El dijous passat el ple de l’Ajuntament de Figueres aprovava modificar l’ordenança municipal de civisme que regula la mendicitat. Els articles incorporats a la nova ordenança venien motivats per la denúncia d’alguns veïns d’agressions i coaccions sofertes al carrer per part d’individus associats a xarxes de delinqüència organitzada i per una petició expressa de la Guàrdia Urbana per fer front a aquestes situacions. Durant els darrers mesos, l’Ajuntament ha creat una comissió específica amb l’objectiu, segons el govern de la ciutat, d’oferir eines als cossos de seguretat municipals per a combatre els delictes comesos per aquestes organitzacions. Però si aquest és el propòsit del govern amb aquesta modificació, el primer que ens hauríem de preguntar és perquè s’inclou dins l’ordenança que regula la mendicitat.

L’exercici de la mendicitat no està prohibida per cap llei de l’ordenament jurídic i suposa, per tant, una pràctica emparada pel dret a la llibertat. De fet, un informe el Defensor del Poble publicat en el marc de l’aprovació d’ordenances municipals que pretenien prohibir la mendicitat a finals dels anys 90, mostrava la necessitat “d’emparar els mendicants i vetllar per la defensa dels seus drets”. El Defensor del Poble, a més, estimava que les ordenances esmentades lesionaven els principis de legalitat i seguretat jurídica: per una banda atacaven a drets fonamentals i per l’altra extralimitaven les competències de les administracions locals.

Com hem apuntat, les modificacions aprovades pel ple, amb el vot afirmatiu de tots els grups municipals excepte la CUP, es produeixen amb l’objectiu de combatre la delinqüència organitzada. Però el text de la modificació dista molt de complir aquest objectiu. En primer lloc, la nova ordenança municipal sobre la mendicitat incorpora alguns articles per reforçar el caràcter sancionador de delictes ja contemplats en l’article 232 de la Llei Orgànica 10/1995 del Codi Penal (l’exercici de la mendicitat amb menors) o en l’apartat 5 de l’article 78 de la mateixa ordenança de civisme municipal (l’exercici de la mendicitat amb coacció). Les noves incorporacions, doncs, no aporten cap novetat al redactat original. En aquest punt cal tornar a la pregunta que inicialment ens formulàvem: si entenem que la mendicitat no està prohibida per cap llei (i per tant, el seu exercici és susceptible a ser garantit), perquè es regulen, des de l’ordenança de mendicitat, els fets delictius (que, per altra banda, ja estan contemplats al Codi Penal)?

La intenció de vincular mendicitat i delinqüència es torna evident. La condició de pidolaire s’entén, amb aquesta associació que contempla l’ordenança, indissociable del crim. I és que les polítiques municipals reprodueixen els processos globals de criminalització de la pobresa. La crisi econòmica justifica un nou model de la gestió de la pobresa que atorga un rol cada vegada més protagònic als dispositius policials i penals, de manera que ja no es tracten les causes de la pobresa sinó les seves conseqüències. Un dels paradigmes d’aquest procés són les polítiques implementades per Margaret Thatcher, la responsable del desmantellament de l’Estat del Benestar britànic, als anys noranta. Thatcher esgrimia que la pobresa era símptoma d’un defecte d’actitud i de falta de coneixement a l’hora d’administrar els seus diners. D’aquesta manera, es nega d’alguna forma l’existència de la pobresa com a resultat d’un problema social, acusant i responsabilitzant als pobres de la seva condició. En realitat, les noves categories de desposseïts que van des de joves sense feina fins a persones sense sostre, drogaddictes o immigrants sense papers són, en bona mesura el resultat de la desaparició progressiva de l’estabilitat laboral, així com de la degradació de les xarxes socials de suport i solidaritat.

L’ordenança de civisme és una maquinària pensada per perseguir les conductes socials que es consideren desviades i, paral·lelament, per presentar aquestes com autònomes i independents del sistema social que les explica. D’aquesta manera, s’intenta deslligar la mendicitat de l’ordre econòmic imperant, essent com és en la majoria de casos, l’efecte lògic de la desregulació del mercat laboral i les noves i velles formes de dominació de classe. A més, aquestes ordenances estableixen formes d’intervenció genèriques i ideals que de cap manera poden respondre a les especificitats de cada cas particular. S’ha transformat la problemàtica social en assumptes relacionats amb el comportament i la decisió individual, i la conseqüent transferència de responsabilitats de l’àmbit dels Serveis Socials a la política criminal. No és casual que, en l’inici del mandat, el govern municipal fes confluir dues matèries municipals (Benestar Social i Seguretat Ciutadana) en una sola regidoria.

Es genera d’aquesta manera una retòrica entre el braç dret i l’esquerre de l’Estat, o si es prefereix, entre el seu costat masculí i el seu femení; on la part dreta i masculina correspon a l’aplicació de mesures punitives, quan no penitenciaries (lleis criminalitzadores, comissaries, tribunals), mentre la part maternal s’ocupa de l’aspecte assistencial (serveis de salut, educació, reintegració, etc.). Tanmateix, els sectors penitenciari i l’assistencial tenen una relació completament incestuosa i promiscua, en la mesura que ambdós s’encarreguen de demarcar l’ordre moral imperant, senyalant quines conductes són nocives, anòmales, contaminants o desviades. Aquest assistencialisme no deixa de ser l’apèndix de l’aparell penal, un instrument panòptic que amb l’excusa de promoure el benestar dels denominats “usuaris”, les sotmet a formes de control cada cop més subtils i penetrants. D’aquesta manera es consolida un gir del tractament social al tractament penal de la marginalitat, en bona mesura possible a causa de la creixent submissió del poder judicial al circ orquestrat des de l’esfera política. Paradoxalment, el mateix règim que es mostra inclement, autoritari i punitiu amb la pobresa, té una altra cara tolerant, permissiva i servil els delictes comesos per la classe política i empresarial. D’aquesta manera assistim a un espectacle grotesc: mentre s’incrementa l’activitat policial i s’accentuen les sancions correccionals cap a les poblacions marginalitzades, simultàniament es renuncia a perseguir la delinqüència de guant blanc perpetrada pels corpuscles poderosos: promotors immobiliaris, empreses multinacionals i la classe política conservadora que segueix reproduint lògiques clientelars i caciquils.

L’article 2 de l’ordenança aprovada contempla, també, el següent punt: “Amb la finalitat de salvaguardar el dret dels ciutadans i les ciutadanes a transitar per la ciutat de Figueres sense ser molestats o pertorbats en la seva voluntat, la lliure circulació de les persones i el correcte ús de les vies i espais públics, es prohibeixen aquelles conductes que, sota l’aparença de mendicitat o sota formes organitzades, representin actituds coactives o d’assetjament o impedeixin el lliure trànsit dels ciutadans per les voreres, calçada i altres espais públics”. En primer lloc sorprèn la deshumanització dels mendicants, ja que el redactat estableix una clara escissió entre ciutadans i mendicants que exclou aquests últims dels drets de ciutadania. Aquesta separació es fa més visible encara en un altre punt de l’ordenança (aquest ja present a l’anterior ordenança del 2004) que estableix com a objectiu “vetllar per evitar l’exercici de la mendicitat en les vies i espais públics”. Aquesta mesura vulneraria el dret a la circulació dels mendicants, mentre l’asseguraria a la resta de ciutadans establint una clara jerarquia en l’accés i l’usdefruit. Els ciutadans serien aquells ocupants legítims o de primera categoria, mentre els mendicants es consideren usuaris indesitjables, amb una ciutadania de segona classe.

Malgrat que (recordem) l’objectiu de l’ordenança aprovada el dijous passat és la lluita contra les xarxes organitzades de delinqüència, el cert és que es produeixen altres canvis en l’ordenança de civisme que no guarden relació amb aquest fi. En aquest sentit, és preocupant una de les prohibicions que contempla la nova ordenança de civisme de Figueres: la de dormir al carrer. Es produeix, també en aquest cas, un accés desigual al dret al carrer, ja que queden penalitzades les pràctiques d’aquelles persones que realitzen allò que anomenen un “ús intensiu” de l’espai públic. A més, mesures com aquesta podrien suposar la legitimació de la vulneració de drets individuals. De fet, quan el govern de la ciutat de Madrid va voler impulsar una modificació de l’ordenança de civisme a l’abril del 2015 que impedís dormir al carrer, el portaveu de Jutges per a la Democràcia, Joaquim Bosch, va alertar a l’Ajuntament que “no existeix cap norma que empari treure aquestes persones del carrer“. A més, representants de les associacions judicials van manifestar que “dormir el carrer no és constitutiu de cap delicte” i que “ningú pot obligar a les persones sense llar a pernoctar en albergs”.

Les causes de la mendicitat i del sensellarisme són múltiples, però que la crisi econòmica que va esclatar el 2007 s’ha incrementat és un factor indiscutible de l’augment de la pobresa en els darrers anys i, per tant, de les pràctiques associades a les persones que es troben en aquesta situació. Com hem vist, les administracions locals (en comptes d’abordar les arrels estructurals de la manca d’accés a l’habitatge o al mercat laboral) han optat per mecanismes d’invisibilització, criminalització i i persecució de la pobresa en l’espai públic. En cap cas, s’han desplegat actuacions per fer front a la vulnerabilitat que pateixen les persones que viuen al carrer. No parlem del dret a l’atenció als Serveis Socials, sinó de mesures que garanteixin la protecció davant els abusos que diàriament pateixen les persones que exerceixen la mendicitat o que dormen al carrer: assetjaments, agressions, intimidacions o vulneracions del dret a la intimitat i a la pròpia imatge (la publicació de fotografies sense consentiment de persones sense llar és una constant que hem vist darrerament amb la publicació d’una fotografia al mitjà digital Figueres.com per il·lustrar l’article sobre la modificació de les ordenances). La denúncia d’aquests abusos, com apunta el sociòleg i activista Albert Sales en un article publicat a La Directa, sovint no acaba materialitzant-se perquè a una persona sense llar “no li sembla massa intel·ligent dirigir-se als mateixos agents de la Guàrdia Urbana que el despertaven tres o quatre vegades en una nit per fer-lo canviar d’emplaçament o per interrogar-lo sobre els temes més inoportuns”.

L’ordenança de civisme no és únicament una eina pel manteniment de l’ordre social, sinó un dispositiu polític fonamental per penalitzar, criminalitzar i disciplinar la pobresa, situant els sectors de la població que es consideren problemàtics. Aquest tipus de polítiques punitives basades en mesures correccionals només aconsegueixen segregar les persones desafavorides de la resta del cos social. Evidentment, privant a les persones desvalgudes dels drets socials bàsics se les situa en els marges de l’ordre cultural i econòmic dominant, en una situació d’indefensió estructural. En empènyer els pobres a situacions indignes, les elits governamentals reforcen la supremacia ideològica de l’individualisme meritocràtic, inaugurant una guerra de necessitats contra necessitats que dissol les formes històriques de solidaritat de classe. Tampoc podem oblidar que el càstig no deixa de ser un dispositiu de comunicació, un idioma propi que disciplina als castigats, però també a la resta de la ciutadania. L’amenaça de degradació del nostre ordre material i simbòlic possibilita que acceptem llocs de treball humiliants i que en molts casos considerem inútils.

Queda confiar que la ciutadania no cometi l’error d’assimilar els discursos alarmistes, hipersecuritistes i catastrofistes sobre la “inseguretat” que difonen els aparells polítics i els mitjans de comunicació oficials, sempre al servei de l’espectacularització i la trivialització de la misèria. Faríem bé de formar un poble compromès en la lluita contra les estructures de desigualtat abans que degenerin encara més els ideals de justícia, igualtat i llibertat. Només una societat que faci un exercici crític serà capaç d’entendre el terror que inspiren les ordenances cíviques a les persones desposseïdes. Cap diagnòstic científic pot, en l’actualitat, sostenir que la indigència es resol amb severitat penal, més aviat totes aquestes mesures punitives – inspirades en la psicologia conductista – són receptes autocomplaents que busquen un rèdit electoral immediat. La fermesa policial, normativa i jurídica només serveix per combatre els mendicants i ja va essent hora que ens adonem que l’objectiu a combatre és la mendicitat, és a dir: el sistema capitalista. Em comptes de perseguir, castigar i reprimir els pobres, fem el favor d’eradicar la pobresa.