Què és l’Acústica? Segons les declaracions de Marta Felip a un article d’El Punt Avui, l’Acústica és un Festival de Música “referent” a Catalunya que ajuda a consolidar i posicionar Figueres com a “marca” associada amb “valors positius” en l’àmbit nacional i internacional. Anem a analitzar aquesta frase perquè, com sabem, les paraules es troben impregnades d’ideologia. Que la nostra alcaldessa parli de la ciutat com a “marca” i de la seva festa com a “referent internacional” deixa entreveure un model de gestió municipal directament inspirat en l’empresa privada. Marta Felip dedica el temps restant de la seva intervenció a xifrar “l’impacte econòmic” de l’Acústica i a subratllar que “per cada euro invertit per l’Ajuntament, el festival retorna 7 euros a la ciutat”. Un cop més el llenguatge no és neutre o innocent. L’expressió “inversió de l’Ajuntament” és un eufemisme per referir-se al quasi 17% de pressupost cultural que hi destina el consistori, si eliminem les partides en manteniment d’infrastructures, personal i inversió. L’expressió “retorn a la ciutat” es refereix únicament als ingressos d’uns pocs propietaris de bars, restaurants i hotels.
La ciutat com a marca
Tot i així, no es tracta només que Figueres s’administri des d’una perspectiva empresarial que anteposa la raó econòmica al bé comú, sinó, sobretot, que aquest govern concep la mateixa ciutat com una “marca”, és a dir, com un producte de consum amb el qual és necessari especular. Les tècniques de màrqueting són ben conegudes; consisteixen a invertir grans sumes de capital en la promoció d’una mercaderia amb l’objectiu de convèncer als consumidors que està dotada d’esperit o identitat pròpia. Aquesta és la mateixa estratègia que s’utilitza en el cas de Figueres quan l’Ajuntament posa en marxa campanyes publicitàries com l’orquestrada entorn de l’eslògan “Figueres: la ciutat dels detalls”. Un lema que bàsicament busca difondre la imatge d’una ciutat polida i desconflictivitzada, atractiva pels turistes i atraient pels inversors, perquè en els seus carrers impera allò que Marta Felip denomina “valors positius”.
Aquest govern concep la mateixa ciutat com una “marca”, és a dir, com un producte de consum amb el qual és necessari especular
En primer lloc, recomanem a l’alcaldessa l’adopció d’una retòrica política a l’alçada de la representant d’aquesta concepció de ciutat global que pretén transmetre (començant per la incorporació al seu vocabulari de conceptes com civilitat, civisme, respecte, convivència ciutadana, etc.). En segon lloc, sentim informar-la que la propaganda és pura superfície, simple embolcall o maquillatge; una despesa pública totalment prescindible en temps d’emergència social i econòmica. Perquè mentre el consistori actual veu Figueres com el decorat d’una pel·lícula, l’aparador d’un negoci o la fotografia d’una postal; al nucli de la societat – allà on la gent real pateix i procura sobreviure – incrementen dia a dia, sense parar i exponencialment, la pobresa, el dolor i la ràbia.
Tanmateix, el més perillós de la transformació de Figueres en “marca” no són les estratègies de difusió mediàtica o els processos purament cosmètics de monumentalització i tematització del centre urbà (ara l’anomenen dalinià), sinó l’externalització i la subcontractació de nombrosos serveis públics. Sense anar més lluny, l’organització de l’Acústica és una proposta de l’empresa Promo Arts, una productora amb els seus propis interessos que acostuma a programar grups de música amb qui té relacions comercials prèvies. De fet, el govern actual té una voluntat explícita de facilitar els moviments del capital privat, promovent normatives urbanístiques laxes que permetin als negocis colonitzar l’espai públic urbà sense impediments.
La privatització de l’espai públic
La privatització de l’espai públic resulta especialment flagrant durant l’Acústica, on des de fa uns anys es tanquen carrers i places per dur a terme concerts de pagament. En les dues últimes edicions, s’ha arribat a l’extrem de posar preu a l’accés a la grada de Plaça Catalunya. Des d’aquí diagnostiquem l’Ajuntament com cleptòman i agorafòbic. Per una banda, confisca l’espai urbà amb un interès recaptatori en benefici, no de la pròpia institució, sinó d’un privat (Promo Arts). La ciutadania que paga l’abonament per a la zona Acústica Club està pagant a un privat que treu benefici d’un espai que és de totes. Per l’altra, l’Ajuntament s’apropia d’aquest espai (a través de Promo Arts) per pànic a qualsevol demostració lliure i espontània sobre l’asfalt perquè es sap detestable o, molt pitjor encara, prescindible.
Les festes consentides són dissenyades per estar al servei de l’ordre social establert i vehicular la ideologia cultural dominant
En les pròximes línies intentarem precisament determinar les tensions i contradiccions existents entre el poder i l’àmbit festiu. En primer lloc, s’ha de reconèixer que les festes consentides són dissenyades per estar al servei de l’ordre social establert i vehicular la ideologia cultural dominant. L’Acústica no és una excepció, sempre ha estat pensada des d’una lògica vertical (de dalt a baix) per un Ajuntament que l’esponsoritza i promociona, i a més a més, darrerament els gestors han renunciat a l’atreviment de les primeres edicions, traint principis fundadors del festival com el format desendollat. Per si fóra poc, la organització del festival és una proposta comercial de Promo Arts, que, com a empresa està interessada principalment en la maximització dels guanys econòmics i rarament apostarà per propostes musicals subversives i emancipadores. Per entreveure la visió de Promo Arts n’hi ha prou escoltant l’entrevista radiofònica al seu director (Xavi Pasqual) a Catalunya Ràdio, en la qual anomena al cos festiu com “usuaris” i “visitants”, fent evident la nul·la capacitat d’intervenció dels ciutadans en la festa del seu propi municipi.
Però sortosament les institucions polítiques no poden parasitar totes les festes i la ciutadania cada vegada és més conscient de la necessitat d’inventar i reinventar celebracions per posar-les al servei d’ideologies transformadores on prevalgui el valor d’ús per sobre del valor de canvi. Per exemple, durant l’última edició de l’Embarraca’t, el Casal Popular la Figa va organitzar les primeres Festes Alternatives i Populars de Figueres al Parc Bosch. Una festa autogestionada i popular, del públic i pel públic, en què l’absència de recursos municipals va fomentar la creativitat, la imaginació i la implicació de les veïnes i veïns. Clarament al marge de la voluntat i els desitjos de l’Ajuntament i, malgrat les seves reglamentacions i normatives sobre l’usdefruit de l’exterior urbà, les Festes Alternatives i Populars van recuperar un espai de la ciutat i el van dotar d’un nou significat.
Les relacions de poder en l’àmbit festiu
L’àmbit festiu també és un espai privilegiat per entreveure quines són les relacions de poder en una societat. Desgraciadament, en l’Acústica s’escenifica de manera especialment crua i cruel l’estratificació, la jerarquització i l’hegemonia existent entre diversos segments socials. No és tan sols que amb l’abonament Acústica Club els ciutadans més adinerats evitin les llargues cues a la barra o gaudeixin d’una posició privilegiada i panoràmica a Plaça Catalunya. Els ciutadans blancs, occidentals i de classe mitjana – tant li fa si es tracta de població “autòctona” o turistes – ocupen també un espai protagònic al centre de l’escena festiva en detriment dels immigrants i els seus fills, que són relegats a la perifèria. Des d’una perspectiva de gènere el ritu festiu també contribueix a senyalar quina posició social es reserva a les dones. Enfront aquelles visions que propugnen la democratització i l’igualitarisme creixent en les relacions de gènere, en la darrera edició de l’Acústica vam constatar la hipervisibilització de les dones a l’espai públic, presenciant una vegada més escenes d’interpel·lació grollera i d’assetjament sexual.
Ara bé, encara que a l’Acústica es reprodueixin dominacions i exclusions estructurals i l’Ajuntament tracti d’apropiar-se de la festa per revestir-la amb el seu discurs, tota autoritat sap perfectament que el seu domini és limitat i fràgil quan es desencadenen determinades potències socials. Per la seva pròpia estructura tendent al caos, cap festa podrà mai ser completament protocol·litzada, domesticada o apropiada per entitats pernicioses, ja siguin les institucions, el consum, la mercadotècnica, l’espectacle acrític, etc. Perquè en l’apoteosi festiva no importen les hores o els llocs, s’està més enllà del temps i l’espai, o, almenys, s’instaura una temporalitat i un territori propis. Aquesta apertura de parèntesis provisionals dissol el sentit de proporció, adverteix de la naturalesa transcendent i paroxística del moment i, sobretot, és una mostra de poder i autonomia temuda per les autoritats.
El pànic a la dimensió més revoltosa, inquieta i inquietant del ritu festiu explica que durant l’última edició de l’Acústica quatre cossos de seguretat diferents s’encarreguessin de sotmetre els carrers de Figueres a control i vigilància: la Seguretat Privada de l’empresa Phoenix amb un uniforme gris, la Guàrdia Urbana amb un distintiu groc, el servei de Protecció Civil amb un de taronja i els Mossos d’Esquadra vestits de blau. Precisament la policia és l’encarregada de fer respectar els temps festius. Sovint amb l’excusa higiènica “hem de netejar la plaça” es desallotgen literalment les persones de les places, obligant-les a abandonar el seu lloc físic. En aquest cas, la principal preocupació del poder és esborrar tot senyal festiu, que l’efervescència s’evapori a l’hora oficial de finalització, i que la ciutat retorni al més aviat possible al seu ordre visual i sonor, però també cognitiu i emocional. Els imperatius horaris previstos pel consistori van donar lloc a conflictes en la passada Acústica quan diversos festers, de manera espontània i autoorganitzada van negar-se durant una estona a acceptar els mandats policials, sovint fent servir el sentit de l’humor com estratègia de resistència.
El pànic a la dimensió més revoltosa, inquieta i inquietant del ritu festiu explica que durant l’última edició de l’Acústica quatre cossos de seguretat diferents s’encarreguessin de sotmetre els carrers de Figueres a control i vigilància
En aquesta escena i moltes d’altres (per exemple la d’un grup de joves cantant cançons punk i cridant consignes anticapitalistes), ha quedat especialment clar que el poble té la capacitat d’apoderar-se de l’Acústica oficial i oficiosa per traslladar-hi els seus propis significats, que poden estar a les antípodes dels institucionals o, simplement, desconèixer-los. Perquè mal que els hi pesi a l’Ajuntament o a Promo Arts, l’Acústica real i viscuda per la gent no pot encaixar amb marques o models projectats des dels despatxos. Als carrers i a les places, al cor o el cervell del social, la vida sempre serà molt més complexa, contradictòria, imprevista i imprevisible. Per aquest motiu el poble canta, balla, riu i es besa com si no existís el demà. I sabeu què? Probablement tenen raó. El demà no existeix, almenys fins la pròxima Acústica.