Mireia Vehí (Vilafant, 1985) és sociòloga, postgraduada en Societats Africanes i Desenvolupament i màster en Dones, Gènere i Ciutadania. Ha treballat en l’àmbit de les migracions, els Drets Humans, el gènere i la interculturalitat. Ha estat vinculada al moviment okupa a Granada, a l’Ateneu la Base i a La Rosa Negra al Poble Sec (Barcelona). Ha militat, també, a la plataforma Tanquem els CIEs així com a altres moviments pels drets i llibertats a la ciutat de Barcelona. Vehí, ha estat vinculada al moviment feminista i a projectes entorn de l’economia solidària i cooperativa. La vilafantenca, actualment viu a Sabadell i és diputada al Parlament de Catalunya per la CUP-Crida Constituent.
El passat gener entraves com a diputada de la CUP-Crida Constituent al Parlament de Catalunya, però abans has participat en diverses militàncies al carrer. En quins espais has participat?
La meva primera aproximació a la política organitzada és a la facultat de la universitat, a l’assemblea de l’Autònoma. Més tard vaig estar molt temps en el moviment okupa: a Granada en primer lloc i després a Barcelona. Vaig començar a formar part de l’anomenada autonomia al Poble Sec –el barri on sempre he estat vinculada– treballant amb temes d’intervenció comunitària amb persones sense papers o amb persones d’orígens culturals diversos. A banda de l’assessoria jurídica que fèiem per fer front a Llei d’Estrangeria, també intentàvem transformar el col·lectiu en un projecte comunitari al barri. És així com vam gestar l’Assemblea de barri del Poble Sec i el que avui és la dinàmica organitzativa que sosté l’Ateneu La Base. Enmig de tot això va aparèixer el 15M i, amb aquest, un boom organitzatiu al barri.
Què suposa l’arribada del 15M per a les persones i col·lectius que ja estàveu organitzats abans d’aquest esclat?
Per a nosaltres va ser una oportunitat política per donar a conèixer què volia dir organitzar-se des de l’autonomia. Quan parlo d’autonomia, parlo també d’organitzacions de l’Esquerra Independentista i de sindicats alternatius, en el sentit que la nostra mirada sobre la política és l’autogestió i la intel·ligència estratègica, com a vies per a transformar el lloc on vivim. Aquesta intel·ligència estratègica pot voler dir, en un determinat moment, donar suport a una candidatura institucional i, en un altre, organitzar-te perquè no tanquin un centre social (com va passar amb la mobilització entorn de Can Vies). En aquell moment, també vam començar a gestar Tanquem els CIEs.
El 15M ens serveix per explicar que l’autoorganització horitzontal, democràtica i descentralitzada funciona i és viable
El 15M ens serveix per explicar que l’autoorganització horitzontal, democràtica i descentralitzada, funciona i és viable. En el moment que arriba tanta gent a la plaça, som nosaltres que diem “ens organitzarem en assemblea” o “això és el consens”. Aquestes dinàmiques sorgeixen de manera natural i la gent que ja ha estat organitzada políticament socialitza el seu bagatge. Podia haver sortit molt malament, però va ser meravellós, amb assemblees de 5000 persones comunicant-se amb símbols per dir si estava d’acord amb el que es plantejava o no, amb l’adopció del consens com a forma inqüestionable de prendre les decisions col·lectives.
Aquesta autonomia, que ja havíeu experimentat i que es desborda amb el 15M, en quin model de barri o de projecte comunitari cristal·litza?
Al Poble Sec, ens adonem que el model de barri cooperatiu que treballen des de Sants és una de les maneres d’afermar i de fer real aquesta manera de viure i d’entendre la política. Sants ens sembla un model sostenible: un barri en el qual hi ha molta diversitat de formes d’organització política, però totes convergeixen en el fet que el barri ha de ser un nucli que ens permeti viure i organitzar-nos col·lectivament. Entenem el cooperativisme com una forma de treball i de vida que ens ajuda a sobreviure en un món on el capitalisme és desenfrenat, però també com una eina que ens permet fer-ho a la nostra manera, decidint com parir, com viure de manera comuna, com anar a comprar o com menjar. Com t’explicava abans, el 15M ens serveix per explicar que aquesta mirada és viable i que aquest nosaltres, que és molt ampli –des d’un grup de persones d’afinitat polititzada, persones de l’Esquerra Independentista o vinculades a moviments ecologistes, cooperatives de consum– es pot anar articulant.
I aquestes dinàmiques de treball i d’organització s’han anat mantenint?
Al Poble Sec, sí. S’ha consolidat un grup de gent i unes pràctiques polítiques que sostenen l’alternativa. L’Assemblea de barri ja no existeix, perquè no es necessita. Ara hi ha altres espais: l’Ateneu La Base, l’Ateneu Rebel, l’Ateneu Anarquista, el grup de criança Babàlia, la cooperativa de consum, els castellers. Organitzativament, el barri s’ha estès molt. És com si les espores de l’autonomia rebel i alegre es reproduïssin. Però el que succeeix ara, en el cas concret de Barcelona i d’altres municipis, és l’aparició d’un repte que està vivint molta gent: com relacionar-se amb els nous ajuntaments.
De quina manera s’està encarant aquest repte a Barcelona i a Sabadell, on ara resideixes?
A Barcelona aquest canvi es viu amb intensitat, al voltant de quina vinculació s’estableix entre l’Ajuntament i la gent que hi ha a dins, la CUP (que està a l’oposició) i els barris organitzats. És un repte que s’anirà donant a totes les ciutats on les noves candidatures electorals anem governant.
A Sabadell, per exemple, és un debat molt viu. La Crida per Sabadell està a l’Ajuntament, però què ha de fer, per exemple, la PAH? Pot fer de contrapoder de manera oberta o no? Què suposa l’accés a la institució de l’esquerra anticapitalista amb vincles als moviments socials i a altres organitzacions? L’esquerra anticapitalista ha de transformar-se per garantir que s’està a la institució per fer determinades coses, però essent molt conscients que no farà moltes altres. Hi és per aixecar catifes, per treure vergonyes, per canviar les condicions materials d’existència de molta gent… Però els moviments socials organitzats han de continuar exercint de contrapoder amb la mateixa força.
Ara que ets diputada al Parlament, ha canviat la teva perspectiva sobre la política a la institució i sobre la política al carrer?
No hi porto gaire i les meves percepcions es van modificant. Però, ara per ara, he arribat a algunes conclusions que, de moment, mantinc. La primera és que la institució té uns límits inimaginables. Tenir el poder no és guanyar un ajuntament o un govern, això ho hem d’oblidar. Tenir poder és tenir la capacitat de decidir, de fer i de transformar. Evidentment, fins que les empreses i lobbys no estiguin de la nostra part, nosaltres no tindrem mai el poder.
La segona és que els drets es guanyen al carrer. I d’això n’estic plenament convençuda. Si volem transformar alguna cosa, hem d’organitzar-nos des de l’autonomia. Al Parlament, l’única cosa que es pot fer és ratificar els drets que es guanyen al carrer.
Perquè es pot fer tant poc?
Per una banda, perquè les competències són poques. Però per altra banda, també, perquè les institucions tenen poder perquè nosaltres els hi donem i els hi cedim i reconeixem. En el moment que deixes de reconèixer el poder –no la institució en si, sinó una política determinada–, aquest poder impenetrable s’esfuma. Estem a un Parlament que funciona perquè la ciutadania ens avala. Un cop dins el Parlament, t’adones que tot és molt més fràgil del que sembla, que aquell palau de gel es pot assaltar –com tots els palaus d’hivern– i que hem de ser allà per assaltar-los institucionalment. Però els drets, només es guanyen al carrer.
Per exemple, el tema de l’habitatge. Sempre parlo de l’habitatge, no perquè vulgui capitalitzar la PAH, sinó perquè em sembla que és una de les experiències més potents que tenim ara mateix als Països Catalans i a l’Estat espanyol. La PAH entén que la legislació en habitatge no és legítima i trenca el binomi legalitat/legitimitat parant desnonaments, ocupant cases. Quan t’organitzes perquè quelcom no et sembla legítim, la legalitat deixa de tenir sentit. Quan el govern espanyol va canviar la legislació en sanitat i les persones sense papers no podien accedir a l’atenció sanitària, van ser els metges i les metgesses les que diuen “No, jo atendré a tothom”. I tot s’esfondra. Amb el procés independentista passa igual. Des de l’Esquerra Anticapitalista i Independentista, som allà per tensar el binomi entre legalitat i legitimitat. Quan les coses no són legítimes, el deure és desobeir. I desobeir ni és difícil, ni és en va. Li hem donat massa crèdit a aquests espais de poder. Quan desobeïm col·lectivament el palau de gel s’esfondra.
La incorporació a la legislació de les mesures urgents que plantejaven els promotors de la ILP d’habitatge i pobresa energètica potser és un exemple del que comentes. En aquest cas, no només existeix legitimitat, sinó que semblaria que legitimitat i legalitat van de la mà. Però, en canvi, fins i tot en ajuntaments més transformadors, estan trobant dificultats a l’hora d’aplicar les mesures…
Aquest és el moll de l’os. Un dels errors de la Transició va ser pensar que, quan la gent dels moviments socials entrés a la institució, ho teníem tot fet. No és així. La gent que ha entrat als ajuntaments són els nostres companys i les nostres companyes i des dels moviments socials se’ls ha de donar suport i acompanyar-los, però s’ha de treballar per marcar una agenda col·lectiva entre institució i moviments. La PAH ha aconseguit aprovar una ILP i cristal·litzar una sèrie de pràctiques institucionals que entenem que són molt més legítimes. Però la PAH no ha acabat amb la propietat privada. Tampoc dic que sigui el seu objectiu, però no ha acabat, per exemple, amb la màfia de la Sareb. Amb Tanquem els CIEs passa el mateix. Confio que un dia es tancarà el centre d’internament de la Zona Franca, però llavors no haurem guanyat. Haurem guanyat una batalla, però això no implicarà que desapareguin les deportacions, les batudes racistes, que les fronteres s’obrin.
La tasca de les organitzacions serà continuar fent de contrapoder i d’altaveu, perquè no n’hi ha prou amb arribar a les institucions. A vegades hi ha poc marge per canviar les coses. Amb això no vull dir que sempre s’hagi d’estar dient “no” a la institució. És la lògica de l’autonomia alegre i del disseny estratègic que et comentava abans: quan s’hi hagi de col·laborar, s’hi col·labora. No hem de perdre mai de vista que la sobirania és nostra i que ha de recaure en nosaltres mateixes, que la lluita està a recuperar-la i que això és una lluita constant i vital. L’objectiu és recuperar el poder i recuperar la necessitat de decidir sobre les nostres vides, els nostres cossos i els nostres models productius.
Com creus que s’han d’organitzar la lluita per aconseguir aquest objectiu global de recuperar les nostres vides, a través d’objectius concrets i comuns o des de diferents àmbits?
És una pregunta que s’ha fet moltes vegades al llarg de la història i s’hi ha respost de moltes maneres. El moviment antiglobalització aconsegueix fer una agenda col·lectiva internacional molt potent. El moviment feminista institucionalitzat, en molts moments, també ha aconseguit socialitzar objectius comuns. El 15M, d’alguna manera, també va significar la capacitat col·lectiva de marcar agendes als Països Catalans i a l’Estat espanyol. Ara estem en un altre punt, de lluites sectorials molt necessàries i molt diverses: tens gent de moltes cultures polítiques diferents lluitant en un col·lectiu per un objectiu comú.
A mi m’agradaria molt que el procés constituent, almenys a Catalunya, servís per marcar agenda comuna. O per trobar-se i marcar temàticament objectius a perseguir. No sé si serà possible. Si les organitzacions que practiquen autonomies més “dures” –que per mi és imprescindible que hi siguin– els hi vindrà de gust. Diguem-ho diferent. No sé si, des de la institució i des de la gent que està intentant liderar el procés constituent, serem capaços de generar un procés prou participatiu i prou transversal. Des de la CUP hi treballem molt en aquest sentit: crear unes estructures on persones i organitzacions diverses puguin sentir-s’hi còmodes perquè, col·lectivament, es puguin marcar pautes, agenda i continguts.
La CUP és un instrument?
Sí, molt important. Però depèn de com t’ho miris. La CUP fa trenta anys que fa municipalisme, comença com a instrument, però ara mateix també és una institució. És una manera de mirar la política, d’entendre la vida municipal, la dinàmica institucional. Més que un instrument, és una manera de fer. En el cas nacional, la CUP està molt menys consolidada perquè, per a nosaltres, és un àmbit nou i no hi hem dedicat tantes energies. Crec que comença a ser un instrument amb les mateixes dinàmiques municipals i potser, per molta gent, també està començant a ser una institució. Gràcies a la tasca dels tres diputats de la legislatura passada, de la coincidència temporal amb el 15M i després amb Can Vies, la gent es preguntava: “Aquests són els punkis antisistema? Però si són molt macos, i a vegades diuen coses intel·ligents i tot”. Per tant, la CUP és, en certa manera, una institució.
Ara mateix la CUP nacional és un instrument en el sentit que la utilitzarem si ens serveix per tirar el procés cap a l’esquerra, per tensar, per transformar. Si veiem que no ens serveix, sempre es pot retrocedir i fer feina on creiem que l’hem de fer. O no. M’ho estic inventant perquè crec que encara no som capaços d’analitzar-ho. És la primera vegada que tenim força representació i la responsabilitat que el procés sigui realitat. No és només nostra la responsabilitat, però, d’alguna manera, sí que hi tenim un paper important. Potser d’aquí a cinc o deu anys diem: “aquest no és el nostre espai”. En aquest sentit sí que és un instrument. Però hem de tenir en compte que és un instrument que es posa en funcionament en un espai que no és el nostre.
El passat diumenge, a la Calçotada Popular de la CUP deies a Figueres que calia “posar la vida al centre”. Com ho fem des de les nostres pràctiques quotidianes?
Organitzades, assumint que el patriarcat és una realitat que ens fa a nosaltres mateixes i a les nostres relacions. Veient col·lectivament de quina manera anem assenyalant pràctiques i dinàmiques de discriminació que són complicades, perquè passen per com et sents. Estàs en un col·lectiu i veus que et costa intervenir en les assemblees. Et preguntes “Per què? Què m’està passant, sóc ximple?” I rasques una mica més i penses: “Potser és que la dinàmica és molt masculina, molt agressiva. Aquí el que es valora són els grans discursos i no reflexions més pausades. Si no parlo bé i de forma encadenada ningú m’escolta”. En el moment en què tu notes això, et sents malament i individualitzes el conflicte. Hem de col·lectivitzar-ho i socialitzar reflexions.
Posar les nostres vides al centre passa, també, perquè els nostres companys assumeixin que són subjectes construïts en termes de gènere des del privilegi (cosa que no està passant encara). Aquest és el nostre principal problema quotidià. Els moviments fa molts anys que s’organitzen, que identifiquen i col·lectivitzen. Però els nostres companys, constituïts com a homes en termes de gènere, tenen uns privilegis que, o identifiquen i hi renuncien, o podem estar així molts anys més.
Existeix el discurs que manté que, des del temps de les nostres àvies, les coses han canviat molt. Hem accedit a drets en termes d’igualtat formal, però no en termes executius i de pràctica. Per exemple, amb la divisió sexual del treball. Algú dirà: “No, a casa meva jo rento els plats”. Però mirem a escala mundial: qui fa la tasca reproductiva a escala global? La fan dones. Fins i tot, les dones migren quan hi ha dones d’altres països que no volen assumir les tasques reproductives. Sovint, doncs, les fan dones migrades, que, a la vegada, tenen famílies cuidades per altres dones. També a les nostres organitzacions, quan arribem a l’edat en què la gent té fills, són les noies les que deixen de militar. Posar la vida al centre passa, sobretot, perquè els nostres companys formats i organitzats políticament assumeixin els seus privilegis. El problema el tenim a casa.
I des de les institucions?
La institució és molt masculinitzada, feta en les formes i les pràctiques masculines i patriarcals. Crec que primer toca treballar per canviar les nostres vides, les nostres organitzacions i les nostres pràctiques quotidianes. La institució, al final, és la cristal·lització de pràctiques col·lectives, com et comentava abans. Quan els moviments feministes aconsegueixen que la institució incorpori lleis per a la igualtat entre els homes i les dones, ho fan en el moment on les seves organitzacions tenen molta força. Però en cap moment aquestes lleis qüestionen la divisió sexual del treball, per exemple. L’última llei contra la violència masclista al Parlament de Catalunya no s’aplica i no té dotació pressupostària. Què vull dir amb això? Que la institució incorpora moltes vegades demandes i pràctiques, però només quan és assumible. És important que les institucions vagin incorporant les demandes, però no m’emmirallaria tant en aquells palaus de gel que acaben essent tan aliens a nosaltres. Crec que ara ens toca experimentar a les nostres pràctiques polítiques, les nostres organitzacions, els nostres ajuntaments.
Encara posant la vida al centre… Quina vida? Com definim i articulem la vida que mereix ser viscuda?
Políticament tenim un repte i els ajuntaments de l’Esquerra Independentista són importants com a punta de llança d’aquesta experimentació. La idea que cal articular és que el món, la nostra vida quotidiana, l’organització de les nostres ciutats i la manera de fer política deixin de girar al voltant del capital i de la producció. Un bon exemple és el model de l’economia social, solidària, i cooperativa. Aquest model cooperatiu entén el treball com a forma de cobrir les necessitats vitals, unint treball i vida. Si ets una persona que té fibromiàlgia, aquesta circumstància no ha de ser un greuge que has d’anar sortejant per poder complir amb un treball. Això forma part de la teva condició. A totes les feines que he tingut, per exemple, m’he passat el dia sortejant la meva vida per poder complir a la feina. Una manera pràctica de posar la vida al centre i de pensar una vida que mereix ser viscuda és partint d’organitzacions productives que entenguin això.
Vol dir, també, partir de lluites polítiques que assegurin el benestar a les persones. La PAH posa la vida al davant del capital. Un habitatge és molt important per a la vida, independentment del banc. O amb el tema dels refugiats. Què és important en el projecte polític europeu? La vida de les persones o la rendibilitat de les fronteres, vinculades a les necessitats laborals i vinculades a les necessitats econòmiques dels estats? Nosaltres apostem per la vida. Preguntem-nos què s’ha de fer per estar bé, pel nostre benestar i per posar l’alegria al centre. Nosaltres al final lluitem i transformem el món perquè volem ser felices. És la idea del buenvivir de les companyes indígenes: el que volem és ser felices i que hi siguem totes.