguretat Ciutadana, Paco González, i l’obertura d’un expedient al caporal de la Policia Local, va esdevenir un dels capítols més foscos de la història del barri de Sant Joan i va generar un fort debat sobre la relació de la ciutat amb la comunitat gitana. Des d’una perspectiva actual, s’observa que, malgrat la repercussió mediàtica i les conseqüències polítiques que en van derivar, l’Operació Neteja no va ser un fet puntual: la comunitat gitana de Figueres ha estat, i segueix essent, un subjecte vulnerable enfront d’una administració que ha actuat sovint sota males pràctiques, emparada per un silenci generalitzat que segueix sostenint-se en discursos discriminatoris. Aprofitem el record d’aquell 17 de març de 1981 per fer un repàs als diferents episodis de desallotjaments massius que han tingut lloc a la ciutat.
UNA OPERACIÓ DE NETEJA “ESPECIAL”
Eren les set del matí d’un dia fred d’hivern i bufava la tramuntana. Tot just es complien deu anys de la inauguració dels primers habitatges sindicals per a la comunitat gitana -el conjunt de pisos Social II- quan, vora els habitatges protegits s’havia anat improvisant un campament de barraques on malvivien una cinquantena de persones, moltes d’elles provinents del barri del Garrigal, d’on havien estat desplaçades arran de les transformacions urbanístiques al voltant del recentment inaugurat Museu Dalí. Les condicions en què es trobaven eren tan precàries que el rector de la parròquia del Bon Pastor, el mossèn Jesús Franco, amb l’ajuda de Càritas, havia adquirit diversos vehicles i carrosseries de desballestament per poder donar aixopluc a les famílies que dormien a la intempèrie. Les associacions de veïns dels barris més pròxims havien elevat queixes a l’Ajuntament per la insalubritat de la zona, el fum de les fogueres que encenien i la gran quantitat de materials que s’hi apilonaven. La ferralla, els cartrons i els papers eren, però, l’únic mitjà de vida de què disposaven aquelles famílies dedicades bàsicament a l’ofici de parracaire. El primer consistori de la democràcia, amb l’alcalde Eduard Puig Vayreda (CiU) al capdavant, semblava disposat a posar fi a la situació i va començar a confeccionar un pla coordinat pel llavors tinent d’alcalde Paco González i que va comptar amb el beneplàcit del Govern Civil, que va proporcionar la col·laboració amb les diferents forces policials.
La gran majoria d’elles eren, si no nascudes a Figueres, degudament empadronades a la ciutat
Aquell 17 de març de 1981, totes les famílies es trobaven a l’interior dels vehicles dormint quan, sense previ avís, van ser despertades mitjançant uns altaveus que ordenaven el desallotjament de les barraques anunciant que es procediria a una “operació de neteja especial”. A fora els esperava la brigada municipal de neteja custodiada per membres de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil, a més de la plantilla de la Policia Municipal al complet. Un cap de la Policia Nacional i un de la Guàrdia Civil van vigilar l’operació per comprovar que no fessin falta més reforços. Les famílies, atemorides per la presència policial, van abandonar els vehicles pensant que es procediria a netejar el descampat, però aviat van poder observar com les grues començaven a destruir les seves barraques. En total, vuit rulots, onze furgonetes i tres turismes van ser destrossats durant l’operació, i els serveis de neteja es van endur vint-i-quatre camions d’escombraries i deixalles. Més tard, els bombers havien d’intervenir per controlar el foc que cremava unes barraques. L’operació, que va durar poc més de quatre hores, deixava un total de 52 persones desallotjades sense preveure’n cap tipus de reallotjament. La gran majoria d’elles eren, si no nascudes a Figueres, degudament empadronades a la ciutat.
FIGUERES 44 I LES CONSEQÜÈNCIES DE L’OPERACIÓ NETEJA
Les reaccions a l’Operació Neteja no es van fer esperar, i l’endemà dels fets, la comunitat gitana es va concentrar davant l’Ajuntament per protestar per l’actuació policial i reclamar un lloc on dormir, amenaçant d’ocupar el mateix edifici. Paral·lelament, el diputat Juan de Dios Ramírez Heredia (PSOE) anunciava una interpel·lació al Ministeri de l’Interior, i el diputat Lluis Medir (PSUC) presentava una querella criminal contra la Policia Local als jutjats de Figueres, custodiats per agents antiavalots. El 19 de març, la notícia apareixia a la premsa nacional, cosa que va forçar la convocatòria d’un ple extraordinari per analitzar els fets. Paco González, tinent d’alcalde i regidor de Seguretat Ciutadana, va renunciar al seu càrrec quedant com a regidor sense funcions i es va obrir un expedient al caporal de la Policia Local, Artur Leria, tot i que més tard seria resolt favorablement. De la comissió municipal sorgida per buscar una solució a les famílies desallotjades, en va sortir el compromís de la construcció d’un nou conjunt de 44 habitatges en uns terrenys annexos als blocs del Social II, promogut per l’Institut Català del Sòl.
El procés de construcció i adjudicació dels habitatges va ser extremadament lent. Les famílies afectades per l’Operació Neteja van haver d’esperar set mesos en ser allotjades dins els barracons d’una aula de formació professional fins que no van ser traslladades a unes noves barraques provisionals de 12 metres quadrats, que van ser cedides pel Ministeri de Treball. Eren unes barraques semblants a les que s’utilitzaven a l’obra per desar-hi les eines i no disposaven d’electricitat. S’hi estarien durant sis anys fins que, el 15 d’abril de 1987, l’Ajuntament els va fer entrega de les claus dels nous habitatges, anomenats Figueres 44. Tot va tenir lloc a les cinc del matí. El trasllat dels mobles i les pertinences de totes aquelles famílies es va fer sota la mirada de la plantilla municipal que, un cop buidats els barracons va procedir a retirar-los per a evitar noves ocupacions. No es va fer cap acte oficial i tot es va dur a terme amb la màxima discreció.
Avui l’aspecte del barri de Sant Joan és la d’un barri inacabat, amb zones enjardinades incompletes i solars buits convertits en abocadors, obres inconcluses, falta de manteniment dels espais urbans…
Llavors l’alcalde ja era Marià Lorca (CiU), que des del primer moment s’havia topat amb l’oposició frontal de les associacions de veïns dels barris adjacents que advertien que, amb la construcció de més blocs “s’estava creant un gueto”. Un any abans de començar les obres del Figueres 44, les associacions de veïns del barri del Culubret i del Juncària havien arribat a amenaçar l’Ajuntament amb deixar de pagar els impostos si les obres seguien. El fet és que, amb la inauguració del Figueres 44, el barri va començar a degradar-se ràpidament. Avui l’aspecte del barri de Sant Joan és la d’un barri inacabat, amb zones enjardinades incompletes i solars buits convertits en abocadors, obres inconcluses, falta de manteniment dels espais urbans… A més, el barri ostenta un alt percentatge de concentració de pobresa i exclusió social, d’abandonament escolar i d’atur.
En pocs anys, la posició de l’Ajuntament canviava de rumb amb l’arribada de Joan Armangué (PSC) a l’alcaldia, parlant obertament de dispersió de la comunitat gitana. El consistori, en diàleg amb els representants d’aquesta comunitat, va elaborar un pla de fases per fer efectiu un trasllat progressiu de famílies gitanes en diversos punts de la ciutat i que comptava amb el beneplàcit de la majoria dels actors implicats. Aquesta operació va venir incentivada per l’anunci de la construcció de l’estació del TAV a les proximitats del barri i les possibilitats que aquesta obria a una futura transformació urbana del sector oest de la ciutat.
Amb l’arribada de Santi Vila (CiU) a l’ajuntament l’any 2007, el pla de dispersió de famílies gitanes va quedar aturat. El llavors alcalde confiava que l’arribada del TAV i la construcció de tres grans àrees residencials al voltant de l’estació provoquessin una pressió urbanística que faria que les persones gitanes abandonessin el barri. La poca concreció de les polítiques respecte al barri de Sant Joan i l’ajornament dels projectes urbanístics amb l’arribada de la crisi van fer que, en pocs anys, la situació s’agreugés cada cop més. També, arran de la mort dels patriarques del barri, es va produir un buit de representativitat i el diàleg amb l’Ajuntament va quedar en punt mort, arribant a la sensació que el barri s’havia descontrolat. La dispersió, llavors, es va produir en un sentit invers al previst. Tot i ser un fenomen que venia d’anys enrere, els veïns dels barris propers -sobretot del Culubret i el Juncària-, van començar a vendre els immobles adduint la falta de convivència i la inseguretat. El valor dels pisos queia en picat, provocant l’arribada de noves famílies de pocs recursos, augmentant la cronificació de la pobresa al barri i provocant greus tensions entre els veïns.
OBJECTIU: ACABAR AMB EL BARRI
L’assassinat d’un membre d’una família gitana el dia de Tots Sants de 2013 i el posterior blindatge policial de tota la zona oest per la por d’una venjança van ser el detonant perquè l’Ajuntament, llavors ja sota l’alcaldia de Marta Felip (CiU) comencés una nova política de “tolerància zero”. Durant aquell mateix any es van succeir diverses actuacions policials per identificar comptadors de la llum punxats i es van fer diverses batudes policials contra el cultiu de marihuana al barri. Ara, un dels objectius amb els quals treballa el consistori -amb la col·laboració de l’Incasòl- és, precisament, l’enderroc del Figueres 44.
Ara, un dels objectius amb els quals treballa el consistori -amb la col·laboració de l’Incasòl- és, precisament, l’enderroc del Figueres 44
L’abril de 2013, mig centenar de Mossos d’Esquadra i una dotzena de membres de la Guàrdia Urbana protegien els operaris que procedien a l’enderroc d’un dels immobles del Figueres 44. Era una actuació anunciada anteriorment després de detectar-se frau en el lloguer de 22 de les cases adossades. L’objectiu anunciat per l’Ajuntament era l’enderroc de la totalitat del conjunt d’habitatges tant si aquestes complien amb el seu lloguer com si no. L’operació d’enderroc, si bé va ser més o menys simbòlica, resta ara aturada a l’espera d’una sentència judicial que l’avali. Això demostraria que aquesta primera operació d’enderroc no hauria disposat de les mateixes garanties que s’oferirà a la resta de veïns. L’operació tampoc obeeix a cap pla especial de reforma interior ni de reordenació urbanística concret que justifiqui el desallotjament de les 22 famílies que sí que paguen el lloguer. Es duu a terme sota el pretext de “dignificar” -en paraules de Marta Felip- el barri, és a dir, d’expulsar-ne la comunitat gitana sigui quina sigui la seva situació.
Actuació al bloc del carrer Ramon Mandri. Foto: Ajuntament de Figueres
El passat mes de novembre, una nova actuació conjunta entre l’Ajuntament, les forces de seguretat i les companyies subministradores d’energia, tallaven l’aigua i la llum al bloc ocupat del carrer Ramon Mandri. Aquesta pràctica –el tall de subministraments per forçar el desallotjament d’inquilins- és la que està duent a terme l’Ajuntament durant els darrers mesos i de la qual, fins i tot, s’ofereix a donar assessorament a altres corporacions municipals. Aquest procediment, del qual l’Ajuntament fa bandera d’haver-se posat en pràctica una setantena de vegades a finals d’any passat, no és una altra cosa que una argúcia administrativa per evitar els tràmits legals que suposa un desnonament i evitar cap tipus d’actuació preventiva de caràcter social sobre els afectats. De fet, a l’edifici del carrer Ramon Mandri hi vivien vint-i-quatre famílies, algunes d’elles amb menors, les quals, avui dia, encara es troben pendents de ser reallotjades.
FIGUERES I LA COMUNITAT GITANA: LES ALTRES OPERACIONS OBLIDADES
La comunitat gitana de Figueres és una de les més antigues del país. Tot i que se’n coneix la presència des del segle XIV, el seu assentament definitiu segurament va tenir lloc al segle XVIII, en posar-se fi a les polítiques de persecució de les persones gitanes al Principat. Tot i les polítiques d’assimilació cultural de l’absolutisme com ara la prohibició de la llengua caló, de les vestimentes tradicionals o el control de les activitats econòmiques, la comunitat gitana va seguir vivint de forma segregada. Del seu primer emplaçament al carrer dels Gitanos –avui carrer Tortellà- fins al barri de Sant Joan, aquests han estat successivament traslladats, sovint per la força, a designi d’una evolució urbana que els ha mantingut sempre destinats als límits urbans i amenaçats amb l’expulsió.
El precedent immediat del barri de Sant Joan el trobem al desaparegut barri del Garrigal, on es concentrava el gruix de la comunitat gitana figuerenca des de finals del segle XIX. Si bé durant la dictadura de Primo de Rivera s’havia aprovat un pla d’higienització del barri, va ser durant el franquisme que el setge al Garrigal va començar a agafar força. Als diferents plans urbanístics que pretenien eixamplar la ciutat pel sector nord–s’ha de tenir en compte que llavors el Garrigal era un límit urbà-, s’hi va afegir una política repressiva contra la mendicitat que derivà en diverses ràtzies contra els habitants del barri. L’any 1954, diverses dotacions de la Guàrdia Civil van encerclar-lo per desallotjar-ne famílies gitanes i destruir i cremar les barraques de fusta i llauna on vivien. Aquesta operació es va repetir l’any 1959, en què també es van enderrocar alguns immobles que fins llavors estaven habitats. Eren els primers anys del boom del turisme i a Figueres hi havia prop de 700 persones vivint en condicions de barraquisme.
Families gitanes del Garrigal. Foto: autor desconegut.(Arxiu ADIGSA)
Amb l’arribada a l’alcaldia de Ramon Guardiola l’any 1960, es va reformular la relació de l’Ajuntament amb la comunitat gitana a partir de diferents plans d’inserció laboral i social. L’element més destacat d’aquesta relació va ser el trasllat de la comunitat gitana figuerenca al barri de Sant Joan, situat vora de la carretera de Llers, de nou, als afores de la ciutat. Un procés lent i marcat per les circumstàncies, ja que l’any 1962 uns forts aiguats van arrasar el Garrigal deixant a moltes famílies sense sostre, fet que va motivar la construcció d’uns barracons provisionals al barri de Sant Joan, on van viure una seixantena de famílies a l’espera de la construcció d’uns edificis de renda limitada, cosa que no va tenir lloc fins a finals de 1971. Aquest conjunt de vuit blocs de pisos, anomenat Social II, estava destinat en un 60% a famílies gitanes provinents del Garrigal i de l’antic convent dels Caputxins –un dels altres focus de barraquisme-, i un 40% a famílies paies de renda baixa.
Amb una Transició recentment inaugurada, l’Operació Neteja de 1981 va ser considerada com una rèmora d’aquelles actuacions del franquisme i es va posar sobre la taula quin paper jugava una policia que, segons l’oposició, calia “netejar d’elements feixistes”. Si bé la polseguera aixecada arran d’aquells fets va relaxar la bel·ligerància de l’administració respecte al barraquisme –l’any 1986 havia aparegut un nou cas al barri de Sant Joan que s’havia decidit deixar en mans dels jutjats-; a principis dels noranta es reprenien les actuacions policials coordinades des de l’Ajuntament.
L’any 1991, les poques cases que quedaven del Garrigal s’havien vist afectades per un pla especial de reforma interior per a l’obertura del carrer Cap de Creus. En concret eren quatre immobles en estat de ruïna que es trobaven habitats per famílies que hi vivien des de feia deu anys en unes condicions molt precàries. En tractar-se d’immobles dels quals no es coneixia el propietari, l’ajuntament va resoldre desallotjar els ocupants i enderrocar-les deixant al carrer a divuit persones, entre les quals hi havia una dona embarassada i onze nens menors de vuit anys. De nou, no es va oferir cap tipus de reallotjament, i les famílies van acabar construint unes barraques al barri de Sant Joan.
Les barraques construïdes per les persones desallotjades del barri del Garrigal seran desallotjades un any més tard, també per la força. Va ser en una operació duta a terme l’hivern de 1992 i només una família –una dona amb cinc fills menors- va ser reallotjada en un pis facilitat pels Serveis Socials. Les declaracions del tinent d’alcalde Martí Palahí un cop finalitzada l’operació van ser: “el seu paper [de les persones gitanes] és col·locar-se al carrer vivint en condicions precàries, aconseguir ser molts i pressionar l’administració perquè faci habitatges socials”. Una vegada més, apareixien des del consistori discursos sustentats en la segregació racial i que no tenien en compte que es trobaven davant la conseqüència lògica dels enderrocs del Garrigal, una situació idèntica a la que s’havien trobat la majoria dels afectats per l’Operació Neteja de 1981.