El treball assalariat continua essent avui el centre al voltant del qual s’articulen els drets socials i, també, un dels territoris on es segueixen reproduint les desigualtats de gènere. Segons dades de l’Idescat, els salaris de les dones catalanes són de mitjana gairebé una quarta part (un 24,8%) més baixos que els dels homes. Un informe sobre desigualtats salarials de la UGT d’aquest febrer, afirma que la crisi econòmica ha agreujat l’evolució de la bretxa salarial: Catalunya ha passat d’una bretxa del 24,4% el 2008 al 25,1% el 2013. Aquesta situació de desigualtat en els salaris –tot i que real– acaba generant un punt de partida il·lús però hegemònic a l’hora d’abordar les desigualtats entre homes i dones (especialment des de les pràctiques institucionals): els objectius per assolir la igualtat acostumen a centrar-se exclusivament en el territori del treball assalariat, deixant de banda aquelles opressions que existeixen en la resta de tasques i en les relacions de l’entramat del sistema patriarcal. Prova d’aquesta concepció predominant de la igualtat de gènere situada en el camp de batalla del treball assalariat és l’acte principal –a banda de la lectura del manifest i una festa– que ha preparat l’Ajuntament de Figueres per celebrar la Setmana de la Dona d’enguany: una conversa amb Anna Espelt i Rosa Agustí, presidenta de l’Associació d’Empresàries Gironines.
Incorporació de les dones al treball = igualtat?
La incorporació de les dones al treball ha projectat un miratge que presenta el treball assalariat com mecanisme per assolir la igualtat i ha provocat de forma més accentuada la invisibilització el treball domèstic i de cures. Malgrat que la percepció més extesa és que les dones hem canviat la llar pel mercat laboral, les tasques que es realitzen en aquest territori, que es vol privat, segueixen existint i segueixen essent responsabilitat de les dones. És a dir, les dones hem arribat al mercat laboral, però no hem deixat mai de ser (també) a la llar, realitzant les tasques que permeten reproduir la vida: cuinant, anant a comprar, endreçant la casa, rentant i planxant la roba, assegurant les necessitats afectives; en definitiva, cuidant. I ho fem de forma gratuïta o destinant-hi diners, fet que provoca situacions de desigualtat: qui pot pagar per fer aquestes tasques, no les fa, i qui no s’ho pot permetre, les fa.
Es produeixen, doncs, almenys dos escenaris. Per una banda, en unitats familiars amb menys recursos econòmics les dones acabem assumint aquestes tasques, de forma simultània amb la jornada laboral assalariada (treballem doble jornada laboral, triple si ens trobem en espais de militància). Desenganyem-nos, malgrat els casos aïllats, l’entrada al mercat laboral de les dones no ha propulsat l’entrada en condicions d’igualtat dels homes a la llar: segons l’Enquesta d’Usos del Temps 2011 de l’Idescat els homes dediquen 14 hores i mitja setmanals de mitjana a les tasques de la llar; les dones, el doble, 28 i mitja. Per altra banda, les unitats familiars amb més recursos transfereixen aquestes tasques a treballadores domèstiques i cuidadores. I aquí situem, de nou, una altra desigualtat: la precarització dels drets laborals de les treballadores de la llar a través de contractes precaris (si hi ha contracte) i l’economia submergida (si no hi ha contracte). Existeix, per tant, un component de classe: són les dones de classe treballadora i, en els darrers anys, dones migrades del Sud global (articulant-se, d’aquesta manera, una cadena transfronterera interdependent de les cures a través de “l’exportació” de treballadores) qui assumeixen aquestes tasques en condicions precàries, sense una regularització laboral o un conveni col·lectiu que empari els seus drets.
El treball domèstic i de cures, motor del sistema productiu
Sembla evident, doncs, que la llar i els territoris on es desenvolupen les cures són un focus promotor de desigualtats de gènere i, també, de precarització dels drets socials. Però no són espais d’importància menor: la seva sostenibilitat garanteix el funcionament del sistema productiu. El treball domèstic i de cures és el que permet que ens aixequem, dones i homes, cada matí, amb totes les necessitats cobertes per entrar puntuals –i productius– a la feina (les que tenim feina, és clar). La llar, com a reproductora de la força de treball –nosaltres– és una institució econòmica central del sistema capitalista i una garantia perquè les dinàmiques d’acumulació del capital es mantinguin. Però, malgrat aquest paper fonamental que desenvolupen, si les tasques domèstiques i de cures són el motor essencial perquè la maquinària productiva funcioni, perquè se situen en un territori privat i no públic? Si aquests treballs fan sostenible la reproducció de totes les vides, perquè no esdevenen responsabilitat comuna i compartida?
Les cures, tot i no ser reconegudes com a tal, són una contribució al conjunt social i, per tant, han de ser generadores de drets socials en el marc de l’Estat del Benestar, de la mateixa manera que ho són –si més no en la teoria– l’accés a un habitatge digne o a una sanitat pública. Les institucions, com a espai de gestió dels comuns, han de cercar mecanismes per assumir els treballs que realitzem fora la jornada laboral. Hem de situar les cures al centre del desplegament de les polítiques socials, perquè deixin de ser tasques que viuen en l’opacitat i articuladores de múltiples opressions. Més enllà de categoritzar si una tasca és treball o no, o de si determinades tasques han de ser assalariades o no, hem de capgirar la concepció que tenim d’una economia al servei del capital que invisibilitza i feminitza les tasques de cures; perquè ho estigui al servei d’allò que realment importa: les nostres vides. Però, segurament, abans d’arribar a aquest punt, encara ens queda molta feina prèvia.
Més que celebrar l’emprenedoria com a èxit de l’empoderament de les dones, potser podríem començar per aturar-nos a reflexionar sobre quelcom que els feminismes ja fa temps que treballen per desemmascarar: l’altra cara subterrània que permet garantir la lluentor de la superfície. Quines cadenes de cures, quines precaritzacions laborals, quin sistema econòmic, quines opressions patriarcals permeten que les dones puguem asseure’ns una tarda de dissabte a debatre sobre treballadores d’èxit? Podríem començar per posar sobre la taula cada 8 de març que, darrere el treball visible de les dones, hi ha múltiples treballs. Ja un altre dia desmitificarem l’emprenedoria com a impossible des de les nostres vulnerabilitats com a éssers autònoms si no és a través de l’explotació d’altres… Pas a pas, no es declara la guerra al capitalisme en un sol dia.