“Quin càrrec exerceix el Sr. Joan Francesc Burgas i Calaf en aquest Ajuntament? Quines funcions té assignades? Qui ha nomenat al Sr. Joan Francesc Burgas i Calaf per a aquest càrrec?”. Aquestes preguntes, pronunciades pel regidor socialista Dumanjó, ressonaven al saló de plens de l’Ajuntament de Figueres un 29 de juliol de 1983 i anaven dirigides al recentment investit alcalde Marià Lorca Bard, de Convergència. Qui era en Joan Francesc Burgas? Qui temia aquell jove de poc més de trenta anys i d’una educació impecable, que ocupava un despatx al primer pis de l’Ajuntament? En una petita nota al diari Hora Nova es responia a la primera pregunta: “és possiblement un nom desconegut per part dels ciutadans de Figueres, però no en canvi en els ambients culturals, polítics i periodístics de la ciutat”.

Intel·lectual, periodista, assagista, expert en l’obra de Salvador Dalí i comunicador polític, en Joan Francesc Burgas va néixer a Figueres el 23 d’abril de 1951. Alumne brillant, es va llicenciar en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona i va estudiar semiòtica a la Sorbona de París. Al llarg d’aquests darrers anys, i sobretot després de conèixe’l, jo també em vaig fer moltes preguntes al voltant d’ell, de la seva trajectòria i de les seves activitats, sobretot a l’àmbit de la política figuerenca. Autodefinit com a marxista heterodox, va formar part de la generació de joves que van prendre part activa en la vida cultural i política dels darrers anys del franquisme i els primers de la Transició a Figueres. De fet, sempre he tingut la sensació que ell, en Joan Francesc Burgas, era l’encarnació de la Transició política figuerenca.

La seva activitat política va començar com a treballador de la primera “oficina política” de tot l’estat espanyol, creada per l’enginyer industrial Víctor Ferreres i instal·lada al carrer Caamaño de Figueres a les darreries del Franquisme. Allà ja va demostrar la seva gran capacitat de treball, sobretot pel que fa als contactes amb els representants dels partits polítics de la clandestinitat. Juntament amb Ferreres, va ser un dels impulsors de l’Assemblea de Catalunya de l’Alt Empordà l’any 1976, que comptava amb membres destacats com Pere Portabella -amb qui va mantenir una gran amistat i, fins i tot, assessoraria com a senador- o el malaurat Carles Caussa. També va tenir un paper clau en l’organització del Congrés de Cultura Catalana. Durant els anys setanta va dur a terme una ingent tasca periodística, col·laborant amb diversos mitjans. Va començar al Mundo Diario, de Barcelona, sota el pseudònim Kaplan –en referència al film North by Northwest, ja que era un gran amant del cinema-, i més tard tindria un pas polèmic per la revista gironina Presència, on va treballar entre 1974 i 1977 juntament amb el periodista Narcís Genís. Tots dos, que firmaven sota el pseudònim de Bouvard i Pecuchent, van acabar a judici l’any 1977 després d’un reportatge sobre les empreses constructores del barri de la Marca de l’Ham. Els havia denunciat l’alcalde de Figueres Pere Giró, propietari d’una d’aquestes empreses.

Dins el periodisme va practicar un estil culte, rigorós i punyent, amb una capacitat d’anàlisi política excepcional. Aquestes habilitats van ser clau en la seva col·laboració amb el diari figuerenc Hora Nova durant les eleccions a la primera legislatura municipal de la democràcia. Ell, juntament amb una colla d’aquests “joves de la transició” de Figueres, van saber posar la nova etapa política en el punt de mira del periodisme des d’aquell diari. Gràcies al seu talent, van posar contra les cordes a uns candidats poc acostumats al joc mediàtic de la pugna electoral mentre que, a la vegada, els obligava a posicionar-se i a prendre partit. Un cop celebrades les eleccions, des de la seva columna “La crònica impertinent d’en J.B.” a les pàgines de l’Hora Nova, esdevindria l’analista polític per excel·lència del desastre del primer mandat democràtic figuerenc, que va tenir tres alcaldes en quatre anys per culpa de les pugnes internes dels partits. Per primer, i crec que per únic cop, va escriure sense pseudònim. El seu estil ben argumentat, però cru i directe, contrastava amb el seu caràcter càndid i amable i, des d’aquella tribuna, va adquirir una gran notorietat a la vegada que un grapat d’enemics, fins i tot dins el mateix diari, cosa que va fer trencar-hi la relació l’any 1981.

Aquell any havia acceptat l’oferta per convertir-se en Cap de Gabinet del Partit Centrista de Figueres, cosa que els seus col·legues, que majoritàriament es movien al voltant del PSUC o de moviments independentistes, no van acabar d’entendre. Es va convertir en un professional de la política gràcies als seus dots analítics i la seva capacitat de treball, i aviat va esdevenir una peça clau de la política institucional figuerenca. Assessor de l’alcaldable Marià Lorca, que s’havia presentat per Convergència, va fer-li guanyar el càrrec a les eleccions de 1983. Burgas, que coneixia bé els codis del llenguatge polític, va convertir un candidat amb poc carisma en un guanyador i Lorca va ser alcalde de Figueres des de 1983 fins a 1995 essent, juntament amb Joan Armangué, la persona que més temps ha ocupat aquest càrrec en democràcia. La seva tasca no es va limitar a la d’assessor electoral i, des de la primera legislatura de Lorca, va esdevenir cap de Gabinet d’Alcaldia i del Gabinet d’Informació de l’Ajuntament de Figueres. Com a cap de Gabinet, va saber materialitzar les polítiques dels convergents fins al punt en què es va córrer el rumor que el veritable alcalde de la ciutat era Burgas i no Lorca. El que sí que és cert és que, mentre va assessorar al polític, va posar a la pràctica moltes estratègies del que ara anomenaríem màrqueting polític, aconsellant-lo en la imatge, escrivint-li els discursos i, fins i tot, dissenyant-li plans estratègics. Llavors era una cosa del tot innovadora. Com a cap d’informació de l’ajuntament, va saber posar a la pràctica tot l’après durant els seus anys com a periodista, elaborant uns extensos dossiers de premsa que, en algunes èpoques, van arribar tenir una regularitat de fins a cinc cops per setmana. Volia posar fi a la opacitat, al partidisme i als favoritismes que fins llavors havien regit el departament de premsa. Treballador incansable, a finals dels vuitanta encara tenia temps per col·laborar com a periodista a la revista Empordà Federal.

Després d’aquella època polèmica a Hora Nova, Burgas sempre es va mantenir en un segon pla de la vida pública. De fet, la discreció va ser sempre un dels seus signes d’identitat. Aquesta, combinada amb un somriure tímid però generós i amb una gran educació i candidesa, el convertien en una persona fascinant, estimada i, també, misteriosa. Aquest misteri em va atrapar quan el vaig conèixer, fa tot just quatre anys, per conversar sobre la relació de Dalí amb el Garrigal i els gitanos de Figueres. Era un erudit de l’obra de Salvador Dalí, com es pot comprovar als articles que, fins fa ben poc, apareixien publicats a Hora Nova sota el pseudònim Els tres pimesons. Sé, per amics comuns, que sempre va considerar-se d’esquerres i marxista. També que, un cop Lorca va decidir no presentar-se a la reelecció, va seguir assessorant altres partits polítics locals amb més o menys sort, enduent-se alguns desenganys; que fins als últims moments va seguir treballant metòdicament per intentar entendre aquesta ciutat i els seus habitants i que la seva ment no podia deixar d’analitzar-ho tot. No li vaig preguntar mai sobre aspectes polítics. Em causava certa contradicció saber que, en part, ell també era responsable del punt en el qual es troba ara la ciutat. Així i tot, em seguia fascinant una persona que, com he dit, considero que és l’encarnació de la Transició a Figueres, un pioner de l’assessorament, la comunicació i el periodisme polític. A més, sempre des de l’àmbit local. Voldria acabar de la mateixa manera amb la qual ell començava tots els seus articles de joventut. Amb una cita. I n’he triat una de Bernard de Chartres: “Som com nans a les espatlles de gegants”. Que la terra li sigui lleu.