Marina Garcés (Barcelona, 1973) va estudiar filosofia a la Universitat de Barcelona. A banda d’estar vinculada a la docència –és professora a la Universitat de Saragossa– dedica la seva tasca fora de les aules al pensament pràctic, crític i col·lectiu des de l’obra publicada però també des de l’acció col·lectiva, a través del grup de pensament Espai en Blanc. Segons les seves paraules, la filosofia és “la confiança que el pensament pot transformar la vida i fer-la millor, una eina per endinsar-nos més enllà dels límits que no sabem dir”. Garcés ha explorat aquests marges a En las prisiones de lo posible (2002) Un mundo común (2013), El compromís / Commitment (2013), Filosofía inacabada (2015) i Fora de classe, un recull dels seus articles publicats al diari Ara, editat per Arcàdia (2016). Parlem amb ella després de la presentació del seu darrer llibre a la Biblioteca Fages de Climent.
Fora de classe és un llibre que recull els teus articles publicats al diari Ara. En un context de periodisme de consum ràpid, a cop de piulada i de nota de premsa, com entomes el repte d’escriure una columna amb reflexions i preguntes en les pàgines d’un mitjà generalista?
Anteriorment ja havia provat d’escriure, tant a l’Ara com a El País, una tribuna d’opinió. Aquest gènere periodístic em violentava molt, ja que és un espai que t’obliga a guanyar territori, a marcar la teva identitat dins un mercat d’identitats. Vaig tenir clar que aquest no era el meu lloc, que a aquest joc no volia jugar i vaig desestimar la premsa generalista com a espai on crear-me una marca. Però quan es va obrir un suplement del diari Ara, que volia ser una mica outsider respecte al diari central, i em van proposar participar-hi, vaig decidir tornar-ho a intentar des de l’espai més marginal de la pàgina, des d’una petita columna al marge lateral. Volia practicar una idea que he fet servir molt per als articles que recull Fora de classe: el creixement en els marges sense marginalitzar-se, el desbordament de les pròpies condicions de cada context. Vaig plantejar-me, “si ho faig a la universitat –que és una institució molt hostil en molts sentits– perquè no provar-ho en un diari generalista, sempre i quan es donin determinades condicions?”.
Aquelles condicions que no trobava en l’espai de la tribuna les vaig trobar en aquest marge, que vaig pensar com un lloc des d’on desplaçar els límits del mateix diari. D’alguna manera, tinc la sensació que això que em plantejava ha passat. Per exemple, he tingut un tipus de lectors entorn de la meva columna que no són els habituals (que no se senten representats pel diari) però que han trobat en els articles, en canvi, la possibilitat de vincular-se a un tipus de reflexions i continguts als quals no accedirien a través de la bibliografia especialitzada.
Com dius, els articles que integren Fora de classe han servit perquè moltes persones trobessin un tipus de continguts als quals no accedirien per altres vies, però quin vincle uneix la reflexió a la transformació, què hi ha entre el llegir i el fer?
Sempre hi ha distàncies que no controles. Però no les controles, tampoc, amb un mateix. La distància que actualment s’ha obert entre allò que som capaços de pensar i saber i allò que som capaços de fer i transformar és molt gran. Això passa en tots els àmbits: en el pensament crític, a l’acadèmia, en l’art compromès. Fins i tot en el dia a dia d’un col·lectiu: estem tot el dia implicats en una lluita, però les desproporcions entre el que arribem a saber de la qüestió que ens preocupa i allò que som capaços de transformar en aquest àmbit són immenses. Tot i així, encara que sempre estiguem en aquesta disparitat entre el que sabem i el que fem, crec que no hem d’anul·lar la necessitat de seguir transitant aquesta distància.
Un dels meus criteris personals per transitar aquestes distàncies ha estat el de compartir en mons molt diversos, no només en territoris específics, on només hi ha determinada gent (siguin acadèmics o activistes). Aquests mons ja els conec bé. Però si les persones que ens trobem en aquests llocs som els únics que recorrem aquestes terres de ningú –aquests espais en blanc– finalment la impotència és més gran i els territoris des d’on pensem o actuem es tornen més pobres. Com podem fer que aquests llocs interpel·lin al nombre més gran de persones, que no es troben necessàriament conscienciats, alineats o mobilitzats? A través d’aquesta pràctica –una mica guerrillera– d’aparèixer on no se t’espera, amb plantejaments que no són els propis del mitjà, de la institució o el que sigui. Té un valor, no tant de difondre, sinó d’anar a trobar aliances inesperades.
Parlem d’aquestes aliances que comentes. A Filosofía inacabada apostaves per la coexistència entre allò acadèmic i allò salvatge (o fora de la institució acadèmica). La tensió entre aquests dos mons s’ha de mantenir, també, en el territori de la pràctica política (institució/carrer)?
Primer de tot, en el món acadèmic entenc que aquesta tensió hi ha de ser, però en realitat estem lluny d’aconseguir-ho. La separació és tan pronunciada com en el món polític: les trajectòries acadèmiques cada vegada estan més dissenyades per a ser incompatibles amb una vida civil o salvatge, amb la vida fora dels murs del teu propi currículum, (malgrat que alguns seguim trencant murs i finestres perquè no sigui així). En el món polític és molt més evident i violent. Crec que, fins i tot, al món polític i de les plataformes (o el de fenòmens tan híbrids com la CUP, que intenta ser les dues coses) cada cop li costa més tenir aquesta relació entre institució i carrer, que acaba trencant-se sempre des de dinàmiques molt concretes. De la mateixa manera que a la universitat, qualsevol cosa que facis fora de la institució són “punts” que no estàs fent al teu currículum; estàs restant capital. En el món de la política, quin càrrec institucional –encara que sigui d’un petit ajuntament– té temps per seguir militant en el seu col·lectiu? Si dediques el temps a estar amb la gent, com vincules la teva vida amb el que fas? Imagina’t des d’un càrrec polític què significa això: trencar protocols, trencar agendes, etc. No pots, no et deixen.
Jo, personalment, intento que no es perdin els vincles entre la vida, el pensament, el personatge públic i la persona vivible i viscuda. Entre altres coses, perquè si no el que es perd és jo, en aquest cas, o el regidor o polític de torn. Sense aquest vincle deixes d’arrelar-te al propòsit d’una determinada acció política o escriptura amb la qual t’has compromès: l’aliança dels mons. Passes a perdre’t en la lògica de la representació (que funciona igual en el món intel·lectual com en el món polític). Acabes essent representant d’uns mons en els quals ja no vius. Per a mi la cura principal respecte a mi –ara que es parla tant de com cuidar-nos– és no perdre aquests vincles. Però reconec que suposa molt de desgast i és molt difícil avui en dia.
Més enllà de la relació entre els mons diversos, en les teves reflexions sovint situes la potència transformadora en els marges. Quins són aquests territoris?
Els marges són molts i es troben en diferents àmbits. El problema és quan hi ha una gestió institucional –o una manera de visualitzar-nos com a actors o subjectes– que anul·la aquests marges i els fragmenta: en un lloc estàs representat com a client, a un altre com a membre de l’AMPA, a un altre com a votant… Aquests processos el que fan és anul·lar aquests marges, on es produeixen altres coses més enllà d’aquesta funció o visualització com a subjectes separats. Per a mi, créixer en els marges vol dir, d’alguna manera, mantenir vigent una mirada descentrada. M’explico: quan exerceixo de professora intento no fer només el que s’espera d’aquesta tasca, sinó que poso la meva vida en joc i procuro vincular mons. I així ho faig amb tot (com a mare, com usuària d’una escola).
Per a mi, aquests descentraments són els marges, i crec que la seva potència rau en no convertir-nos en perifèries d’un centre, sinó en mons que fan món. Perquè si entrem en aquest joc de fragmentació, estem reconeixent –i legitimant–, d’alguna manera, els centres de poder. I del que es tracta és de buidar el poder de poder. Potser no l’ocuparem o l’assaltarem, però la relació del poder amb el conjunt de les forces amb les quals aquest ha d’interactuar canviarà molt. Prefereixo aquest treball de descentrament, que no pas assumir la dicotomia centre-perifèria. No es tracta d’un lloc o un altre. Es tracta de què aquest món es desbordi.
La potència dels marges rau en no convertir-nos en perifèries d’un centre, sinó en mons que fan món
En els teus llibres, i també en els articles, no acostumes a donar receptes a les problemàtiques que planteges. Sempre deixes un camp obert a l’experimentació. Tot i així, quins creus que són els marges prioritaris on avui és imprescindible ser per a actuar?
Amb la mateixa lògica del descentrament que comentàvem abans, se’m fa contradictori assenyalar un lloc privilegiat. Crec que una de les característiques del nostre temps és que no hi ha cap saber particular que pugui donar resposta als problemes comuns del nostre temps. Històricament, s’ha confiat en diferents sabers: al segle XVII en la física matemàtica (fins i tot per resoldre problemes divins), al segle XIX en l’economia, al segle XX en la tecnologia. Ara estem en un moment en què part de la crisi del nostre temps és que no hi ha un saber privilegiat en el qual podem confiar i això em sembla bo i interessant, però fa molt més complexa qualsevol problemàtica, ja que un problema molt concret implica moltes variables. Però també ho fa –paradoxalment– molt més simple, ja que els problemes són comuns, no particulars. Si hagués d’assenyalar –més que des de quin lloc resoldre-ho tot– quins són els límits des d’on tot es posa a debat, proposaria la qüestió educativa i la qüestió ambiental. És a dir, la que va més endins nostre i la que va més enllà de nosaltres respectivament. Aquests són els dos àmbits on estem tocant els límits de nosaltres mateixos: un que té a veure amb el que parlàvem abans, la relació entre el que sabem i el que podem fer amb aquest saber (per a mi això és l’educació). L’altre guarda relació amb aquests límits d’un món, que ja no és el món que estem construint i projectant històricament, sinó que és un planeta on estem tocant determinades irreversibilitats com a espècie.
D’aquests dos marges es desprenen moltes qüestions concretes que tenen a veure amb decisions ètiques i polítiques que no tenen una sola resposta perquè, alhora, són molt contextuals: no és el mateix respondre a aquestes problemàtiques des d’un pou sec al mig de l’Àfrica (on no hi ha aigua potable per tota la població) o fer-ho des de Finlàndia (on se suposa que hi ha les millors escoles del món). A cada lloc es toquen els límits de diferents maneres, però tots estem entrant en els mateixos límits. La mateixa condició humana està en un procés de transformació, que ja no desperta només propostes teòriques o elucubracions filosoficoreligioses, sinó que està a les nostres mans la possibilitat de transformar-nos molt ràpida i molt radicalment en una direcció catastròfica o creativa. Crec que en aquesta cruïlla és on estan passant moltes de les coses que estan relacionades, malgrat que semblin inconjugables.
A Un mundo común parlaves de la ficció de l’autosuficiència individual i d’aprendre a pensar des dels problemes comuns. Explica’ns la teva idea de la dimensió comuna.
La història humana ha anat generant figures diferents sota les quals entendre’s en plural. Des de les mítiques i religioses, fins a les històriques, polítiques, etc. Un dels impasos en els quals ens trobem en l’actualitat és que les maneres de dir-nos en plural –que havíem heretat històricament– han caducat. Estem en una indefinició de la manera com ens entenem col·lectivament. Com a subjectes polítics, però també com a espècie humana en el seu conjunt. Funcionen molts codis alhora: des dels més religiosos, dogmàtics i ancestrals, fins a imatges totalment utòpiques, futuristes, sovint procedents d’imaginaris de la indústria cultural. Alhora, ens trobem en un moment de molta duresa de les condicions materials de vida, perquè el progrés més aviat ha plantejat escenaris d’escassetat i de guerra dels uns contra els altres.
En aquesta nova guerra, viure junts s’experimenta com un viure contra els altres. De quins imaginaris podem disposar, avui, que puguin revertir que viure junts és un problema? Crec que és el que estem buscant des de molts moviments socials, des de moltes de les llavors del que avui, a molts llocs del món i de maneres diverses, s’està esbossant. De maneres molt particulars (potser massa). Perquè, tots aquests intents de pensar-nos d’una altra manera, acaben generant identitats molt particulars: de gènere, de raça…
Però aquests processos de generació d’identitats particulars no són, potser, estratègies per visualitzar-se com a subjecte i, per tant, per posar sobre la taula de forma efectiva unes reivindicacions concretes?
Sí, ho són. Però també crec són mons molt petits els llocs des d’on s’estan plantejant aquestes reivindicacions i, per tant, també acaben tenint referents molt concrets. Al final tothom està aprenent a pensar el mateix: com posar la vida en comú en aquest món que ens posa els uns en mans dels altres, situant-nos els uns contra els altres.
Potser en els darrers temps aquesta assumpció de l’alteritat de l’altre amb mi –i no davant meu i de forma separada– s’està accelerant. Com ens està anant en aquesta re-articulació del nosaltres?
L’imaginari polític de la tradició democràtica moderna fins al segle XX és la de la presència frontal: posar-nos uns davant dels altres com a manera d’estar junts. També perquè són imaginaris molt derivats de la institució política clàssica: el parlament –o assemblea, àgora, fòrum–, vinculada a l’esfera pública i masculina: senyors que surten de casa per trobar-se i parlar. Això era la comunitat política. En canvi, el lloc on es fa vida els uns amb els altres (el camp, les cases, la fàbrica) s’entén com a rereguarda, com a lloc on el subjecte polític no s’està manifestant com a tal. Fins i tot el moviment obrer té en la fàbrica el seu secret i en l’assemblea la seva veritat. Crec que ara els moviments estan anant a tots aquests territoris i el que s’està descobrint –i en el gir d’aquesta mirada, el feminisme ha estat clau– és que el lloc des d’on ens estem fent políticament no és necessàriament on parlem cara a cara, sinó on fem la vida junts. I aquest crec que és un dels canvis importants de les polititzacions de les últimes dècades que potser ara s’han manifestat més clarament.
Aquest procés de llegir-nos en plural és un valor, ja que dóna uns territoris molt més rics i complexos de politització de la vida, que no pas aquella divisió clàssica d’haver de sortir de casa, o de l’espai de treball, per a militar. En aquesta continuïtat ens estem donant forma sempre, ens podem anar transformant en un temps continu i no només en el temps acotat i excepcional de l’organització política. Per això parlo moltes vegades de tracte i no d’acció. La política més clàssica s’ha pensat sempre en termes de teoria i acció, però, què passa amb la manera com tractem i ens tractem en el continu del temps i de l’espai? No sempre estem actuant en termes d’acció política, no sempre tenim una teoria que ens representi en el món tal com el diagnostiquem i el pensem. Per tant, una política del tracte, per a mi, és molt més radical que una política de l’acció. Al final l’acció és més intermitent i es mesura per èxits i fracassos. El tracte es compta en la mesura que va transformant les condicions de vida, tant personals com col·lectives.
En aquesta politització de la vida, podem acabar mitificant el món comú, sense ésser conscients que un dels territoris on es fa més evident una relació d’intersubjectivitat i, per tant, de vida en comú –el de les cures– està travessat per múltiples opressions que generen desigualtats. Com ho fem per no caure en aquest parany?
No fent falses mitologies. Tot i que he participat molt de tots els moviments i teories que han alimentat el llenguatge del col·lectiu, sempre he desmitificat molt la comunitat com a solució dels problemes comuns. Una cosa són els problemes comuns i l’altre que la comunitat sigui la solució. Les comunitats són formes organitzatives que tenen funcions concretes (hi ha comunitats de veïns, d’usuaris, d’afectats). Però la comunitat com a tal, què és? Em sembla molt més important –fins i tot des de la irreductibilitat de l’acció solitària– que cadascú sàpiga relacionar-se amb allò que té de comú cada problema i cada qüestió, més que fer veure que vivim en comunitat per acabar resolent la vida sols, que és el que acaba passant.
Tots els que tenim experiències en col·lectius sabem ho sabem: dins els col·lectius dissertem sobre el món i intentem intervenir, però en realitat estem molt sols. Prefereixo soledats radicalment exposades als problemes comuns, que comunitats tancades en la seva ficció de comunió i absolutament desconnectades, fins i tot, de les seves pròpies soledats. Aquí crec que es troba la distinció fonamental entre els problemes comuns i les comunitats. Les comunitats poden acabar essent mons molt particulars, ja que la seva dinàmica sovint és defensiva: sostenir el col·lectiu, defensar el partit; en definitiva, no permetre que es dissolgui una forma d’organització concreta. Però, què vol dir que no es dissolgui? La vida es dissol contínuament, i això no vol dir que es perdi. On et trobes cada vegada respecte què? Quins reptes comuns sorgeixen, quines aliances es mantenen i des d’on? Aquí s’obre un territori molt més ric d’entendre’ns en col·lectiu.
Per acabar la conversa, quin paper creus que juga el municipalisme i els projectes de proximitat per a transformar el món?
Crec que la vida política comença des d’on es cou la vida en comú i, per tant, des dels territoris de proximitat. Però també crec que la noció del que ens sembla a prop o llunyà ha canviat radicalment de sentit. No és només a causa de les xarxes socials, també té a veure amb els desplaçaments de població, les maneres de treballar i de comunicar-nos. Penso que no es pot seguir amb imaginaris municipalistes del segle XIX, perquè els que estem junts compartint problemes comuns som uns altres, fins i tot moltes vegades només hi som de pas. Les migracions han existit sempre en la història de les societats, però eren la sortida d’un lloc i l’entrada a un altre. Ara no només hi ha migracions d’aquest tipus: estem tots en moviment. Com redefinir els mapes del que ens és pròxim i del que és llunyà, per tal que aquells amb qui estem prenent decisions col·lectivament ens sentim concernits per allò que passa? Tenint en compte que ens estem movent en diverses escales de comunicació, informació i fins i tot afectives (les escales afectives no necessàriament es donen a la quotidianitat). Crec que aquest és el desafiament de la politització que podem fer avui. L’alternativa a la política de proximitat més decimonònica tampoc és aquell tecno-utopisme que es va viure molt als anys noranta i que a tots ens semblava la panacea: ja estem tots connectats al món global, ara ja som un nou subjecte polític. Tampoc és cert. En aquest món global les proximitats i les distàncies juguen d’una altra manera.
En aquest moment estem, en certa manera, igual que els exploradors que van descobrir el món al segle XVIII i van veure que la seva petita comunitat no era allò que pensaven. Ara estem, d’alguna manera, mapejant de nou els nostres territoris i, per tant, pensant qui som subjecte polític en aquests territoris. És una fase d’experimentació molt gran i que passa per coses molt concretes. Per exemple, el territori i l’aliment. Estem tornant a l’aliment de proximitat, però això és realment així? Mengem l’oli de km 0, però això no significa que el nostre sistema alimentari estigui tornant al territori, perquè ja no pot ser. Qui ens és més proper, el que cultiva els nostres cereals o el cambrer que ens ha servit el cafè? Aquí està en joc, per a mi, el que hem d’anar descobrint i aprenent.