Pau Llonch (Sabadell, 1982) és productor i arranjador del grup de rap At Versaris, tallerista, activista social, militant de la PAH de Sabadell, columnista a La Directa i col·laborador en diferents mitjans de comunicació. Però sobretot és energia, decisió, moviment i una de les veus que ens recorda que no hem de deixar d’utilitzar la paraula com una eina per transformar la nostra societat.
Llonch ha estat rapejant i compartint coneixement a l’Oficina Jove de Figueres durant els dies 24, 31 d’octubre i 7 de novembre realitzant el taller de rap Rima contra el racisme!, que s’engloba dins del programa Dimarts Musicals. Aquesta iniciativa va sorgir de la demanda dels joves que assagen regularment a l’Oficina Jove i de la necessitat d’aprendre de la mà d’un professional. Aquests tallers tenen l’objectiu de crear vincle entre els diferents grups d’usuaris de l’Oficina Jove, ja que el grup de rap ha escrit i gravat una cançó en contra de la discriminació que serà ballada pel grup de danses urbanes i de la qual els Agents Joves de Salut en realitzaran la difusió.
Un dels objectius de l’Espai Creatiu/Buc d’Assaig de l’Oficina Jove és potenciar la creació artística, la producció cultural i dinamitzar el jovent a través de la cultura per afavorir la cohesió social de la ciutat i la comarca. Com ha estat l’experiència amb els joves de Figueres?
El taller de Figueres és una mica diferent del que normalment fem, ja que sobretot treballem en instituts, en horari lectiu i amb aules senceres. Els tallers de tardes sempre són més flexibles, més frescos, exigeixen menys als alumnes. Ha vingut força gent, la majoria acostumada a escriure. Reconec que a nosaltres ens agrada treballar amb gent que no ha escrit mai i, en certa manera, despertar-los el neguit per l’escriptura, la literatura i el rap. Això en el taller de Figueres no hi ha sigut gaire, bàsicament perquè la gent que ha vingut era bona improvisant o escrivint. Hem fet dues sessions de tècniques d’escriptura, mètriques, fonètiques, diferents reflexions sobre el repte creatiu en termes poètics i ara gravarem el resultat de què han escrit.
Als tallers, com s’educa la mirada dels joves a través de la paraula?
Intentem fer-ho amb naturalitat. Posem debats sobre la taula i intentem que aflorin les preocupacions dels joves, intentant conduir-les cap a reflexions més o menys crítiques. A nosaltres ens agrada parlar de la filosofia de la praxi, una escola dintre del marxisme bastant heterodoxa que defensa, entre altres coses, que és amb la pràctica que es transforma la realitat i, a la vegada, et transformes a tu mateix. Evidentment, el que estem fent aquí no és una pràctica revolucionària, sinó que és una pràctica estètica, però també és una de les formes de praxi que nosaltres defensem amb convicció, ja que autotransforma els subjectes que la practiquen. No és el mateix escoltar algú que t’explica i et fa reflexions crítiques sobre un tema, que participar d’una dinàmica pràctica que et porta a reflexionar, a haver d’escriure, a haver de verbalitzar el que has escrit, a haver de triar una forma estètica per fer-ho… Pensem que l’impacte pedagògic que té és molt més important i, a més, obre als joves la porta a seguir utilitzant l’escriptura i la literatura com a forma d’expressar-se. Per tant, és en aquest sentit que pensem que és una eina potent.
Entenc que ha de ser difícil educar d’aquesta forma dintre d’un sistema educatiu que ens planteja tot el contrari. Estem acostumats a no pensar, no ser crítics, memoritzar, copiar i repetir.
Per una banda, em fa molt de respecte aquesta idea de que nosaltres “eduquem”. Entenc que eduquem, però també són els joves que ens eduquen a nosaltres. Això té molt a veure amb aquesta filosofia de la praxi que està present en les tesis de Feuerbach de Marx, o en la pedagogia de persones com Paulo Freire. És la idea de que l’educador ha de ser educat. En tot cas, el que sí que intentem és reforçar la visió crítica dels joves, analitzem l’entorn superant els vels mistificadors, els rumors, les mentides, les tergiversacions, intentant anar a l’arrel dels problemes. Aleshores, en el cas hipotètic que hàgim localitzat aquests problemes, intentem transformar-los. Aquesta seria una mica la visió crítica de la vida que nosaltres defensem, que està molt vinculada al rap o, almenys, ens agradaria que el rap estigués molt vinculat a aquesta essència.
I d’altra banda?
L’altre element important dels tallers és la creativitat, una cosa que normalment no és massa present a les aules educatives. Un dels moments més potents del taller és quan has acabat de fer reflexions tècniques sobre les habilitats que es poden posar en joc en crear uns versos, quan acabes de reflexionar sobre el racisme o sobre el que sigui, i després hi poses la música i els alumnes es queden en silenci davant d’un full… i tu també. Molts reaccionen, al principi, amb una certa frustració. Jo els dic que, en realitat, és una frustració creativa. Són moments en què no saps per on començar, que has de tenir en compte moltes coses a la vegada i et sents bloquejat. Però arriba un moment en què es trenca aquest bloqueig, comencen a escriure i, d’alguna manera, acaben estant orgullosos del que han fet. És el que més satisfacció em dóna dels tallers.
Per tant, el rap és una eina que ajuda molts joves a deconstruir i a posicionar-se davant de les injustícies. Quin paper tenen els professors i educadors que acullen els teus tallers?
Nosaltres posem sobre la taula reflexions que no són ideològiques, almenys en el sentit pejoratiu de la paraula ideologia, sinó que, bàsicament, són reflexions concretes basades en argumentacions i dades que podem defensar sense cap problema. Els hi fem veure, amb exemples concrets, que moltes coses de les quals reben en el seu entorn no tenen per què ser certes i que, per moure’s amb un cert anhel de justícia pel món, s’ha de ser una mica crític amb les informacions rebudes, encara que aquestes vinguin d’autoritats com els professors o els pares. En aquest sentit, la resposta dels professors és bona, perquè nosaltres no fem aquests tallers per adoctrinar a ningú ni per treballar discursos o continguts “supercrítics”. Nosaltres treballem sobre valors i fem reflexions des de l’antifeixisme. Afortunadament, és quelcom que encara està ben vist dins de l’escola pública catalana.
Per moure’s amb un cert anhel de justícia pel món, s’ha de ser una mica crític amb les informacions rebudes
En aquestes sessions hem vist que qüestionar l’hegemonia és essencial per crear-se un discurs propi. Com transmets als joves com desmuntar qualsevol tipus de violència amb el rap?
Amb un taller de dues, quatre o sis hores no pots trencar amb el massís ideològic d’una època. Per tant, cal ser-ne conscient i treballar amb humilitat. Per això, el que procurem als tallers és generar una certa espurna crítica sobre algun tema, que generi un debat i que ens porti, d’alguna manera, a conclusions comunes. Conclusions crítiques en el fet que qüestionen, en molts casos, relats que de forma força majoritària estan assentats en els nostres carrers, aules, barris, centres de treball, centres d’atenció primària… A partir d’aquí, després d’aquest sacseig, intentem que els alumnes es posin a escriure i veure què en surt.
Són moltes les veus que rebutgen certs estils musicals des del discurs, sovint classista, de què hi ha gèneres com ara el rap que reprodueixen discursos sexistes. Ho sentim, fins i tot, dins d’espais transformadors. És això un frontis pel vostre treball?
Crec que la música rap és com tot: té manifestacions molt dignes i té manifestacions deplorables. Evidentment, hi ha rap sexista i rap que no ho és, però el problema del sexisme en la societat capitalista no té a veure amb el rap. Té a veure amb la societat capitalista: el sexisme i el patriarcat com a formes de dominació. Aleshores sí, hi ha rap sexista. Però, i la majoria de cançons de pop i rock mainstream de la història de la música, des de fa seixanta anys, no són sexistes o masclistes? És un problema del rap? No, és un problema que el rap ha saltat a l’arena mainstream i s’ha contagiat d’el que és bo i d’el que és dolent de la societat en la qual vivim. No li veig ni més virtuts ni més defectes que qualsevol altra eina.
Per a tu, doncs, el rap és una eina de lluita?
Sí, tant a través del projecte Versemblant com des d’altres projectes musicals en els quals he militat com ara At Versaris, des d’on hem intentat que la música sigui un altaveu per transmetre reflexions crítiques respecte al sistema econòmic capitalista i tot tipus d’opressions.
Creus, però, que lluitem des del privilegi?
Sí, totalment. Tothom. Bé, hi ha qui té més privilegis que d’altres. Jo, com a home, com a blanc i com a occidental, tinc molts privilegis, efectivament. Per tant, sempre, per molt que lluiti, critiqui i qüestioni el meu entorn, he de ser conscient d’aquests privilegis.
Això ho transmets quan fas els tallers?
Ho intento. Per exemple, quan reflexionem críticament sobre les diferents formes de discriminació als tallers. Les discriminacions no són bidireccionals. Per tant, no és el mateix ser feminista que ser masclista, i no és el mateix ser lesbiana que ser heterosexual, perquè no hi ha lesbianes que discriminin heterosexuals i sí al revés, oi? Això, que sembla una reflexió tan evident, moltes vegades als joves els inquieta una mica perquè pensen: què significa que jo tingui privilegis? Què vol dir que sigui blanc, heterosexual, home? Molts de nosaltres no n’hem sigut conscients i no ha estat fins que algunes companyes, especialment de moviments feministes, ens ho han plantat davant de la nostra cara.
I com es viu això dins el món de la música?
Una de les coses que, personalment, m’ha obligat a ser crític amb aquest món és el fet d’entendre que hi ha uns components d’ego i de verticalitat molt grans sobre l’escenari. Des de l’escenari veus a la gent per sobre i tu ets el centre de les mirades, i això et dona una responsabilitat afegida respecte a com et comportes. Molts de nosaltres no ens hem comportat com ho hauríem d’haver fet en algunes situacions. Per això intentem incorporar aquestes reflexions sobre els privilegis en els tallers i, també, en la vida quotidiana.
Fa temps que cada vegada em fa més mandra la lògica de l’escenari, tot i que sempre he estat un animal d’escenari. Ho reconec, m’agrada molt, crec que m’hi moc bé. No és una falsa humilitat, crec que sóc una persona que genero potència a l’escenari però, a la vegada, no he sigut prou conscient dels privilegis que això atorga i de què t’obliga en termes de ser especialment escrupolós en com et comportes.
Des del primer dia que vau arrencar el projecte fins aquest taller que has realitzat a Figueres, què has après dels joves i de la seva realitat?
És un aprenentatge continu. La realitat dels joves és molt diferent segons el lloc on treballem. És diferent fer un taller en una escola concertada de l’Eixample de Barcelona o fer-lo en una escola pública de barracons del Garraf, per exemple. A mi m’ha permès, i ho dic amb tota la modèstia -no crec que hi hagi gaire gent que pugui treballar en tantes escoles-, tenir una visió de quin és el panorama del sistema educatiu, del sistema escolar, dels reptes, de quines coses es fan millor i quines coses es fan pitjor.
La vida passa molt de pressa i no tenim temps de fer tot el que ens agradaria fer. Però un projecte interessant seria intentar plasmar, d’alguna manera, aquest coneixement; aquesta crítica en positiu del sistema educatiu o aquesta visió que t’atorga el fet d’estar en tantes escoles, conèixer tanta quantitat d’alumnes i professors d’arreu del territori.